Fa molts dies que tinc el deure de recomenar-vos una banda sonora com cal, és a dir, aquell tipus de CD que ens revel·la el treball per a la pantalla d’un autor lloat pels seguidors d’aquesta columna, si és que n’hi ha cap. Vaja, d’un d’aquells grans compositors de la història del cinema, encara que sigui del contemporani, com ben bé podria ser en James Horner i el seu King Kong, Narnia d’en Harry Gregson-Williams, o l’esperada Jarhead d’en Thomas Newman.  La qüestió és que en Salvà té un problema, sobretot, quan es troba amb el dilema de recomanar bona música, malgrat que potser no serà la que tothom espera en una columna com aquesta.

El cert, és que després d’anar a veure als Cinemes Verdi de Barcelona, el recomenabilissim documental que el director suïs Georges Gachot (especialitzat en documentals musicals) ha fet de la cantant més gran viva que hi ha actualment al Brasil, avui no tenia cap altra opció.

Avui, només puc parlar de Maria Bethânia, la germana petita (4 anys menor) del gran Caetano Veloso, l’home que la va ensenyar a caminar, a parlar, i finalment a cantar. Ell, el gran pare creador del Brasil que va revolucionar la bossa-nova, i la va transformar en el que avui continua sent: el reflex i l’essencia de l’esperit brasiler. Una sofisticació blanca que neix de l’ànima dels negres, l’autèntica arrel del Brasil; meitat alegria, meitat dolor, frescura, i “saudade” alhora, i aquella vulgaritat tant característica del cor i la sexualitat del brasiler, com defineix la Nana Caymi (la Sarah Vaughan del bolero brasiler) al mateix documental. I ella, la Maria Bethânia (en realitat Vianna Telles Veloso, batejada artísticament pel seu germà amb el nom del títol d’una cançó, com no podía ser d’una altra manera), una mena de mare-terra, inspirada pels deus –com confessa ella mateixa al film-, dolça, tendre i ruda a la vegada, amb la força d’un mar arrevoltat per la passió per la música que porta des que era una nena i es passava el dia imitant els seus cantants preferits a la seva ciutat natal de Santo Amaro da Purificaçao (prop de Salvador de Bahía). Un mar ple de Música y Perfume (com diu el títol del documental) que transpira a través d’aquells cabells llargs que recorden un mar d’algues, i d’on surt una veu única, una veu que ni ella mateixa reconeix, com si es tractés d’un alter ego, perquè la seva generositat no li permet treure aquest ego, justament, només i en exclusiva quan puja a l’escenari, quan es fa gran, quan es converteix en una deesa, en la Yemanjà de la cançó brasilera, en la dona que representa l’expresió més ajustada del dramatisme de la poesia i de la música brasilera.

I és que Maria Bethania és una artista de talla XXL, en el sentit més metafòric de l’expressió, és clar. Ella, petita, i humana de 9 a 11 del matí, es desperta artisticament cap el migdia per crear desacomplexadament (la millor hora segons ella), i fer el que ha fet tota la vida. Escriure lletres, corregir les lletres d’altres autors que voldrien posar en boca seva paraules que ella mai diria, i cantar. Cantar i interpretar el que hi ha escrit en un paper, com ha fet sempre (en l’intimitat de casa seva, a local d’assaig, a l’estudi de gravació, o l’escenari). Cantar a la vida per fer-la més dolça. Cantar-la amb els seus amics, amb tots aquells que encara la recorden com una icona de la contracultura brasilera, encara més, una icona del col.lectiu gay, malgrat que avui dia sigui la reina de les balades romàntiques. Una artista que ha passat d’interpretar les cançons més primitives, el llegat dels camperols, i fins i tot dels cants religiosos de la tradició brasilera negra, a la sofisticació de la poesia musicada, a la cançó d’amor apasionada, i a la mixtura (com diuen allà) entre gèneres, que van des del jazz, al bolero, la samba-cançao, l’afro més estilitzat, o el fado.

En fí, una artista que amb l’autenticitat de la seva música i el seu perfum (en aquest cas subratllat amb la força de les imatges, i del talent del director-musicoleg del documental), aconsegueix –com diu al film- allò que només aconsegueixen, la Música i el Perfum, evocar, recordar, inspirar, fer reflexionar, reconfortar, alleugerir, somniar, etc…

Maria Bethânia és música i perfum alhora, i evidentment provoca tot això i més en l’espectador. Ens fa olorar el Brasil, que si alguna vegada heu trepitjat la seva terra, és imposible de treure de les sabates, i del cor.  Cançons com “Gente Humilde”, Estranho Olhar”, “Bom dia tristeza”, “Se todos fossem iguais a você”, “Motriz”, “Cabocla Jurema”, “Mulher sempre Mulher”, l’entranyable “Estrela do Mar”, o la memorable “Samba de Bençao”, són part del llegat d’aquest dona integra i vital.

Aquesta Maria Bethânia que avui he volgut compartir amb vosaltres, malgrat no hagi mai compost una sola nota per una pel.lícula (tot i que ha cantat a unes quantes). La mateixa Bethânia retratada en aquest documental magnífic, que cal veure aviat, sinó voleu que desapareixi de la cartellera, i de qui no us puc recomenar una banda sonora que no existeix. Això sí, una Maria Bethânia amb una discografia feta d’excel.lents treballs, com ara el primer LP., difícil de trobar, “Maria Bethânia” del 1965, o el disc que va fer amb Vinicius de Moraes i Toquinho al 1971, el següent, “Drama” del 72, un gran directe “Ao vivo” del 1978, el mateix any que va editar “Alibi”, avui considerat un dels seus treballs antologics, a banda del “Maria” del 1988, del “Memória da Pele” del 89, i els tres millors treballs dels 90, “As Cançoes que você fez para mim” (també editat en castellà), “Ambar”, i “Imitaçao da Vida”, i el directe més recent, i realment conmovedor, aquell que porta per títol el sobrenom que l’ha fet popular arreu, “Maricotinha ao vivo”, del 2005.

En fí, una irresistible temptació per escalfar el gener cinematogràfic amb música i cinema, amb l’entitat d’una interpret, com diu Gilberto Gil al film, que és “la fricció entre el tot i el no res”. Una cantant, dic jo,  “bacana” (la paraula que els brasilers fan servir per dir “genial”), que espero arrugui la vostra ànima amb un calfred d’emoció tan sincer com el què ha fet que Música y Perfume ocupi el primer espai de la banda sonora del 2006. Viva Maria! Llarga vida a la Bethânia!