Ha costat 16 anys, milions de Yens (és la producció més cara del Japó que mai s’ha fet en animació) i molts esforços perquè l’admirat Katshuhiro Otomo acabés la monumental paràbola anti-bèlica batejada com Steamboy, i perquè malauradament hagi acabat guanyant-se un tracte del tot indigne, no només pel que fa al nostre país, sinó fins i tot als Estats Units, on la cinta s’ha distribuït amb tan poc interès com nul respecte.

Avui dia, Steamboy és un luxe. És un producte d’artesania en mig d’un món absolutament industrialitzat. El plantejament naturalista de l’animació del llargmetratge, la reproducció retro-futurista d’una acció situada a l’exposició Universal de Londres a finals del segle XIX, i el detallisme monumental que respira cada fotograma de la cinta, converteixen la darrera creació del mestre Otomo en un gran espectacle. Tècnicament és perfecte. Steamboy és un exemple de treball excel·lent dins el gènere, malgrat que l’argument i la barreja d’ingredients de cinema d’aventures, acció, intriga, fantàstic, i drama amb tocs d’humor no gaire reeixits, a banda d’una combinació de personatges antipàtics que distancien encara més de la història, no permeten que estiguem parlant d’un producte 100% rodó. Digueu-me pere-punyetes si voleu. Però, tanmateix, els senyors exhibidors que cada vegada estan més lluny de l’avui més que mai mal anomenat setè art (malgrat que sempre hi ha una excepció que confirma la regla), han tractat la darrera epopeia del rei de l’animació tradicional japonesa com un saldo. És escandalós que a Barcelona només s’hagi exhibit una sola còpia d’Steamboy, i ni tan sols una sala s’hagi atrevit a projectar la versió original. És per molestar-se, sobretot per aquells seguidors de l’animació oriental, o per la resta de mortals atonyinats constantment per la sobre-explotació de productes de segona i tercera de la Pixar o de la Disney a cada cantonada, com els darrers Robots o el proper remake de Les aventures de Herbie, el Volkswagen Beatle que parlava i que transformarà encara més cinemes en pàrquings, en aquest cas de nens catalans.

Tanmateix, per una vegada, el tema de la mala distribució no ha afectat a la banda sonora, en aquest cas, una de les feines realment excel·lents de l’Steve Jablonsky, que ben bé podríem dir que és una de les poques obres de factura nordamericana realment admirables que han arribat a les botigues de casa nostra en els darrers mesos (amb permís del darrer episodi d’Star Wars, del mestre Williams).

Així, doncs, el compositor del recent remake de Terror en Amityville,  de l’últim episodi de La matanza de Texas, i amic personal de Harry Gregson-Williams, (el seu mentor), Hans Zimmer, i Klaus Badelt amb els que ha col·laborat diverses vegades en projectes de tanta anomenada com Chicken Run, Hannibal, Pearl Harbour, Pirates del Carib i Team America, acaba de posar a la venda a casa nostra el soundtrack d'Steamboy, un treball potser una mica típic per una cinta de caire belicista o d’acció, potser hauriem de dir-ne clàssic, però no hi ha dubte que igualment prometedor.

Steve Jablonsky ens planteja, en termes generals, una banda sonora de molta acció, amb fragments d’una estructura rítmica contundent i obsessiva, amb crescendos, anades i vingudes tant de tensió, com de velocitat, aturades i posades en marxa de vertigen que farceixen la majoria de seqüències de persecucions, com ara The Chase i Ray’s Dilemma, o els de tall declaradament bèl·lic com The Sortie of Scotland Yard, Fight in the Exposition Ground i Launch, on l’imprescindible participació del percussionista Mike Fisher, un dels professionals més destacats de Los Àngeles, ha posat tota la seva artilleria pesada al servei de l’impactant so de l’orquestra simfònica formada per 45 violins, 17 violes, 16 cel·los, 10 contra-baixos, i una secció de vent tan espectacular com la de cordes. En total, 125 mestres al servei de l’animació d’Otomo. Com deia abans, tot un luxe.

D’altra banda, no només de l’impacte viu aquesta banda sonora. L’altra cara de la moneda, seria el delicat vals lent, desestructurat, d’aire ravelià, i amb una complexió instrumental heretada del segell indiscutible de George Delerue, amb les flautes i els pizzicatos característics de l’obra del compositor francès.

Igualment referenciat per l’obra de Delerue és el track dedicat al personatge de l’Scarlet, que compta amb una vivaldiana majestuositat barroca (flauta i clave solistes, amb trompeta fent acords), i acaba sent un dels pocs fragments d’esperit optimista de la pel·lícula. És una pena que sigui tan curt (1’29”) perquè és veritablement deliciós, com els dos temes que obren i tanquen el soundtrack, Manchester 1866 i Ray’s Theme que són els dos únics que conten amb una important estructura melòdica clàssica, vaja, que són els que atorguen el veritable tema musical de la pel·lícula.

Això sense oblidar dos episodis de tall absolutament èpic, com podem comprovar en els tracks Fly in the Sky i Two Delusions, que apunten, encara que molt breument, antigues propostes dels mestres James Horner i Howard Shore.

En resum, que malgrat que Steamboy és una d’aquelles bandes sonores que m’ha convençut força com a exercici clàssic de caire bèl·lic, he de dir que no em vindria de gust posar-me-la cada matí mentre faig l’esmorzar, a no ser que vulgui menjar-me algú, per comptes d’alguna cosa. He de confessar també que, malgrat que la pel·lícula m’ha deixat una mica indiferent, fora de la seva part tècnica, vaja, de la pròpia animació del film, i de la reflexió filosòfica que planteja Otomo sobre l’ús de la ciència a favor del benestar i no de la destrucció massiva, el treball d’Steve Jablonsky és tota una promesa del que pot arribar a ser una carrera tan magnífica i espatarrant com l’espectacle sonor i visual que proposa Steamboy.