Sembla que el món té unes ganes irrefrenables de riure, o almenys és el que ens volen fer creure darrerament. Sempre ha passat el mateix. En èpoques de guerra, de castàstrofes econòmiques o de convulsions socials, al cinema i al teatre els ha agafat la dèria de fer riure a tort i a dret –diuen- per fer oblidar els mals tràngols, quan moltes vegades el veritable mal tràngol és l’estracanada més bàrbara i malentesa. Personalment m’agradaria creure que hi ha temps per a tot, fins i tot en els mals moments. Precisament perquè van mal dades és l’hora de pensar de ferm, de reflexionar, i actuar si cal, encara que sigui amb tota la ironia del món, com els Monty Python han demostrat una vegada més, ara, en el seu debut musical a Broadway.

Spamalot, l’esbojarrada, cínica, delirant, més gay encara, i absurda adaptació musical del clàssic de la comèdia britànica, i de la pel·lícula de culte dels Monty Python (Els Cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors), va fer la premiere mundial al Teatre Shubert de Nova York el 17 de març, i en només un parell de mesos i 14 nominacions als Premis Tony d’enguany (dels que diumenge en va guanyar 3, inclòs el premi al Millor Musical), s’ha convertit en el fenòmen teatral de la temporada, repetint l’èxit espatarrant dels The Producers d’en Mel Brooks, i la versió musical del Hairspray.

Caldrà veure si els cavallers medievals de la croada de l’absurd superaran els productors més bojos de Nova York, com a mínim en anys d’estada a Broadway o al West End, ja que en nombre de premis Tony, els 3 dels anglesos, no s’han acostat ni de bon tros als 12 de The Producers. De moment, però, la boníssima acceptació que els Monty Python han tingut de sempre a Catalunya, ha fet que el show dels britanics més irrevenrents i descarats de la Cort arribi a casa nostra abans que l’adaptació espanyola de la comèdia d’en Mel Brooks. Si més no, fa dies que corren els rumors que diuen que Spamalot s’estrenarà al Teatre Apolo de Barcelona la temporada que ve, abans que els The Producers en espanyol es presentin a Madrid. Ja era hora que els productors musicals del país s’adonessin que Barcelona és més que una simple aturada llarga en les gires per les espanyes. Només fa falta qualitat i diners. Barcelona ha demostrat diverses vegades que en qüestió de musicals hi tenim la mà trencada.

En qualsevol cas, aquesta setmana Sessió Contínua us proposa la presentació d’Spamalot, no del musical que encara no hem pogut veure, sinó de la banda sonora que, evidentment, hem hagut de comprar a través d’internet, perquè aquí no hi ha encara cap botiguer que s’hagi dignat a importar-la. Com sempre faltava la nostra reivindicació sistemàtica.

La qüestió és que malgrat l’afartament personal de tanta comèdia musical hilarant, i de tanta estracanada “catxonda” en les darreres temporades de Broadway, he de confessar que l’última bogeria dels Monty Python m’ha fet riure d’una manera especial. Com sempre fan un molt bon ús del sarcasme i de la ironia descabellada, tot i que amb un format tan diferent com és el teatral (res a veure amb el cinematogràfic), els ha sortit un show rodó, i una partitura tant divertida com ben construïda. No hi ha dubte que gràcies a la gran experiència musical que els Monty Python han conreat al llarg dels anys al cinema i a la televisió, Spamalot ha donat com a resultat, el pastitxe musical esperat (made in John Du Prez & Eric Idle), amb unes lletres francament lluïdes del mateix Eric Idle que demostren que el grup de terroristes verbals més corrosiu i absurd d’Anglaterra es manté en plena forma. I per mostra el CD d’Spamalot.

No us podeu imaginar el grau de bestieses per minut que apareixen en el disc. Evidentment, els Monty han hagut de canviar el seu humor més aviat visual de les seves pel·lícules per un altre de més teatral, evidentment, reforçant el text i sobretot les cançons que, des de la primera a l’última són un clar exemple del rococó humorístic dins l’història de l’humanitat.

El disc comença amb la intro típica dels Monty Python, on el director d’orquestra interromp l’afinació de la formació i demana permís per encetar el show que s’obre amb una curta però divertida obertura de vella escola (d’estil Jerry Herman) per donar pas a l’introducció del narrador que ens evocarà de pet a la primera barrabassada de la nit, un gag que fa aturar la història al minut d’haver començat per culpa –representa- de la mala entesa entre llibretista, i lletrista que per comptes de situar el show a “England”, com correspon als cavallers de la taula rodona, s’ha equivocat i ha col·locat en Rei Artús i els seus bojos seguidors a “Findland”.

