Com cada Nadal, i aquest no serà l’excepció, les sales de cinema s’omplen de contes i velles històries readaptades per a les noves generacions. Des de la magnífica reinvenció del rei no només del micos, sinó també dels mites de ficció del Hollywood dels anys 30 (King Kong), al nou episodi de torn de la nisaga Potter, passant per refregits com la versió en 3-D del conte Polar Express, o la recreació d’en Roman Polanski del clàssic de Charles Dickens, Oliver Twist, hem de agraïr la quantitat de bona música que ha arribat a les pantalles de casa nostra durant aquests dies, moltes vegades superior a la qualitat de l’imatge.

Sigui quina sigui la simbiosi d’imatge i sò en aquests productes de consum gairebé ineludible durant aquestes festes, cal considerar Oliver Twist, i el treball de la compositora inglesa Rachel Portman, com un dels més destacables.

La nova partitura de la compositora que l’any 1996 es va convertir en la primera dona guardonada per l’Academia amb el premi al millor soundtrack, pel film Emma (tot i que ja havia estat nominada dues vegades per Les normes de la casa de la sidra, i Chocolat), podriem dir que continua explotant un cert classicisme, l’elegancia, i la sobrietat que ha caracteritzat els vint anys de carrera professional.

Oliver Twist, s’allunya de la Portman més romàntica de comedies  com Mona Lisa Smile, Only You, Sirens, Chocolat i de l’optimisme de Too Wong Foo Thanks for everything Julie Newmar, Smoke, o The Road to Wellville. El treball per a la pel.lícula d’en Roman Polanski és, sens dubte, molt més dramàtic i afectat que els anteriorment citats, però com sempre amb la mesura justa que dona l’empremta de la seva obra musical de gènere literari per a la que la compositora ha demostrat tenir un talent especial, i una habilitat realment adient per aquest tipus d’histories.

Titols com les adaptacions cinematogràfiques de les novel.les Nickolas Nickleby (primer Dickens de la compositora), Les normes de la casa de la sidra, la mateixa Emma de Jane Austen, The Woman in Black, Ethan Frome, o The War of the Bottons, són alguns dels exemples més pròxims al treball d’aquest nou Oliver Twist, que com la mateixa pel.lícula d’en Roman Polanski, és absolutament fidel a l’atmosfera de l’època, i a la mateixa història de la novel.la original. Vaja, tot molt british com era d’esperar.

La banda sonora d’Oliver Twist no sorpren, potser igual com el mateix film de Polanski (tothom s’esperava més). Però si que s’ha de dir que resulta un impecable exercici de posar en escena tot un clàssic de la literatura com la d’aquesta història del nen orfe que aconsegueix aquesta familia que gran part de la humanitat ens passem pel forro, (sobretot ara que pel Nadal és tant corrent fer veure que la detestem, i que ens veiem obligats a suportar-la, encara que de vegades sigui totalment cert).

Bé, però, tornant a la qüestió d’Oliver Twist, i el treball de la compositora Rachel Portman, cal tenir en compte que malgrat la convencionalitat del soundtrack, el disc editat per Sony inclou alguns moments musicals veritablement encomiables.

Per començar, el tema èpic de cordes i vent (amb un tractament lleugerament Haendelià) que acompanya els títols de credit, i que serà el leit-motiv de la història, m’agrada sobretot pel poc exhibicionisme i la discrecció que fa servir al contrari del que solen marcar les normes del gènere de l’adaptació literaria, i sobretot del melodrama.

Un cop presentat el motiu central de la pel.lícula, el soundtrack ens transporatarà a l’Anglaterra victoriana, a aquell Londres de carrers foscos, i humits, farcits de gent de malviure, on l’inseguretat era tant certa com la mateixa boira. Uns carrers que sonen a música popular, introduïda pel propi leit-motiv del film, ara en versió de clarinet i cordes (track 2, The Road to the Workhouse), acompanyat per un ritme marcat del piano, que de mica en mica dona pas a l’orquestra que reprodueix una mena de dansa anglo-saxona antiga del segle XVIII.

