La qüestió és tan impossible de resoldre com el mateix fet de la pròpia creació de la vida, del saber com va ser el primer segon de l’existència de l’univers, d’aquell clic que va donar pas al Big Bang, o de qualsevol explicació plausible. Davant d’un enigma d’aquesta magnitud, no hi ha res com allò de “imaginació al poder”, i és per això que la formidable parella de creadors, Claude Nuridsany i Marie Pérennou (autors també de Microcosmos), van comptar un altre cop amb la vessant més experimental i imaginativa d’en Bruno Coulais.

Tan lluny de l’esperit carrincló de Los Chicos del Coro com de la suposada realitat de la gènesi de la vida que en aquest cas planteja el segon documental de creació de la parella de poetes visuals i artesans de la imatge microscòpica, Bruno Coulais ha tornat a demostrar el gran nivell que és capaç d’assolir com a creador musical d’allò més seriós i experimental, tal i com vam comprovar el 1996, amb el llargmetratge documental Microcosmos que només a França van veure més de 3 milions d’espectadors (una xifra, per cert, que no té res a veure amb la vergonyosa distribució i acolliment per part del públic a casa nostra).

El cas és que ara tenim una segona oportunitat de descubrir el talent dels dos autors d’aquest documental en forma de faula. Una peculiar manera d’explicar la gènesi de la vida, narrada per un ancestral griot (conta-contes) africà, i amb molta més poesia i art que no pas didactisme d’aquell que les televisions han vulgaritzat produïnt serials de la vida animal de “tot a 100” que dic jo.

Genesis és una altra meravella visual de Claude Nuridsany i Marie Pérennou. La dansa d’amor dels caballets de mar, la serp que menja ous, el combat d’iguanes marines, l’insòlit peix que pesca, combinat amb les imatges d’altíssima ressolució que mostren els moviments del fetos d’un bebè dins el ventre matern, o el naixement d’un pollet des de dins l’ou, converteixen el que hem pogut veure 1000 vegades de forma ordinària en un espectacle únic, amb la sensació de primícia, com si aquelles escenes mai no haguessin succeït abans.

I és que Genesis és un cant a la vida, i un cant a la creació en sí mateixa. Com diuen els títols de crèdit, “Ésser viu és crear una història que succeirà des d’un començament que no recordem fins un final del que no en sabem res…” Per aquesta mateixa raó, tot el que hi ha entre-mig d’aquest principi i final de qualsevol cosa que estigui viva, és únic i irrepetible, per tant és una obra d’art en sí mateixa, com la vida.

D’aquesta manera, podríem dir que ha enfocat la tasca de creació de la banda sonora en Bruno Coulais, ja sabeu, l’autor de films com ara Vidocq, Belphegor, la màscara del faraó, Los Ríos de color púrpura, i grans documentals de creació com Microcosmos, o Nómadas del Viento.

Una ocasió com aquesta, i un tema, precisament, com el de la creació, mereixia una proposta tan o igualment arriscada com amb la que el compositor ens va sorprendre a Microcosmos. Potser el fet que aquella era la primera vegada que escoltàvem un Bruno Coulais tan experimental i preciosista ens va impresionar molt més que la banda sonora de Genesis. Tanmateix, el darrer treball del compositor francès (que ha arribat un any més tard a casa nostra), té moments memorables.

Per començar uns títols de crèdit que descobreixen, d’entrada, la combinació exacta de simplicitat i complexitat en què es mourà l’estil d’aquesta partitura, de principi a final. Un treball que va dels moments més lírics i bàsicament melòdics, a d’altres totalment atonals, i de difícils harmonies. D’aquesta manera, el tema introductori brilla amb llum pròpia, per la seva contundència, i pel començament pesat i feixuc (de les notes i els acords més greus del piano), que acte seguit evolucionaran a través de matisos, dissonàncies i acords extranys (com si estiguéssim en el bell mig del desconegut centre de l’univers desconegut) cap a una contrastada forma més lleugera i minimalista.

Un altre dels leit-motiv del documental són els tracks 2, 9 i 13 que reprodueixen la forma del puntejat d’aquelles bachianes brasileres d’Heitor Villalobos amb diferents intrumentacions, de guitarra i acordió, guitarra i violí, o guitarra i flauta, sempre emparellades amb gust deliciós.

M’ha agradat especialment, el tema dedicat als caballets de mar (“Les Hippocampes”), una mena d’adagietto simpàtic creat amb una magnífica combinació de celesta, acordió i violins, sota un rítme hipnòtic com de cançó de bressol o del temps que transcorre en aquesta al·legoria de la vida que és Genesis.

Uns quants temes on les percussions africanes són les protagonistes, donen continuitat i coherència sonora a la història del narrador griot. També trobem un tema vocal (“Les inseprables”) de tonalitat més aviat lírica, interpretat a dues veus (femenines, en un estil semblant al que ja havia fet servir a Microcosmos), en aquest cas acompanyades de l’acordió de Roland Romanelli que individualment llueix en altres moments del film, com també podem dir que destaca el bon gust de l’interpretació del cello de Jean Philippe Audin, a banda del quartet de cordes, i de l’Orquestra Simfònica de Bulgària (dirigida per Deyán Pavlov) que proporciona una amalgama unificadora dels diferents matisos, estils i formes de l’estructura de la partitura.