Probablement, encara avui hi ha qui dubtaria de la genialitat de Kid Loco. Aquesta gent no ho sabran mai, com a mínim en el temps que ens queda de vida, fins a quin punt Kid Loco ens enreda i ens fascina alhora amb les seves composicions repetitives. Jo estic convençut de la seva creativitat, i sobretot de la seva originalitat. Tot i que The Grafitti Arstist no seria un dels millors treballs de la seva carrera com a compositor, el DJ francès ha posat el seu talent per imaginar trànsits i viatges mentals al servei d’aquest documental d’en James Bolton.

Després del salt a la composició per a la pantalla gran que va tenir lloc el 2001, amb la cinta experimental Hill Your Darlings, Kid Loco torna a provar sort amb l’últim film del director i escriptor independent James Bolton. El jove director d’Oregon (Portland) que va impressionar a Berlín amb el seu film anterior i gairebé d’adolescència Growing Up and I’m Fine, ara ho ha tornat a fer amb un viatge ben peculiar. Un poema visual, tal i com ha dit la premsa, sobre dos adolescents, en Nick i en Jesse (interpretats per en Ruben Bansie –que ja vam poder veure a Elephant-, i Pepper Fajams). Dos artistes del graffiti retratats de la manera més rematadament romàntica i lírica a la vegada, però sense deixar de ser real i original alhora.

A través de les aventures, dels problemes amb la justícia, i de la relació certament especial que s’estableix entre els dos protagonistes, Kid Loco, i el seu Trip-Hop hipnòtic i repetitiu ha posat gran part del lirisme contemporani que s’escau a una història de joves com aquests, i ens ha servit per reflexionar sobre el futur de la música per al cinema.

I és que la creativitat, com tantes coses, no pot tenir barreres. Els temps canvien, i de la mateixa manera que l’electrònica va començar a transformar el so dels grans compositors clàssics als anys 60, ara li ha tocat el torn als enginys digitals. El nou mil·leni és l’era de la música feta amb ordinadors, i per molt que John Williams s’hi entensti, ningú es pot resistir a l’evidència que –com deia Dylan- els temps estan canviant. De fet, aquest és un procés que no s’atura mai. Els temps sempre estan canviant. Tots fem que canviïn. Tots som responsables d’aquesta mirada cap el futur, i no ens ha de fer por. Res és millor o pitjor per ser antic o modern. L'única diferència que jo m’atreviria a qüestionar entre un treball i un altre és el de la seva qualitat i alhora el de la seva trascendència, vaja, que sigui més efímer o no.

En qualsevol cas, si Craig Armstrong, i Harry Gregson Williams han sigut capaços de convèncer una indústria com l’americana –la més conservadora del planeta-, perquè no convence’ns a nosaltres mateixos que alguns DJ’s prou creatius com Kid Loco poden donar el pas cap a la composició cinematogràfica.

De fet Kid Loco, alter ego d’en Jean-Yves Prieur, va començar la seva carrera tocant la guitarra amb 13 anys, i abans de convertir-se en el gurú de la música electrònica francesa,  ja s’havia fet escoltar als 80’s amb algunes bandes de punk del seu país, per una dècada més tard tocar altres pals musicals com el reggae i el Hip-Hop amb els Mega Reefer Scratch, per finalment acabar fent-se productor i crear el seu propi estudi, d’on precisament va sortir aquella joia discogràfica, el doble àlbum titulat A Grand Love Story, que avui dia encara és un títol de referència.

Per les seves mans, i a través del seu ordinador, han passat noms tant respectables com Pulp, Mogwai, Dimitri from Paris, Talvin Singh, o St. Etienne (amb la seva vocalista van fer una meravellosa recreació de “The Man I Love” pel disc Red Hot + Rhapsody dedicat a Gershwin).

Segons el meu entendre, The Graffiti Artist, serà el salconduït que li feia falta a l’artista perquè comenci a treballar més sovint en el món cinematogràfic. Ja he dit abans que el disc no és cap obra mestra. La veritable mancança de temes melodics que donin color i varietat al soundtrack faràn pedre interès a més d’un oient que no coneixi l’autor. Tanmateix, els que coneixem Kid Loco no deixarem, per aquest fet, d’emocionar-nos amb l’autèntica esencia de la música d’aquest pintor de grans murals sonors de tonalitats úniques, d’aquest arquitecte minimalista de bucles, i cadències repetitives, o d’aquest esplèndit evocador de transits mentals.

El mateix Kid Loco que a The Graffiti Artist ha portat la seva manera de fer a l’extrem, amb un soundtrack de 80 minuts, dels que gairebé 50 formen un tot melòdic que es divideix entre 4 únics temes, variacions del primer que obre el disc, caracteritzats pel sitar protagonista (que detalla l’origen exòtic del personatge central) que entra gradualment i de forma ascendent com una lenta sortida del sol, alhora que pren un caire pastoral amb les improvisacions d’un clarinet, i el sugerent ritme constant, que en el tercer track, per exemple, esdevé més etnica gracies a la substitució de la percussió digital, per la de cuirs (que insiteixen en les arrels del protagonista), alhora que guanya amb intensitat, gracies a les interrupcions, i a les atmosferes flotants que s’esdevenen en aquestes aturades.

Pel que fa a la segona part de la banda sonora, just la que participa i s’integra en el film des del moment en que els dos protagonistes prenen camins diferents, Kid Loco recorre al seu Trip-Hop més característic, amb una nova linia melòdica, evidentment repetitiva, però recolsada per una lenta, i tradicional base rítmica de Hip-Hop (en el més pur estil de A Grand Love Story), unes guitarres, i un piano que entren i surten de l’escena a conveniencia, i una atmosfera subsònica que cambia track a track donant diferents nivells d’intensitat, i d’emoció a la història d’en James Bolton que esperem poder veure algún dia a les postres pantallas.

Recordem-ho. Un poema visual anomenat The Graffiti Artist que en música romàntica s’hauria traslladat en una partitura en forma de poema simfònic, i que al segle XXI tenim el plaer d’assaborir en forma de soundtrack, i del poema musical de l’original i únic Trip-Hop d’en Kid Loco.