La setmana que els mitjans de comunicació no han parlat de taladrar l’audiència amb els nominats als Globos d’Or, i amb la notícia curiosa de l’aparició d’una mena de “Gran Hermano” fet amb gorilas, made in Praga (provablement més constructiu que l’original amb humans), calia que recordéssim que el King Kong d’en Peter Jackson encara aguanta en cartell amb la nova versió dels fets del clàssic que conta amb l’excel·lent treball d’en James Newton-Howard.

Aquest cop, el compositor de La Intérprete, Peter Pan, Señales, La Roca, Atlantis, Collateral, El sexto sentido, i les nominades als Oscar, El Bosque, La Boda de mi mejor amigo, o El Principe de las Mareas, l’ha encertat de plè.

No vull dir que James Newton-Howard hagi viscut de rendes tots aquests anys. 20 anys d’ofici a Hollywood, i més de 110 pel·lícules catalogades amb partitures seves, no es fan de la nit al dia. Però, també és cert que traballant, una mitjana de producció de 4  a 7 projectes per any, la mateixa indústria cinematogràfica el recorda més per la seva eficàcia i funcionalitat que per la qualitat dels seus treballs. Darrerament, sembla que haver passat el mig segle d’existència ha recol·locat el compositor al lloc que li correspon dins la professió, i malgrat que ha rebut 5 nominacions als Oscar, encara que no n’hagi guanyat mai cap, és indiscutible que treballs com El Bosque li ha valgut guanyar un prestigi que semblava una mica desgastat.

Tampoc penseu que James Newton-Howard sigui el “desaprofitat” de l’Academia Cinematogràfica. No oblidem que en el cas de King Kong, el compositor californià va substituir Howard Shore després d’haver fet una part considerable de la partitura, i deixar la producció per desavinences de criteri amb el director, i fins i tot haver rodat l’escena del teatre de Broadway on presenten la bèstia fent un cameo com a director d’orquestra, per –atenció a la dada-, crear de nou la llarguíssima banda sonora del film en el temps record d’aproximadament 5 setmanes.

Evidentment, seria un miracle, i força irònic, que King Kong es convertís en el primer Oscar de James Newton-Howard (sinó oblidem que una vegada més serà la bella, en aquest cas de la Geisha de Williams, qui matarà la bèstia). Tammateix, no es pot negar que la banda sonora de Newton-Howard és un molt bon treball. Potser no és res ben bé nou. King Kong recorda d'altres scores del compositor com ara Atlantis o Dinosaur, totes dues treballs per a la Disney. Tot i així, és admirable l’esforç de vestir King Kong amb una banda sonora impressionant, de l’altura del gran espectacle de les imatges, d’orquestració completíssima, amb una secció de vents wagneriana tant vibrant i contundent com la de percussions, amb una capacitat de subratllar i reforçar les brutals seqüències de baralles amb dinosaures, estampides, persecucions, i atacs indígenas (d’una manera molt complexa i contemporània digne d’Stravinsky), i amb la mateixa dedicació que els moments més íntims i romàntics (tant pel que fa a la relació de Naomi Watts amb l’Adrien Brody, com la que té amb el gorila), com a les seqüències de misteri de la primera part del film, abans de salpar amb el “Ventura” cap a Sumatra, això sí, amb un aire molt més jazzy, totalment adequat per escenificar el magnífic Nova York de la Depressió que va reproduir admirablement en Peter Jackson i el seu equip.

Precisament, parlant d’aquesta part del film, he de dir que trobo a faltar la magnífica suite de Broadway que obre la primera seqüència al més pur estil dels musicals dels anys 50, i que malauradament no s’ha inclòs en els 74 minuts del disc.

Malgrat aquest oblit, però, el soundtrack editat per UMG-Decca recull moments exquisits del film, com el del simple però efectiu tema d’amor (track 2, 11, i 15), els més energics obstinatos de cordes una mica còmics (track 5)  i l’atmosfera misteriosa (track 3) d’estil més jazzy dels 4 primers talls que mostregen tota la fugida del director sonat (Jack Black) amb el seu equip. També es contempla la part més vibrant, caracteritzada per la percussió pesada i la secció de vent que deia abans, i que es fa present des que tota la tripulació es engolida per a la misteriosa boira de l'illa d’Skull que els arrossegarà contra els esculls (track 7), a la descripció de la desolació aparent de l’illa després del naufragi (track 8), combinat amb l’atac dels indigenes, la captura de la noia, i el moment del sacrifici ritual, i el primer contacte visual amb King Kong (track 9), que ens fa gaudir d’una estructura de pauses, silencis, i tuttis de metalls realment espectacular, com espectacular resulta l’estampida dels brontosaures (track 10) on l’orquestra i el compositor es creixen gairebé més que la pròpia bèstia, amb 2 minuts 44 segons de ritme vertiginós, potència brutal, i el mestratge en el record dels dos mestres Elmer Bernstein i Max Steiner (l’autor del King Kong del 1933), els veritables amos de les seccions de metalls més estridents, potents i colpidores –amb el permís de Tiomkin-, de la història del cinema.

I després de tot això, arriba el final, o millor dit, els finals. El primer dels 5 finals musicals i de l’argument (track 17), dins una història que es resisteix a matar el monstre que ja tothom hauria adoptat si no fós pel seu tamany, sniff! És el primer graó del gorila cap a la glòria, i la sublimació de l’amor entre la bella i la bèstia, això sí, via el climax musical de la partitura d’en James Newton-Howard que ha etsta capaç d’arribar a l’alçada del mateix Empire State Building amb una composició èpica i potent (tracks 18, 19 i 20) digna d’entrar a la galeria dels clàssics. Tota una acsenció celestial que remata amb un epíleg final-final, ara sí, interpretat per en Ben Inman de la forma més elegíaca, a la manera d’himne a King Kong, que a més acompanya la mítica frase (“Ha estat la bella qui ha mort la Bèstia”) que malauradament no va poder pronunciar l’actriu emblemàtica que va fer el paper principal al 1933, la Fay Gray donat que va morir poc temps abans.  En fi, tota una proesa musical i humana (insisteixo amb les 5 setmanes de creació) que deixa a l’espectador/oient tan corprès com si fós la primera vegada que disfruta del que ja és i serà, sens dubte, una de les llegendes del Hollywood clàssic: King Kong.