Després del següent track (A Kind Old Woman), una mena de lament, retrat de la tristesa i la pobresa que es respirava aleshores per alguns carrres de Londres, tornaràn a entrar un altre cop la secció de vent, ara amb tò major, optimista, i alliberador, amb el clarinet i un crescendo de cordes que describen perfectament l’escapada d’Oliver.

Precisament, parlant del clarinet, aquest instrument serà el nexe d’unió d’Oliver amb els baixos fons, i amb la colla del seu amic, l’Artful Dodger, i sobretot del seu futur protector-extorsionador, el jueu Fagin. Des del track 4, el soundtrack pren un aire 100% jueu, marcat per la manera klezmer de fer sonar els clarinets. Hi ha moments d’un cert humor sinistre (track 5) on els cellos i el clarinet fan un tandem molt expressiu, per esdevenir inmediatament molt més misterios amb el duet d’arpa i clarinet que ens presenta el vell ensinistrador de nens “carteristes” (track 6), i les correcuites d’aquests en el seu procés d’instrucció.

El sospitós tema 7 (The Game) resulta tòpic però enormement útil a l’hora de descriure l’avaricia, i el recel dels lladres, sempre amb el clarinet klezmer com a protagonista, ara acompanyat d’un violí i un parell de cellos que marquen el ritme murri de l’acció amb uns acords molt ben trobats. En el track següent (Oliver Learns the Hard Way), tot i seguint les pautes d’aires jueus per continuar situant l’espectador en l’entorn sinistre d’en Fagin i els seus col.legues,  ara el tempo esdevé molt més nerviós, en algún moment fins i tot obstinato, per descriure la caça i captura del jove aprenent de lladregot. Un sò i una atmosfera angoixant que es reproduirà per segona vegada, amb molta més intensitat en el track 10 (quan Oliver s’escapa de les urpes d’en Fagin).

A partir d’aquest instant, el soundtrack esdevé molt més misteriós encara. El fet que l’Oliver es vegi obligat a robar als seus propis salvadors, a la familia que l’ha acollit, fa prendre a la partitura un caire de misteri clàssic, amb obstinatos i repeticions ara però de tò menor, i amb una densitat instrumental molt més corporea, això sí, amb un ritme lent, i pesat que dona als tracks 11, 12 i 13 una sinistralitat asfixiant perfecte pel film.

La veritat és que l’únió de les imatges bosques i contrastades rodades a Praga (en el més pur estil expressionista), amb la música d’aquestes seqüències resulta francament admirable. Aquí no estic parlant de gran espectacle, sinó de una mesura perfecte tant en la paleta de colors del director de fotografia, com en la mesura i la prudencia de la partitura de la compositora. I és que l’Oliver Twist del 2005 és una reproducció perfecte del clàssic. Ningú pot retreure un mínim excés fora de la novel.la. Tot està al seu lloc. Només la petita llicencia perversa del director d’haver transformat la Nancy en una prostituta menor d’edat dona una nota d’exclusivitat a aquesta nova revisió del clàssic de Dickens.

Un remake, insisteixo, fet amb mesura, i amb la bona mà d’un Polanski vell que no semblava voler carregar gaire les tintes de res, ni tan sols de l’encarrec d’una banda sonora que no fos res més que impecable, i sense excessos. Un soundtrack que al final esdevé una mica més contundent, per descriure la part d’en Bill Sykes, el novio maltractador de la Nancy, l’assassí que “a hierro mata y a hierro muere”, però que no va molt més enllà, ni tan sols per acabar la pel.lícula, que penja els titols finals de credit amb un adagio que lentament es fa gran intrumentalment parlant, i pren un aire gairebé pastoral, per tornar al tema-dansa que hem escoltat com a leit-motiv i acabar sense més amb l’elegancia que correspon a un dels clàssics de Rachel Portman.