Deixeu-vos de tertúlies absurdes sobre les cagades del guió mediocre de Batman, de les eternes i cícliques converses sobre si Star Wars   continua o no (per favor que tanquin Georges Lucas a casa seva)... En fi, jo em pregunto, per què ningú parla d’una pel·lícula de debò, de cinema de veritat, i no de gran espectacle. Perquè sembla que ningú sàpiga qui és en Tony Gatlif, i la seva darrera i encertada cinta: EXILS.

Si teniu la suficient curiositat com per empendre el curt viatge de casa als Verdi, segurament podreu compartir dues de les poques hores autèntiques de debò que es poden veure actualment a la cartellera, i de passada, potser descubrireu aquest home interessantíssim, obsessionat per les seves arrels gitanes, els seus orígens de nòmada a perpetuitat, i l’afany de mostrar una manera de viure gairebé tant lliure com impossible.

Ell és el director d’aquest Exils que l’any passat va guanyar la Palma d’Or, precisament per a la seva proposta escènica, i la seva manera ben peculiar de veure i filmar la vida. És en Tony Gatlif (o en Michel Dahmani de nom real) que va néixer a Argelia l’any 1948, i que com molta gent va haver de marxar d’aquest país als anys 60, per convertir-se en un rodamon i un delinqüent a la mateixa ciutat de Paris que després de la revolució universitària, i a primers dels anys 70 va aconseguir refer la seva existència a través d’un curs d’art dramàtic, i de la primera oportunitat que li van brindar al pujar a l’escenari del Teatre Nacional de París.

Des de l’any 1975, quan va fer el seu primer film (La tête en ruine) que, per cert, mai no es va arribar a estrenar a França, Tony Gatlif ha fet 14 llargmetratges. Ningú que hagi seguit una mica la trajectòria del director, podrà oblidar l’extraordinària habilitat de Gatlif per tocar el gènere musical (que malauradament cada vegada està més mal tractat a la pantalla, com fa uns dies vam comprovar a la cinta-pastitxe-musical 20 centímetros), que sempre ha anat lligat a les seves pel·lícules, molt especialment des que va fer Latcho Drom (1992), un veritable homenatge a la música gitana, jo diria de capsalera. Però el cinema de Gatlif té sobretot una qualitat fascinant que des d’aquells Tarantos de Rovira-Beleta ningú ha sabut donar a aquestes històries de la comunitat gitana. I això no és res més que una veracitat intrínseca, una honestitat a l’hora de mirar i de mirar-se dins un mateix. És la carnalitat que respiren films com El Extranjero Loco (Gadjo Dilo), el naturalisme manipulat, és clar, que ens va enganyar a Vengo, i torno a insistir en la musicalitat de les seves propostes, com a l’anterior Swing, tribut al gitano francès per excel·lència, Django Reinhardt.

I és que com diu el personatge d’en Zano (l’actor Romain Duris, per cert, un dels pocs que encara avui es capaç d’enamorar la càmara amb la mirada salvatge de qualsevol d’aquelles antigues bèsties cinematogràfiques), que vindria a ser una mena d’alter-ego del director: “La música és la meva religió”.

I és que pels que no coneixeu les armes de l’autor d’Exils, heu de saber també que Gatlif és alhora el creador d’aquesta banda sonora, simplement excel·lent, si és que la música –sigui de l’origen que sigui- es capaç de fer-vos moure tantes emocions com a un servidor. Igual com a les seves pel·lícules, els soundtracks de Gatlif estan plens d’emocions, i en aquest cas, el viatge iniciàtic de París a Argelia, passant per Sevilla, és francament intens.

La recerca dels orígens de la parella protagonista, que decideix deixar París per trobar algunes respostes al fet que els pares d’en Zano abandonessin Alger, i assolir així els referents del passat que li permetran viure millor o més  en pau el present, ens duu també a una investigació musical, que sembla espontània, que apareix a la pantalla amb la sorpresa del descobriment del propi viatger, i que va des del so urbà de la gran ciutat, a les arrells més folclòriques del flamenc, per acabar al nivell més profund d’un sincer ritual sufi que posa els pèls de punta durant un quart d’hora.

D’aquesta manera, podem començar el viatge musical amb les dues peces més electròniques, o més artificioses, cantades per cert per la Rona Hartner (l’actriu de El Extranjero Loco). Els temes “Ce qui nos quiten”, “Manifeste” i “Un Dos Tres Nada Más” amb els que a poc a poc deixem enrera el caos de la civilització  més contemporània per submergir-nos en la tradició, i les arrels del flamenc, que ens ofereixen les interpretacions d’Horacio Silva Pisa, i la Macanita, potser de les més racials que he escoltat en els darrers temps, la “Buleria” que balla el Farruquito a la famosa Carboneria del barri de les Tres Mil Viviendas, i el lament que ha pres el títol de la pel·lícula, i que ha musicat la darrera escena del cementiri, per regalar-nos una de les imatges més poètiques i que més m’han emocionat d’enguany (i on es demostra que la música és la veritable religió del director).

I és que en els viatges de recerca d’un mateix la música és la clau. La música t’acompanya, et parla, et busca, et fa canviar la ruta, t’atura, t’engega, et crida, o t’emociona fins buidar el cor de llàgrimes com Gatlif aconsegueix en l’excel·lent seqüència del “Trance” que interpreten Sghir Abdeslam i Mohamed Bachara, perquè el personatge de la Naïma (l’actriu Lubna Azabal) deixi descansar els esperits que la persegueixen, i deixi de sentir, com diu ella, que és: “una extrangera allà on va”.