A partit d’aquest començament, us podeu imaginar qualsevol cosa. La cançó He is not Dead Yet ens presenta un Lancelot que prefereix fer l’amor i no la guerra, encara que després descobrirem que es partidari dels cavallers del seu mateix sexe, i no de cap reina com marcava la llegenda. Però, això quedarà ben clar en el segon acte, on el personatge del Príncep Herbert (interpretat per Christian Borle) engega una autèntica declaració d’amor, gairebé un himne, al seu cavaller (per més sorpresa del seu pare), amb la peça His Name Is Lancelot, un monument a l’iconografia gay, al més pur estil Peter Allen dels 70’s, que resulta simplement brutal.

Però, tornant a la primera part del show, no podem oblidar una de les peces claus de l’espectacle. L’actriu Sara Ramírez, que amb la seva veu potent i la seva particular habilitat per a la comèdia, i el virtuosisme vocal que ha caracteritzat la seva discreta carrera professional, fa en aquest show unes aparicions en escena dignes del Premi Tony a la Millor Actriu que acaba de guanyar, i d’una predicció que espero que finalment es faci realitat. En fi, del bon averany que esperem la faci deixar definitivament el seu antic paper de gran talent desaprofitat i la converteixi en una veritable estrella de Broadway. Si més no és el que mereix el seu pas per la companyia dels Monty Python, sobretot després de cantar la balada deliciosa Come to Me en el paper de la llegendaria Dama del Llac, d’aparèixer com una imitació esperpèntica de Liza Minnellii Shirley Bassey al número delirant que presenta Camelot com un show de Las Vegas a la cançó més impressionant del primer acte, Knights of The Round Table (on fins i tot trobarem un fantàstic homenatge als cocos buits que imitaven el soroll dels cavalls al film, que al teatre protagonitzen un divertit número de claqué), i evidentment, el gran moment de la seva carrera, l’escena The Diva’s Lament que sens dubte ha estat la clau per guanyar el primer Premi Tony, i assolir un dels moments més memorables de la seva trajectòria.

La veritat és que l’actriu s’ho mereixeria, com també mereix tot el nostre reconeixement, l’actor Tim Curry, una llegenda del musical, que als anys 70 va convertir-se en el dolç transvestit Frank’n’Further del Rocky Horror Show d’en Richard O’Brien, i que hem vist multitut de vegades al cinema fent papers de dolent esperpèntic com a The Shadow, Scary Movie 2, Scooby-Doo, i una de les més recents aparicions: Lemony Snicket's A Series of Unfortunate Events. Ja que no va poder triomfar als anys 70’s a Broadway amb el seu show insignia (Rocky Horror Show), ara la seva carrera teatral viu una segona joventut amb el paper del Rei Artús d’aquest Spamalot que segurament inmortalitzarà l’estrella amb la balada I’m All Alone, irònica torna de  l’himne del primer acte All For One que proporciona al show el contrapunt final, just abans de l’apoteosic Happy-End, amb boda gay inclosa, homenatge al mestre de l’estracanada, Mel Brooks, que continua triomfant a Broadway amb els seus The Producers, i que en el cas d’Spamalot acaba (igual com obre el segon acte) amb la més explosiva versió de la que és, sens dubte, la més emblemàtica de les cançons dels britanics: Always Look On The Bright Side of Life.

La veritat és que el disc és un divertiment excel·lent. Ho demostren cadascuna de les cançons-gag que formen la partitura d’aquesta comèdia de culte ara convertida en la bestiesa musical més exagerada de tots els temps. Una mena de trituradora de paper, o de tsunami de riallades que no deixa res al seu lloc, des del mateix Michael Moore, també citat al show, als propis jueus que al cap i a la fi són els amos i senyors de la indústria cinematogràfica i teatral nordamericana, i a qui els Monty Python dediquen el descabellat número satiric You Won’t Succed on Broadway (que complementa la frase Mai no trionfaràs a Broadway si no hi poses cap jueu).  En fi, amb jueus, gays, una posada en escena brillant, totes les referències que calguin fins i tot a l’himne americà (aquí vinculat a la recerca del Sant Grial, és clar), i tots els ingredients que fan falta perquè Spamalot no només sigui el show més divertit d’aquesta temporada a Broadway, sinó un èxit teatral del que en parlarem força temps, i esperem que no només a Broadway.

Una bestiesa musical que ha venjat les moltes crítiques i la mala sort que van córrer algunes de les pel·lícules de Monty Python als EUA, però que veurem si aconseguirà batre rècords d’estada a Broadway. De moment, del que no hi ha dubte és que una de les propostes més divertides de la cartellera teatral de NY per a les vacances d’aquest estiu.