Arriba l’època de fer regals, i segur que teniu algun parent o altre que per comptes de passar els caps de setmana esquiant a la Molina, té el mal vici de fer esporàdiques escapades a Londres o Nova York, o simplement li agrada el gènere musical que al nostre país és tan poc venerat. En qualsevol dels dos casos, si cau a les seves mans aquest SONDHEIM SINGS 1962-1972, segur que el fareu feliç.

Stephen Sondheim, avui és un senyor respectabilissim de 75 anys que alhora és l’autor de musicals tan il·lustres com  Sweeney Todd, Company, Follies, A Little Night Music,  Into the Woods, Assassins, o Passion, i que a banda d’una llarga i intensa història en la que cal dir que ha transformat el musical teatral contemporani (donant-li el dramatisme, el compromis social, i la respectabilitat que mereix, això sí, sense perdre mai el component d’entreteniment que escau al gènere), i que a més ha farcit les discoteques de molts aficionats amb meravelloses edicions i re-edicions en disc compacte de les seves obres, ara ha tret al mercat el què és un veritable regal a la fidelitat dels moltíssims seguidors que te.

SONDHEIM SINGS 1962-1972 és el primer volum d’una col.lecció d’enregistraments casolans (Sondheim en va fer 74 només en aquesta dècada) de temes coneguts de la seva trajectoria, d’alguns que varen quedar-se en el calaix de l’oblit, i d’altres d’inèdits, que tenen com atractiu en comú la particularitat que els 19 tracks del primer disc (com del segòn volum que sortirà aviat al mercart) estàn interpretats al piano i cantants pel mateix autor.

És evident que la veu de Sondheim no és cap meravella, però sens dubte aquest disc té un valor que va molt més enllà de la qualitat del sò i de l’execució de cada cançó. Aquí, les cançons són obres irrepetibles, art de col.leccionista, joies que només els aficionats sabràn valorar amb tota la precisió que cal.

Per començar, hi trobarem “Innovation” (track 9), el famós número escrit per a l’obertura de A Funny Thing Happened on he Way to the Forum (descartat per George Abbott i Jerome Robbins, i substituit pel popular “Comedy Tonight”), que anys després va ser reaprofitat per obrir el musical Frogs, i que en el disc tenim el privilegi d’escoltar amb la lletra original que Sondheim va escriure pel musical original al 1962, un show del que també s’han inclòs les “demos” d”Everybody Ougth to Have a Maid” (track 8), “Love is in the Air”, i “Pretty Little Picture”.

Una altre dels atractius, dificils d’oblidar, d’aquest CD és “Everybody’s Says Don’t” (track 12), la cançó més coneguda d”Anyone Can Whistle”, el fracàs més sonat de la carrera del compositor, que segurament per aquella època ja havia escoltat prous “No” com per inspirar-li una altra peça llegendaria, la titolada “A Hero is Coming” (track 16), que va escriure al 1964 per a la seva adorada Lee Remick (que com va dir a la seva biografia hauria volgut com a esposa o companya sentimental abans de declarar-se obertament homosexual), i que al final del dificil procés de producció del show va acabar substituida per “There Won’t Be Trumpets”, la cançó -segons va dir el mateix compositor- que té un valor sentimental més especial de la seva trajectoria.

Però, si parlem de valors, sentimentals o no, no podem passar per alt els enregistraments absolutament inèdits de cançons com ara “Truly Content” (escollida per a Neil Simon per l’obra de text The World of Jules Feiffer al 1962), i “No, Mary Ann” (la cançó que pertany al film que mai no es va produir, basat en la novel.la The Thing of It Is de William Goldman sobre la crisi matrimonial d’una parella també professional de compositor i lletrista), un enregistrament clau per copsar l’enorme capacitat de riure-se’n d’ell mateix i del propi ofici.

També trobem material més conegut, com els dos “outcuts” (cançons rebutjades en el procés de creació del show) de Company més emblemàtics, les cançons “Marry Me a Little”, i “Multitud of Amys”, que van anar a parar al calaix de reciclats després de l’estrena del show al 1970, el mateix que va passar amb “Pleasant Little Kingdom”, i “Don’t Look at Me” de Follies (1971), que escrites pels personatges d’en Ben i la Sally (dos vells que es retrobaven anys després del flirt que van desitjar de joves i mai no van materialitzar), per acabar subtituides per “In Buddy Eyes” i “The Road You Didn’t Take”.

De Follies també s’inclouen dues entranyables reproduccions de “Broadway Baby” (track 14), “Losing My Mind” (track 13) que, sens dubte, i malgrat les limitacions vocals de Sondheim, sonen a trompetes celestials, sobretot pel valor que adquiriesen cantades per l’autor d’aquests dos grans clàssics de la història de Broadway, i de la música popular nordamericana.

Una experiencia que es repeteix amb doble intensitat en la versió que el compositor va fer l’any 1980 de l’standard “Send in the Clowns” (track 19), anecdòticament com a regal d’aniversari de la seva tieta Marianne, i que ha esdevingut un veritable regal també per els seus fans, que juntament amb l’altra cançó d’A Little Night Music, el magnífic enregistrament de “The Glamorous Life”, fa d’aquest disc un treball i un document històric importantíssim. Un autèntic certificat viu que, precisament amb l’exemple d’aquesta cançó (track 7), deixa palès la genialitat de Sondheim a l’hora de crear, de compasar, i de cantar, fent tots els personatges que corresponen a l’escena, inclosa la Desirée i la seva mare, amb continues apreciacions de situació, anotacions de canvis de tó, d’agrupacions vocals, i detalls musicals que ens ofereixen un espectacle únic, i el testimoni de l’habilitat de l’autor per explicar una escena completa amb tot detall, i palpar amb precisió tot el talent d’un dels millors musics del segle XX que encara és viu. Tot un mestre de la música pel cinema i el teatre que el segell PS Classics Inc. i el productor i conservador d’aquest material inèdit fins ara, en Peter E. Jones, han convertit en veritable Art de col·leccionista.