Si els ous de Pasqua que enguany fins i tot han convertit el monument de Colom en la mona més gran de la història (sentant un precedent del que no vull ni imaginar què pot arribar a esdevenir en una mena de carrera per fer mones a tamany natural de qualsevol cosa), no hi ha dubte que la mona amb sorpresa sonora d’aquestes vacances ha estat el soundtrack de Life Aquatic, la darrera composició pel cinema d’en Mark Mothersbaugh.

Des que l’any 1972 va fundar els mítics Devo, un dels grups pioners del Pop electrònic al costat del teclista Jerry Casales, en Mark Mothersbaugh ha crescut com a músic i compositor per a la pantalla gran i per a la petita, bé sigui en el terreny creatiu i exigent de la publicitat o bé en serials infantils de televisió tan memorables com els Rugrats. En cinema hem pogut escoltar algunes de les seves creacions sota el segell de la seva productora, la Mutato Muzika, en exemples tan divertits com Academia Rushmore per a la que va musicar una de les aparicions més destacades d’en Bill Murray, l’actor de culte, re-descobert per una gran majoria a Lost in Traslation, i que aquesta Setmana Santa ha tornat a la cartellera amb un producte una mica passat per aigüa, però tan “salat” com el propi carisma de tot l’equip creatiu d’aquest divertiment inclassificable, imperfecte, però també impossible d’oblidar: Life Aquatic.

La pel·lícula d’en Wes Anderson, el responsable de la peculiar Familia Tenembaums (2001), una de les millors comèdies dels darrers anys, i de l’anterior Academia Rushmore (1998), és una altra excèntrica proposta d’aquest excel·lent inventor de personatges originals i propis d’una galeria de “freaks”, genis o inadaptats com el decadent caçador de taurons Steve Zissou. Un personatge irònicament de look Costeaunià, que persegueix tota mena d’espècies desconegudes, i fuig de qualsevol responsabilitat paternal o familiar. Un ésser humà murri, no gaire amic d’expressar sentiments ocults, ple de contradiccions (interpretat per un Murray excel·lent, amb gorra vermella inclosa), i apassionat per poques coses fora del “gran blau”, de la seva companya (que fa una Angelica Huston crepuscular però immensa com sempre) i també d’unes mítiques Adidas, model Zissou (introbables i de culte absolut) que la marca de sabatilles esportives ha recreat només per a la pel·lícula.

De fet, Life Aquatic és una comèdia absurda, surrealista –si voleu-, i d’aquelles que et fan riure amb una certa amargura, però destinada a convertir-se en pel·lícula de culte, com de culte ja és el seu director, el mateix Bill Murray, les sabatilles que no repetiré per no fer més publicitat, el compositor de l’score (aquest Mothersbaugh que ens ofereix moments musicals de clara celebració d’un cert Pop, també crepuscular com tota la pel·lícula), o el brasiler Seu Jorge, que ja coneixiem tant en la seva faceta musical (amb dos LP’s molt interessants), com en la d’actor (en la cinta de Fernando Meirelles Cidade de Deus on feia en Mané Galinha).

Ara, però, Life Aquatic ens ofereix la possibilitat de gaudir d’en Seu Jorge de les dues maneres, com actor i com a intèrpret, gràcies al cameo que ha acabat fent en la cinta de Wes Anderson, en el més pur estil d’en Jonathan Ritchman a Algo passa con Mary.

I és que Seu Jorge, i les 6 magnífiques versions que ha fet pel film (o que gairebé ha improvisat) de 6 clàssics d’en David Bowie com els mítics Life on Mars, Starman, Five Years, Rebel Rebel, Rock’n’Roll Suicide, i un Changes que no apareix a la banda sonora, però sí al film, -acompanyat només per una guitarra, en brasiler, i sense el glam del Duke dels 70, però amb la sensualitat de la bossa-nova-, ha arribat a casa nostra amb la primavera, amb el canvi d’horari, i com una veritable injecció d’optimisme que a tots aquells que esteu cansats de nedar contracorrent, us recorda que no esteu del tot sols. I és que encara que no sigui una pel·lícula perfecta, és un plaer disfrutar d’imperfeccions com aquestes per adonar-se que no tot queda en mans de les perfectes merdes que ens ofereixen les megaproductores. Que realment, una altra manera de fer comèdia és possible.

Si Burt Lancaster podia creuar Los Angeles de piscina en piscina a la pel·lícula El Nedador, per què no aprofitar Life Aquatic per mullar-se, encetar la temporada de bany 2005 i començar a nedar? Si us animeu, proveu de fer-ho a contracorrent. És sacrificat, però en casos com aquest compensa.