Aquest cap de setmana no em vaig voler deixar escapar una de les últimes oportunitats de veure la recreació que s’ha fet d’El Misantrop de Molière en un recinte tan peculiar com adient, com és l’entorn gòtic de la Biblioteca de Catalunya del carrer Hospital de Barcelona. L’espectacle és pur teatre. Paraules que encara avui sonen com si les haguessin escrit ahir mateix. Paraules grans, un text de veritat, i un gran home al darrera. Jean-Baptiste Poquelin, o més popularment conegut com Molière, el més gran home de teatre francès, que em va servir d’idea per repescar un banda sonora de llegenda, que fa poc s’acaba de reeditar en disc compacte.

Molière, ou la vie d’un honnête homme és una superproducció de 4 hores dirigida per una gran dama de teatre a França. En refereixo a la guionista, i directora francesa Ariane Mnouchkine, que malgrat ser la filla del productor Alexandre Mnouchkine, i estar totalment lligada durant anys al famós Theatre de Soleil, no ha destacat per tenir una carrera cinematogràfica gaire prolífica. Tan se val. La pel·lícula ja té gairebé 30 anys. Es va estrenar al 1978, i va esdevenir una cinta llegendària, però no decididament comercial. Malgrat l’esforç titànic de reunir 120 actors, 600 figurants, 1300 vestits d’època, pujar dues góndoles espectaculars, només dignes del Rei Sol, a les muntanyes nevades de Senlis, i dos anys de durísssims rodatges, no van fer que aquest film anés molt més enllà de de les sales d’art i assaig fora del seu país.

Ara, però, li podem donar una segona oportunitat, encara que sigui a través del format casolà del DVD (editat a França per Bel-Air Classiques), per disfrutar d’una de les vides de teatre més apassionants de la història. Aquest Molière, autor d’alguns dels grans clàssics universals del teatre com El Misantrop, L’Avar, El Tartuf, El burgès gentilhome, o El malalt imaginari que ell mateix va interpretar abans de morir damunt l’escenari (vestit de groc!!!), per crear fins a l’últim instant de la seva existència una veritable llegenda (encara que l’últim que ens va deixar va ser el vincle supersticiós més gran de la història que hi ha hagut mai entre un color i una professió, en aquest cas el color groc i el teatre).

Però, la seva vida, dins i fora de l’escenari va ser una autèntica aventura. Fill d’un tapisser del Rei, i de la mare que va perdre quan només tenia 10 anys, es va criar enmig dels sorollosos i sòrdids carrers del Paris del segle XVII, fins que va quedar fascinat per una actriu, que va ser el veritable detonant de la seva vocació teatral. Curiosament, anys més tard es casaria amb la filla d’aquesta mateixa actriu, l’Armande Bejart, 20 anys més jove que ell, amb qui es va emparellar i separar diverses vegades, i amb qui va tenir 3 fills dels que només en va sobreviure un.

Als 20 anys Molière va crear la seva pròpia companyia teatral: La trouppe de L’Illustre Theatre, amb la que va haver d’escapar de París per irreverent, i es va haver de conformar a girar pel sud de França gràcies a la protecció del Duc d’Epermon, més tard del Príncep de Conti, i finalment de Philippe d’Orleans, que el va aconseguir portar fins la Cort de Lluís XIV, on va triomfar i anys més tard es va convertir en el nom més important, al costat de Lully i Charpentier, de les comèdies-ballet del monarca i megalòman més excèntric i aficionat al teatre de la història. Tanmateix un any abans de la seva mort, una forta baralla amb el seu amic Lully, va fer que el Rei el fes fora de la Cort, i acabés els seus darrers dies malvivint com molts dels actors d’aquella època que no tenien el beneplàcid de l’aristocràcia.

Sigui com sigui, tant l’aventura de la vida real del dramaturg, com la d’aquest biòpic dirigit per l’Ariane Mnouchkine, no hauria pogut assolir les dimensions de veritable tragèdia i epopeia humana, sense la música de l’amic inseparable de Molière, el compositor Jean-Baptiste Lully, ni la de que René Clemencic (i el seu grup de solistes de música antiga) van aconseguir recrear fidelment pel film, una dècada abans que Jordi Savall es dediqués a recuperar clàssics del barroc, amb instruments antics de debò, com va fer amb l’obra de Lully i Marin Marais per a la banda sonora de Tous les matins du Monde d’Alain Corneau.

Molière, la banda sonora que hem recuperat avui, aprofitant la seva reedició en disc compacte, ens ofereix un dels millors treballs del compositor vienès René Clemencic, que és també un virtuós de la flauta, el clave, el piano i l’orgue, tan i com ens demostra amb aquesta col·laboració amb la seva formació mítica Clemencic Consort, per a la que ha fet  una colla d’enregistraments de música mediaval, barroca, i del Reinaixement, a més d’alguns dels estudis més interessants de musicologia, a través de l’experimentació dels quals ha pogut editar diversos assajos ja llegendaris com La filosofia de la música, L’ornamentació musical, o Instruments Musicals Antics.

Pel què fa al soundtrack, la reedició en disc compacte ha dotat el treball de Clemencic no només de qualitat sinó que també de quantitat, ja que s’han inclòs alguns tracks que en l’antiga edició en vynil no existien.

Tanmateix el disc ens ofereix una tria dels millors moments d’esplendor musical de l’època, evidentment de la mà de Jean Baptiste Lully, per als que s’han recreat un fragment del “Ballet de l’impaciència”, i un altre del “Bal réglé”. També s’ha inclòs un deliciós adagio de Jean Japart anomenat “L’Homme Oiseau”, a més d’una dansa renaixentista  italiana de Giovanni Batista Mazzaferrata, i una exquisita versió de la “Cold Song” del “Rei Artur” d’Henry Purcell (triada gloriosament, i interpretada pel baríton Maurice Bevan per a la seqüència final de la mort de Molière).

La proposta és realment meravellosa. Però no s’acaba amb una bona sel·lecció de clàssics barrocs i renaixentistes. Després, caldrà que pareu atenció al tema d’amor esplèndit, de 7 minuts i escaig, que Clemencic va escriure amb diverses instrumentacions. Un moment, pel meu gust, tan sublim i realment emocionant com el fragment de “La Chambre aux Miroirs”, (interpretat accapela per a la soprano Marjorie Vance amb un lleuger rerefons, molt tènue, gairebé inperceptible de cordes reverberades que donen a la peça un caràcter irreal i inquietant inoblidable), i que precedeix la mort del protagonista amb el clàssic de Purcell que ja he citat abans.

Entre d’altres moments vocals de la banda sonora, tampoc podem prescindir del valor i la suavitat de “La Chanson de la mère” (interpretada per l’alto Elisabeth Guy-Kummer), i una colla de danses, músiques de carnaval, i diverses celebracions instrumentals inspirades en el so típic de l’època que ens situen enmig de l’univers bulliciós i sonor que devia veure créixer aquest Mòliere, gran mestre teatral, que avui hem triat com a protagonista per recuperar no un clàssic del cinema, però sí una autèntica llegenda de la banda sonora.