Tot i que el títol correspon més a un pèplum que a un altre gènere, La Marche de L’Empereur no és res més que una altra epopeia ornitològica espectacular de l’estil de Nómadas del Viento, en aquest cas signada pel documentalista francès Luc Jacquet, que després de dirigir altres projectes menys ambiciosos per a canals de TV com ara la BBC, France 3, Canal +, Nacional Geographic, o Discovery Channel, ha debutat en la categoria del llargmetratge ara acompanyant la freda peregrinació del pingüí emperador pel blanc de l’Antàrtida.

La Marche de l’Empereur, però, sembla que és una producció molt més discreta que la de la cinta d’en Jacques Perrin. La pel·lícula d’en Luc Jacquet no ha disposat ni de tant pressupost, ni de tanta tecnologia pel mig com l’altra. Ni tan sols ha pogut comptar amb un gran nom dels soundtracks francesos, com és en Bruno Coulais (que enguany ja n’hem sentit a parlar prou amb els seus multi-guardonats Chicos del Coro, això sí, molt després de les excel·lents partitures per Nómades del Viento o Insectos).

El millor de tot és que aquesta humilitat obligada ha fet possible que el talent d’una noia del sud de França, fins no fa gaire totalment desconeguda fora de les Gal·lies, hagi passat a les portades i titulars de les revistes i fanzines de noves tendències i músiques avançades, fins i tot del Japó.

La troballa, a banda d’una manera de fer molt inspirada per les petjades sobre la neu dels glaciars que ja ens havia deixat fa anys l’exhuberant carrera musical de la Björk, té una personalitat pròpia, i un nom. Es diu Emilie Simon. I l’any 2003 va debutar a França amb el disc Desert gràcies al qual es va revel·lar com una de les noves promeses electròniques del pop gavatxo més il·lustrat (un disc que a més inclou un magnífic duet amb l’irlandès Perry Blake).

La qüestio és que quan estava preparant el segòn àlbum (que precisament s’havia inspirat en un altre desert, ara però de gel i neu), va creuar-se en el camí de la cantant el realitzador Luc Jacquet i la va convidar a escriure la partitura de la banda sonora de La Marche de l’Empereur.

La proposta és molt interessant, i no és una simple recopilació de cançons de “la nova Björk francesa” que ja han batejat erròniament alguns agosarats dels mass media. Evidentment, que l’Emilie Simon té molt de la Reina del Trip-Hop glacial, perquè ella va ser la mare, al costat dels Massive Attack, d’aquest moviment que es va gestar cap a meitat dels 90.  Tanmateix, actualment, França és tota una escola de noves maneres de veure i sentir el gènere de l’electrònica més visionària, i jo diria que fins i tot cinematogràfica. Segells com Tricatel, i figures tan destacades com Bertrand, Stéphane Pompougnac, Catherine et Foutrax, Pro Arte Orchestra, o els mateixos Gotan Project, o els cèlebres Air (inmortalitzats gràcies al cinema de la Coppola), són un exemple de l’experimentació de les noves generacions de músics enamorats dels bits i la tecnologia digital.

Emilie Simon, ens mostra el seu talent, a través d’un treball més extens de gairebé 45 minuts, repartits en 15 tracks, dels quals en podem fer una tria ben diferenciada que va de les pròpies cançons de l’artista (The Frozen World, Song of the Storm, All is White, i els dos extraordinaris bonus tracks de Footprints in the Show, i Ice Girl), a l’electrònica més experimental (amb fragments instrumentals tan deliciosos i delicats com Aurora Australis o Baby penguins, i alhora melòdics com el veritable glaçó musical batejat com To the dancers on the Ice, una autèntica joia naïve que a banda de la tecnologia, i la celesta predominant en tot l’enregistrament, incorpora un cel·lo molt dramàtic i el xiuxiueig de la pròpia vocalista).

Però, entre el gel i l’aigua de l’Antàrtida, i l’electrònica i la lírica de l’Emilie Simon, també hi trobem altres tracks més ambiciosos, on s’afegeix una orquestra que dóna aspecte de simfonia dissonant a aquest precoç treball de l’artista. L’èpica simfònica no resulta tan efectiva com l’electrònica. Tanmateix, moments com Attack of the killer birds o The Sea Leopard fan la funció de l’esperat contrapunt dramàtic després de tanta poesia visual, sonora, i animal.

Per acabar, només dir que el millor track és un dels més típicament francesos, amb la melodia ensucrada que es correspon, i el barroquisme d’una orquestra tremendament digital (utilitzada sense cap pudor) a fi d’assolir el moment més èpic, fins i tot atrevint-se a rememorar dos mestres del soundtrack com Maurice Jarre i Ryuichi Sakamoto, esdevenint una missió impossible, però prou complaent com per deixar-nos enganyar per les pessigolles del Trip-Hop a la francesa que continuarà ressucitant el millor i alhora pitjor de la chanson francesa dels anys 60.

No us perdeu en el desert de l’Emilie Simon, però sí que val la pena deixar-vos enlluernar pels miratges de la seva música. Ara per ara, només ho podreu fer a través de la xarxa, sinó apliqueu la tècnica de la barrena amb el vostre botiguer, demanant-li insistentment que importi aquesta i més bandes sonores.