La setmana passada vaig escoltar atentament el pianista i compositor cubà José Maria Vitier que declarava a La Finestra Indiscreta de Catalunya Ràdio que hi ha pel·lícules dirigides per la música. Bé, concretament, deia que “hi ha pel·lícules on és la música qui mana”. Malauradament, aquesta asseveració no es produeix ni amb tan bon gust, ni amb la periodicitat que nosaltres desitjaríem. Tanmateix, és cert que L’última primavera, la pel·lícula dirigida per l’actor anglès Charles Dance, i protagonitzada per dues de les llegendes vives de l’escena britànica, Maggie Smith i Judi Dench, és un clar exemple d’aquest subgènere que podríem definir com a pel·lícules amb músic.

Cintes com Shine, El Pianista, Hilary and Jackie o El violí vermell són una petita mostra d’alguns dels molt bons resultats que ha donat això d’explotar i/o traslladar les vides sempre apassionades o si més no peculiars de músics o intèrprets solistes (molts desconeguts o oblidats en el temps). Sovint, aquests arguments han afavorit el lluiment d’actors que han aconseguit tants premis i lloances com la pròpia banda sonora, i el compositor d’aquesta.

És per aquesta raó que avui he triat la banda sonora de L’última primavera, un discret i petit fenomen de públic d’aquells que es produeixen només als Cines Verdi, i de tant en tant. Pel·lícula europea, amb la tendresa, el sentimentalisme, i l’elegància de Cinema Paradiso o de El carter i Pablo Neruda, o d’Una habitació amb vistes, que a més de provocar el “boca-orella” i el conseqüent efecte multiplicador de públic, fa que la gent que s’ha deixat arrossegar per l’encant inherent de les madures protagonistes i de la pel·lícula en general, se’n vagin a casa amb unes ganes boges de tornar a recordar la melodia d’aquesta història. 

La música de L’última primavera és de les que et fan caure en la trampa de del sentimentalisme, i et deixen la teva ànima absolutament invàlida en mans de la tendresa que plantejan els fets que tenen lloc a la petita localitat de Cornwall, on dues avies veuen rejuvenida la seva raó de viure, gràcies al misteriós violinista jueu que arriba a la població després d’un naufragi.

El citat sentimentalisme de la banda sonora és en gran mesura responsabilitat d’en Nigel Hess, un compositor anglès pràcticament desconegut a casa nostra, que ha treballat amb fruició per a la televisió, i s’ha fet un currículum digníssim gràcies als quatre anys que va fer de director musical de la Royal Shakespeare Company, i a les nombroses produccions teatrals per a les que ha prestat el seu elegant tarannà musical.

Malauradament, el cinema encara no li ha ofert la gran oportunitat que mereix aquest compositor. Tot i així, he de reconèixer que no em va passar per alt el seu debut a la pantalla gran, l’any 1998, amb l’adaptació cinematogràfica que William P. Cartlidge va fer de l’obra d’Oscar Wilde Un Marit Ideal. Un treball que ja apuntava l’elegància que caracteritza les seves partitures, i sobretot, en el cas concret de L’última primavera.

Tanmateix, si us he de dir la veritat, sóc del parer que la clau de l’èxit d’aquesta magnífica banda sonora rau també, en una proporció semblant o superior a la de la tasca del compositor, en l’execució de la Royal Philharmonic Orchestra, i sobretot en l’interpretació del violinista nordamericà Joshua Bell, un veritable fenomen de només 38 anys, que s’ha convertit des de 1996 en una de les joies més preuades del catàleg de Sony Classical. Un solista del violí que ha estat nominat més vegades als Premis Grammy que la mateixa Madonna. Un músic d’interpretació impecable i que els melòmans cinematogràfics ja vam advertir l’any 1998 quan posar el seu talent al servei del nen prodigi d’El Violí Vermell de François Girard, amb la qual John Corigliano va guanyar l’Oscar a la millor banda sonora.

El més curiós de tot plegat és que encara hi ha un tercer factor a contemplar, per acabar de copsar el valor del soundtrack de L’última primavera. Un valor que té una història tan interessant i curiosa com per fer-ne una altra pel·lícula. I és que Joshua Bell no toca un violí qualsevol. El cèlebre interpret s’ha fet famós també per ser el propietari d’un Stradivarius llegendari del 1713, un dels millors anys de producció de la firma, que a més va pertànyer al gran violinista Bronislau Huberman, concretament fins el 1936, quan li van robar després d’una mítica actuació al Carnegie Hall. El Huberman que ja mai més va poder tornar a tocar aquell instrument que ningú el va poder recuperar fins el 1980, 33 anys després de la mort del propietari original, i a causa de la confessió que el lladre de l’instrument va fer just abans de morir. D’aquesta manera, el mític stradivarius va ser rescatat, restaurat i exposat en el Museu de Cremona, fins que Joshua Bell el va comprar, i es va fer famós pel cèlebre so avellutat de l’instrument, i lògicament, per la seva manera especial d’acaronar-lo i fer-ne música.

Amb aquesta història com a precedent, i amb la seguretat que no hi ha prova més exacte que l’escolta del disc del soundtrack de L’última primavera per copsar amb tota la seva amplitut l’elegància, l’emoció i la tendresa, passem a la part pràctica de la nostra columna (sonora) setmanal.

Em resulta difícil triar entre els millors temes dins la quinzena i escaig de delícies sonores que conformen el disc. Evidentment, a banda de les versions de clàssics (com ara la de Meditació de Thais de Jules Massenet,  la de l’Introducció i Tarantella de Pablo Sarasate, la d’una “Dansa Polonesa” tradicional, la del Preludi The Girl with the Flaxen Hair de Claude Debussy, o la de les Variacions sobre el Carnaval de Venècia de Niccolò Paganini) a les que, per cert, Joshua Bell n’està força avessat des d’aquell mític disc Romance of the Violin que li va portar tan bona premsa, he de reconèixer que el tema central de la pel·lícula m’ha seduït especialment.

El track que obre L’última primavera, com gairebé tots els temes originals de Nigel Hess en aquest treball,  és d’aquells que omplen la pantalla amb emoció i sentiments. Una melodia d’estructura clàssica, que evidentment té com a motiu de guarniment el violí protagonista que ens acompanyarà també en altres interpretacions a destacar com la de la Fantasia per a violí i orquestra, on realment es demostra l’intensiu treball de Nigel i Charles Dance, el director del film, per contribuir al subratllat de tot allò que no es diu amb paraules, i evidentment, a la manipulació dels sentiments, que no deixa de ser molt important, sobretot en un melodrama com el que ens ocupa.

Amb menys complexitat i exhuberància sonora cal no oblidar talls com el Tema de l’Olga, un duet de violí i piano (interpretat pel mateix Nigel Hess, tête a tête amb Joshua Bell) que encara ara em posa la pell de gallina, o el delicat vals lent que ballen un clarinet i una guitarra puntejada a ritme de pizzicato com si se’ns hagués de trencar a les mateixes mans.

Altres fragments (On the Beach, The Letter o Stirrings) amb formacions tan efectives com la d’arpa, violí i orquestra, o guitarra, piano i orquestra, ens ofereixen moments de melanconia, afables, tendres, apacibles, i de cadències bàsicament lentes, com petits adagios (com el destacable A Broken Heart).