Si John Williams i els seus 73 anys han entrat en la 3era fase de la seva vida professional i de la seva existència, no hi ha dubte que és la millor. Amb aquest comentari no vull que penseu que ara un servidor arrufa el nas davant les melodies més vibrants i enèrgiques de la història del cinema. Cada cosa al seu moment. Tanmateix, no em negareu, fins i tot els seguidors més aferrims del compositor de les nissagues d’Star Wars, Indiana Jones, Jurasic Park, o Harry Potter, que hem escoltat masses vegades aquests temes que de tan il.lustres s’han convertit en veritables malsons, de vegades extra-valorats , i massa sovint sobre-explotats pels mitjans de comunicació (crec que després de l’últim episodi d’ crec que no podré escoltar el tema central fins que em reencarni amb Chewaka d’aquí un 2000 anys més).

El cas és que malgrat la sobredosi del Williams més comercial, cada vegada que el mestre dels compositors contemporanis fa una nova peineta per a la pantalla gran ens torna a donar una lliçó de com un pot sorprendre continuament. Segurament hi haurà molta gent que pensarà que la banda sonora de La Guerra dels Mons és un rotllo perquè no té cap tema melòdic brillant o memorable. I jo dic, i quina sort! Cada dia m’agrada més aquest avi que malgrat que no té les cames gaire en forma si que ha demostrat tenir un esperit més combatiu que més d’un jove talent d’aquests que és més avorrit que Alejandro “Amenaçar” davant del seu piano de Feber.

John Williams és un veterà de guerra a Hollywood, i després de les 21 bandes sonores que ha fet pel seu amic Steven Spielberg, no hi ha dubte que l’entesa és jo diria pràcticament perfecte. Això sí, demostrant una vegada més que no hi ha gèneres menors (només pel.lícules bones o dolentes), i que Williams té un tacte especial per posar-hi música als conflictes entre terrícolas i èssers de l’espai exterior.

Des d’Encontres a la tercera Fase, ningú –jo com a mínim-, no havia pogut escoltar un John Williams tant contemporani i arriscat com en aquesta versió filmada (tan espectacular com humanament tòpica i patètica) d’Spielberg. Una versió que fa que acabis odiant alguns personatges i fins i tot el guionista que ha omplert les seves boques de frases insostenibles, però que d’altra banda compensa gracies al magnífic espectacle dels efectes visuals, i evidentment, gracies a les tonelades de decibels que farceixen les sales de projecció, de la música excel.lent de Williams.

I és que, després d’haver guanyat 5 Oscar, haver estat nominat 43 vegades, i de comptar amb un curícullum de més de 120 llargmetratges com a director, arranjador/orquestrador, i/o compositor, John Williams continua fent obres mestres, en una carrera de fons que no s’ha aturat durant 4 dècades, fins el dia d’avui.

Si fa poc deiem marevelles de la darrera partitura (la més sinistre) per l’últim episodi d’Star Wars, just també després de la més fosca visió de l’aprenent de bruixot anglès per a Harry Potter and the prisioner of Azkaban, ara ja hi tornem a ser amb el jo diré sempre que és el més destacat de la pel.lícula d’Spielberg.

Aquest cop John Williams s’ha lluit de debò. La Guerra dels Mons fuig de les melodies engantxoses, i explora amb força profunditat les dissonancies, els ritmes sincopats, els obstinatos marcats pel pols dels personatges i del pròpi espectador (ideal per augmentar el negit i la descarrega d’adrenalina davant les seqüencies d’acció i tensió), i unes orquestracions dominades genèricament pel tandem de trombes i trombons (vents greus), i percussió (timbals grossos), que s’acompanyen de les cordes més atmosfèriques i d’alguns instruments de fusta d’allò més inquietants, al més il.lustre servei de l’horror i la catàstrofe de masses.

Com deia no hi ha gèneres menors. I no puc evitar emocionar-me davant d’un treball d’aquest calibre per un gènere que durant dècades ha estat menyspreat. Doncs, mira que bé. Aquí tenim una pel.lícula de serie B amb grans efectes i una partitura de luxe, insisteixo, no per adictes a les melodies regulars.

Amb tot això, no vull dir que La Guerra dels Mons sigui la millor partitura del mestre. He de dir –segons el meu gust -que té alguna irregularitat, sobretot pel que fa al començament (introducció del film acompanyant la veu de Morgan Freeman que ha calcat el tò d’en Richard Burton a la producció d’en Jeff Wayne del 1978), i l’epíleg que malgrat el final feliç, la partitura destil.la un tò de venciment i de “l’amenaça continua” que no se si s’adiu gaire amb el proposit de Mr. Spielberg.

Tanmateix, les escenes d’acció són exemples magistrals de com colpejar l’espectador sense posar cap electrode a la butaca. El segòn track del disc, el que descriu l’escena del Ferry és vertiginosa. Percussions contundents, un ritme marcat, acompanyat per uns trombons agressius, i un rerafons sinistre i humà alhora que va i vé amb intensitat, i que a mida que avança creix en tonalitat aguda, dibuixa a la perfecció l’amenaça i sobretot el poder de destrucció dels extraterrestres.

Malgrat alguns moments emotius (tracks 3, 5 i 8) que exposen els sentiments dels personatges protagonistes (que van de la calma i la serenitat, a la por, la desesperació, la desolació, la pena i la depressió més aclaparadora), l’score destaca per la seva atonalitat (digne només de treballs com Encontres en la 3ª Fase, Minority Report o algún fragment de Jurassic Park: Lost World), com he dit fa un moment, totalment al servei de l’horror i de l’impacte de l’espectador.

Un altre dels homenatges més destacats al propi compositor,- no puc deixar de comentar-ho-, és el track 4, l’anomenat “The Intersection Scene”, que denota clarament l’inquietut que l’amenaça no té final, jugant amb les atmosferes a dues velocitats, i amb l’obsessió de les cordes al més pur estil del tema central de Tiburón, al que acaba afegint més metalls greus i un cor que aconsegueix un efecte veritablement estremidor.

El clitxé es reprodueix diverses vegades al llarg del film, però la forma de l’orquestració, que està dominada per una complexitat només digne del mestre, fa que no dongui treva a la sorpresa continua, com demostra en el track 7 (“Probing the basement”), un dels moments de màxima tensió i mínima dinàmica, on el compositor és capaç d’utilitzar una simfònica sensera de la manera més silenciosa i imperceptible, mantenint l’amenaça i l’angoixa a plena guardia, o per fer saltar a l’espectador de la manera més maquiavèlica i descabellada (com posa en pràctica a l’escena dels tentacles, “la confrontació amb Ogilvy”, track 11) a cop d’uns tuttis de l’orquestra desdibuixats no gens habituals, però d’allò més efectius.

Bé, tot això, i el track més llarg del disc (l’anomenat “Escape from the basket”) que durant 5 minuts fa gala de les cordes més disonants i abatudes de tota la partitura, per donar una última volta de cargol a l’intensitat de trombons i percussió que acaben posant els pèls de punta, a banda de les curtes pincellades d’un piano dolç i tendre que apareix molt discretament només als traks 10 i 14, en els moments crítics de separació i retrovament de la familia (sempre unida!!! – “que no decaiga” que deia aquell), fan de la totalitat d’aquesta banda sonora, una molt bona tria, potser no per escoltar-la com a fil musical, però sí com a testimoni d’una creació molt bona de tot un mestre clàssic.