En un món on l’art de la paraula ha esdevingut una arma de doble fil; en aquest moment on la frase feta que diu “tenir paraula” i que significa “promesa verbal” no és res més que “paper mullat”; en aquest segle XXI on l’oratòria és sovint xerrameca, i la paraula és el concepte intel.lectual més prostituït, tergiversat, pervertit, i utilitzat fins a l’exasperació (a través de mentides o mitges veritats) com “arma de destrucció massiva” i eina de manipulació -també de masses-, que algú opti per callar és certament raonable. Aquesta és la proposta d’un geni del cinema experimental, Geodfrey Reggio, que continua explorant la negació d’aquest llenguatge tradicional, per oferir l’última prova de la simbiosi perfecte entre imatge i música. Poesia visual 100%. Una fòrmula que en la collumna d’avui té un protagonista: Phillip Glass. Un clàssic, com tots els clàssics, avançat al seu temps.

Tot i que el projecte de Naqoyqatsi, la tercera part de la trilogia del director nordamericà (que es completa amb Koyaanisqatsi i Powaqqatsi), té data del 2002, la pel·lícula no s’ha estrenat mai a casa nostra, amb l’excepció del passi únic que es va fer al Fòrum. Per molt que fem veure que som tan moderns, la realitat és que a Barcelona no corren bons temps per l’experimentació cinematogràfica en sales comercials. És temps d’especulació, de fer caler ràpid i fugir, de vendre i consumir, i molt pocs s’atreveixen a agafar el camí més dificil.

Tanmateix, aquesta setmana, s’ha presentat la programació del pròxim Festival Grec de Barcelona, on sorpresa! sorpresa! aquell local estrany de Montjuïc malanomenat Barcelona Teatre Musical, ens oferirà l’oportunitat de viure, en viu i en directe, l’execució de la banda sonora d’aquest film simultàniament amb la projecció de la pel·lícula. Així, doncs, Phillip Glass tornarà a Barcelona el dia 9 de juliol, per posar en solfa aquest Naqoyqatsi, una de les darreres bandes sonores que ha signat, en el que sembla un dels terrenys on més està treballant durant els últims anys.

Phillip Glass ha passat per Barcelona en múltiples ocasions per oferir-nos òperes, concerts de cambra, bandes sonores en directe, i aviat tindrem l’oportunitat de disfrutar d’aquest Naqoyqatsi que ja podeu trobar en disc, i que a més compta amb el valor afegit de la col.laboració especial del cel.lista de fama internacional Yo-Yo Ma.

La banda sonora de Naqoyqatsi, us pot sonar una mica massa continuista d’entrada, respecte sobretot a la primera col.laboració amb el director Godfrey Reggio, però això és només la lleugera impressió que sempre provoquen els obstinatos mecànics, les ralentitzacions, els perpetuoms mobiles i la lírica minimalista que ens proporciona l’empremta sonora del mestre Phillip Glass.

Però, més enllà de la “forma implícita”, descoberta per molts a meitat dels 80 amb les primeres bandes sonores del compositor, l’evolució del músic ens duua descobrir un treball pel cinema realment important, contundent, amb passatges  suggerents, viscerals i vibrants com el tercer tema de l’score titulat Massman,  o de tall més intel·lectual, d’instrumentació, so, i intensitat gairebé barroca com Point Black, i de caire – jo diria- gairebé suprem amb exemples com el del track The Vivid Unknown on Yo-Yo Ma s’esplaia com el magnífic solista que és.

Si teniu oïda d’aventurers, ànima de rastrejadors, i no us conformeu a menjar cada dia de menú, ni que sigui a casa, entreu en l’encara inexplorat món dels sentits d’en Philip Glass i deixeu-vos portar per la seva música per a la pantalla, i concretament per aquest univers sense paraules d’en Godfrey Reggio, que en aquest cas s’ha decidit a explorar el món de la tecnologia, la competitivitat, i l’efecte deshumanitzador que provoca en la humanitat. En resum, el sentit d’aquest Naqoyqatsi, una altra paraula extreta de la llengua “hopi” dels indis pell-roges que, com sempre, amaga un significat revel·lador. Un únic mot, per aglutinar el concepte d’una vida de recíprocs homicidis”, o de “la guerra com a modus vivendi”, o el que és el mateix, d’aquesta “violència civilitzada” que ens envolta, i que Philip Glass, aquest clàssic contemporani, ha traduït sobre el pentagrama, i transformat el significat en aquesta magnífica banda sonora.