De vegades hi ha homenatges que desprestigien més que exalten la figura d’un personatge. Evidentment, tot depèn de qui sigui el responsable d’aquest tribut. Però si a més d’aquesta responsabilitat que Danny Elfman ha assumit gairebé com un repte, es té una excusa excel·lent, com la d’imaginar un peculiar món de morts amb un vistós expressionisme a tot color, i això sí, a ritme de jazz, i amb les icones dels ballarins William «Bojangles» Robinson, i el mateix Bob Fosse (declarat seguidor del primer) com a mestres de cerimònies, el bon resultat de La núvia cadàver està garantit.

Així doncs, com diu el personatge d’en «Bojangles», interpretat pel mateix Danny Elfman, i tot recordant el musical Chicago, entrem de plè en aquesta "història d’amor, avarícia, crims, violència, i traició" que Tim Burton ha trigat gairebé 10 anys a materialitzar, igual que Nightmare Before Christmas amb la tècnica mítica de l’stop-motion que es va inventar el seu ídol Ray Harryhausen, a qui per cert dedica la pel·lícula (amb un dels moments més bonics del film, quan la parella protagonista, Víctor i Victoria toquen el piano marca Harryhausen).

No hi ha dubte que el mestre Tim Burton és genial gairebé sempre. Ningú ho descobrirà ara, que ja ha fet 47 anys i que porta dirigides una vintena de films, amb poc més d’un parell o tres de fallides o fracassos en la seva carrera. El seu univers únic al món, original, diferent de tot i de tothom, aquest planeta Burton, que diuen alguns, esdevé encara millor, si és possible, quan el director nord-americà que ara viu i treballa a Londres, toca el tema de l’animació fotograma a fotograma (això sí, avui dia amb el recolsament de les tècniques digitals), amb un producte suposadament dirigit a un públic més infantil. Deu ser, per allò que diuen que els nens tenen una crueltat i una sinceritat que els adults oblidem quan celebrem la mojoria d’edat.

La núvia cadàver és un nou exercici, un exemple més, del sarcasme de Tim Burton afrontant el recorrent tema de la mort, i l’amor sacrificat però alhora jo diria que és la pel·lícula i el conte més romàntic, deliciós, i per a tots els públics que el director ha creat des d'Eduardo manostijeras. Sens dubte Big Fish és també una joia d’aquest gènere, però també està molt clar que la pel·lícula anava orientada a un espectador clarament adult.

Sigui com sigui, l’espectacle visual de La núvia cadàver satisfà  petits i grans, amb aquella doble lectura tant característica que ofereix sempre el director en les seves pel·lícules-conte. Però, no hi ha dubte que un dels valors més admirables de la pel·lícula és també el treball inestimable del seu col·lega inseparable, Danny Elfman.

La banda sonora de Corpse bride és plena de moments memorables. Evidentment, les quatre cançons del film són impecables. Des de l’homenatge al cabaret americà, amb el so 100% Cotton Club de “Remains of the Day” (track 5), en aquest cas barrejat amb les percussions de fusta típicament Hermanianes per fer ballar tots els esquelets del món, al can-can apoteòsic de segell anglès de “The Wedding’s Song” amb marca d’opereta d’en Gilbert i en Sullivan (track 14); i això sí, passant per les dues cançons més típiques del musical Danny Elfman, l'"According the plan” (track 2) que ens introdueix en el film i en un món dels vius gris, fosc, gairebé dickensià, i en les secretes intencions familiars respecte al casament de la parella protagonista, i evidentment, “Tears to shed” (track 9), el regal que Tim Burton ha fet a la seva companya, Helena Bonham Carter, que ha donat vida, mai millor dit, a la núvia morta amb un humor anglès digne també de les lletres genials d’en John August. Totes són una mostra de l’excel·lent talent d'Elfman pel musical. Per favor, per quan una versió escènica a Broadway de La núvia cadaver!!! Volem a Tim Burton i Danny Elfman dirigint un musical!!!

Però, hem de dir que les cançons són només una mena de detall, o de guarniment final del soundtrack, si tenim en compte tot el treball instrumental d’Elfman per ambientar la història de La núvia cadàver.

La banda sonora té moments d’un romanticisme gairebé èpic (track 13), amb un regust wagnerià, d’orquestració clàssica i d’ambició triomfant, de vegades amb efectistes i contundents seccions de vents greus, i amb constants i envolvents combinacions de cordes, que sovint són reforçades pels típics cors (track 1, 6, 7, i 18) dels contes de Tim Burton que Elfman ha il·lustrat en altres ocasions.

També cal parar especial atenció als dos fragments de piano solista (tracks 3, i 11), on aquest instrument  pren vida de la manera més romàntica també, en el primer cas però amb un estil molt més Chopin, per, en el segon, recordar el leit motiv del film com un lament, o com una marxa fúnebre que servirà per acostar emocionalment Victor a la núvia cadàver, amb un crescendo d’entusiasme al final que aconsegueix commoure a l’espectador com si es tractés d’una història interpretada per actors de carn i ossos.

No hem d’oblidar, però, la sinistralitat d’aquesta història, que malgrat el romantiscisme instrínsec, compta amb una obscuritat (curiosament provinent del món dels vius), que com és logic impregna la partitura d’Elfman, en alguns casos amb orquestracions dissonants, i un registre atonal (tracks 4, 5, i 17) digne d’Stravinsky, Ives o Herrman, i en d’altres ocasions, com la de l’extraordinària escena de la trovada del món dels vius amb el dels morts (track15), on el pentagrama respira un to jazz dels anys 30 (devoció del compositor que sembla que vol explotar més a fons en un futur). Un estil que a més a més servirà per cloure el disc amb 4 versions instrumentals de la cançó “Remains of the Day” interpretades per diferents formacions jazzístiques, posant el to optimista al Happy End de la pel·lícula, i demostrant una vegada més que com van escriure Bob Fosse, Fred Ebb, i John Kander a Chicago: “All That Jazz”, fins i tot allò que hi ha després de la mort.