La meva passió pel musical i la voluntat de trobar gent amb ganes de dir alguna cosa o carregar contra els convencionalismes establerts ja més florits que un roquefort podrit m’obliga a encetar la secció de la Banda Sonora, mai millor dit, amb l’última bestiesa d’en Trey Parker: Team America.

Encara no he tingut la possibilitat de veure la contradictòria i criticada cinta dels canadencs menys avorrits, amb el gust més esperpèntic, i amb l’humor més vitriòlic del planeta. En aquest univers totalment 'bizarre' que avança com una 'carterpilar', carregant-se tot i tothom (fins i tot populars personatges de la campanya contra el president), el que representava que havia de ser una crítica contra l’organització Bush i l’invasió territorial de l’Iraq s’ha convertit en un producte força nihilista i una mica tendenciós, però cap a la pròpia dreta. Evidentment és difícil jugar amb gasos lacrimògens i no acabar plorant, sinó portes màscara. I la indústria és sempre la indústria. Ja ho deia Irving Berlin quan va escriure aquella cançó de There’s business like show business.

La qüestió, però, és que el soundtrack de Team America: World Police no ens ha semblat que tingués aquest regust que ens ha arribat des dels EUA.

La col·laboració d’en Trey Parker i en Marc Shaiman, després del mític South Park que van fer junts el 1999, i després d’haver deixat el llistó molt alt amb aquell Blame Canadà, resulta -al meu entendre- tant brillant com engrescadora.

Com era d’esperar el 'pastiche' és la fórmula que es repeteix. Tanmateix, les referències s’han multiplicat i han acabat enriquint aquesta bestiesa amb tots els colors d’aquest Marc Shaiman (compositor de l’score de la majoria de comèdies made in Hollywood com ara When Harry meets Sally, In & Out, Forget Paris o la recordada Adams Familly, a banda de Misery o del musical de Broadway Hairspray).

Amb l’obertura tan impactant com descabellada d'Everybody Has Aids, homenatge musical al Rocky Horror Show d’en Richard O’Brien, amb peces com Only a Woman imitant el més acaramel·lat morros d’or dels Stones, Mick Jagger, els 'gatchets' sonors de Derka Derk (l’himne terrorista que recorda la Cantina’s band, d’Star Wars) i la Marxa del Team America (que recorda el Goldsmith més vibrant i comercial de Star Treck), a més del Montage que ens porta pel camí dels deliris més vuitanteros del caspa-rock d’Andrew Lloyd Webber i Jim Steinman, o l'America, F**k Yeah, una virulenta bomba rock radicalment i políticament incorrecte, i els prudents experiments amb l’electrònica al més pur estil d’en David Arnold o d’en Harry Gregson-Williams, converteixen aquesta bestiesa, també sonora, amb la joguina auditiva més divertida del primer trimestre del 2005.

Un consell: escolteu les lletres d’en Trey Parker i en Matt Stone a fons (que a més interpreten totes les cançons) i segurament disfrutareu el CD al 100%. Que ho rieu a gust!