Hi ha coses a la vida que et posen de bon humor. Una conversa amb algun amic molt ben escollit, un cafè amb cointreau, una madalena farcida de gerds, passejar amb el mar en calma, la complicitat espontània d’una desconeguda a la terrassa d’un bar, anar a comprar el pollastre a Ca la Flora, que el teu gat et mossegui el nas, o sens dubte, la música de Yann Tiersen, i sobretot la del seu darrer treball discogràfic: Les Retrouvailles.

En Yann Tiersen que retrovem en aquest disc no forma part de cap banda sonora en concret, com a mínim físicament palpable. Aquí no hi ha més pel·lícula que la inmersa dins el caparró del propi autor farcit de matisos i riquíssims detalls musicals d’inspiració bretona.

En aquest cas, el compositor d’Amélie o de Goodbye Lennin, que va debutar ja fa més de 10 anys amb el disc de cançons La Valse des Monstres, i es va acabar de consolidar amb Le Phare i el mític L’Absente (inspiració del futur soundtrack de la pel·lícula d’en Jean Pierre Jeunet) que el va convertir en el músic francès més sol·licitat del cinema europeu, acaba d’editar el que representa el seu primer disc d’estudi després del Tout est calme del 2002, i sense comptar, és clar, les bandes sonores, els discos de versions, els enregistrats en directe, o les diverses col·laboracions, com per exemple, el treball inmediatament anterior que va fer amb la cantant de Florida Shannon Wright (ex – vocalista de Crowsdell).

No us enganyeu. Malgrat que sembli que Yann Tiersen mesura molt les seves aparicions, el multi-instrumentista bretó no para de crear, i participar en tota mena de produccions. Tiersen s’ha convertit en un compositor de culte, i té projectes per parar un tren. En aquest cas més concret, Le Train que potser fa referència al curtmetratge d’animació que inclou aquest disc (extraordinari per cert, on s’explica la història d’un alter-ego de Tiersen que va per la ciutat damunt un tren que recicla paraules deixades a l’aire per fer-ne un llibre que acaba regalant a la seva noia), a més d’un DVD fantàstic que recull tot el procés de creació, producció i enregistrament d’aquesta veritable “re-troballa” musical de Tiersen, on reapareix totalment renovat, més orquestral, i amb unes col·laboracions vocals de luxe.

Però, parlem del disc. Les Retrouvailles és ni més ni menys el que tothom esperava del talent d’aquest compositor. No decep ni un segon. Tot ell és inspiració. És un disc conceptual, imaginat entre penyasegats, fars, ovelles llanudes, cops de vent, i de mar, i la molta placidesa que es respira en la majoria dels indrets solitaris de la Bretanya que recorre l’autor.

Les Retrouvailles és un viatge en bicicleta per la calma del Nord i la inspiració d’aquest músic acompanyat per les guitarres, els claves, els violins,  els pianos de joguina, i els carillons, que enceten l’obra amb el primer tema del disc, Western, d’un to minimalista que caracteritzarà la totalitat de l’obra (amb una mena de cocktail entre Pascal Comelade i Michael Nyman).

Un cop introduïts en l’univers Tiersen, apareix la primera cançó d’aquest film mental del compositor. Porta per nom Kala, i és la primera interpretació en el disc de la cantant dels Cocteau-Twins, Elizabeth Fraser, que acompanyada per la secció de cuir i fustes de l’Orchestre Nacional de Paris esdevé màgica com l’aparició d’una d’aquelles dames del llac d’antigues llegendes.

Seguidament, les guitarres i les mandolines acompanydes per una secció de cordes molt melòdica i optimista que repeteixen el leit-motiv plantejat a l’introducció, ens duran Loin des villes (lluny dels pobles), amb una sonoritat gairebé èpica i realment reconfortant. Un moment de plaer de debò, digne d’aquesta banda sonora fictícia, que com un recorregut pels pensaments, sensacions i records de Tiersen (que per cert, ens porta d’un track a l’altre amb una harmonia i una coherència sonora ejemplar) s’atura també en el passat per interpretar un petit vals de mussette (herència absoluta d’Amélie), dedicat però a La viellée, però amb tota la nostàlgia del Nino Rota d’Amarcord i la vivacitat d’un carousel que creix i s’esgota. Una petita conseció per a tots aquells que encara segueixen enamorats d’aquella mítica banda sonora, i que en el disc ens acompanya fins l’abraçada de Jane Birkin, i el tema que interpreta Plus d’Hiver, una preciosa sonata que ens apropa al llindar de la decadència que també assoleix color i olor amb el fragment instrumental més indie del disc: A ceux qui sont malades par mer calme, una deliciosa i també cinematogràfica manera d’expressar les emocions a través d’una guitarra bruta i resonada acompanyada per cellos, violins i joquines musicals que ens porten fins el lloc secret A Secret Place interpretat per l’Stuart Staples dels Tinderticks, i el so entre decadent, líric, i malincònic que l’ha convertit en parella de fet accidental de Tiersen només per aquesta cançó bellíssima.

De la mateixa manera, després d’aquest fenòmen gairebé meteorològic, i de dues petites perles de to impressionista, Yann Tiersen mateix canta al costat de Domique A i Christophe Miossec Le Jour de l’Ouverture. Una abstracta joia que s’acaba de comprendre i valorar, com succeix en tot el disc, per contrast, i en aquest cas concret, després d’escoltar el següent track, l’anomenat La Boulange, un monument minimalista que com les onades d’un mar en calma ens arrossegarà fins La Plage amb el fragment de piano sol més bonic i preciosista del disc, amb la que arribem gairebé al final d’aquest recorregut sonor amb la cançó Mary. La segona interpretació de l’Elizabeth Fraser, amb qui, perquè no, se’ns podia haver fet de nit… per despertar-nos a les / PM de no sé quin dia, sols un altre cop, en mig del no res, on només sonés el violí d’en Yann Tiersen (que per cert recorda ineludiblement el fragment més lloable d’El Bosque de James Newton Howard) per deixar-nos a les portes de la realitat. Però, evidentment, una realitat màgica, com ha de ser, com a mínim avui, molt Tiersen, totalment Amélie, tal i com sona el track que dona títol al disc, Les retrouvailles. Una autèntica troballa sonora que posa punt i final amb so de dos clavecins, (La Jetée) com si d’uns títols de crèdit es tractés. En fi, de la pel·lícula imaginària d’un home que composa per un món imaginari, un món Brossa, sens dubte, un món que continua sent l’única escapada de debò per una colla d’inadaptats i somniatruites, que segurament seran una mica més feliços el pròxim dia 12 de juliol, quan Yann Tiersen apareixi damunt l’escenari del Barcelona Teatre Musical (quina llàstima no poder repetir experiència religiosa a La Paloma) per presentar el seu darrer disc.