fidelitat al progrés d'iglesias

Alberto Iglesias és un nom prou apreciat en la nostra industria cinematogràfica contemporania com per no haver de descobrir a ningú el talent d’aquest compositor. A hores d’ara, després de les repetides mostres del talent i també d’alguna de les limitacions del músic, amb bandes sonores com Te doy mis ojos, Los amantes del círculo polar, Vacas, Tierra, La ardilla roja, Lucía y el sexo, i sens dubte les col.laboracions sempre lloades amb Almodóvar (La flor de mi secreto, Todo sobre mi madre, Hable con ella, i La mala educación), ara, amb The Constant Gardener, li ha arribat l’oportunitat de créixer com a creador, i evolucionar amb un projecte prou exòtic com per donar-li l’empempta que necessita per fer el salt al mercat internacional.

No fa tant que hem pogut escoltar dues partitures anteriors fetes pels films de personatges tant rellevants com Oliver Stone (Comandante), i John Malkovich (Pasos de baile). Però, és evident, que serà la banda sonora de la pel.lícula d’en Fernando Meirelles (el director brasiler de Cidade da Deus), la que constatarà les bones idees instrumentals, els recursos excel.lents, i tots els conills musicals que el compositor de Donostia continua treient de la xistera.

Iglesias, que no és cap nen, ja ha fet 50 anys. és per això mateix que vull advertir que no crec que el fet d’aconseguir una certa projecció internacional, li hagi arribat ara, ni gratuitament, ni havent esmerçat masses esforços per assolir aquesta fita, fora de la seva capacitat de treball innegable, després dels més de 20 anys que fa que va començar a compondre professionalment pel cinema, amb films com La muerte de Mikel, La conquista de Albania, o El sueño de Tanger. D’aleshores ençà Alberto Iglesias ha vist molt cinema, i ha creat partitures per gairebé una trentena de llargmetratges d’estils, i gèneres ben diferents.

És, no obstant, gracies a aquest mestratge que Iglesias pot arribar a The Constant Gardener, on malgrat que jo li retreuria el fet que no hagi desenvolupat ni tan sols un tema central amb distintes variables d’estructura instrumental i dramàtica en funció de les necessitats del film, el compositor ha sabut imprimir una elegant discreció, i jo gairebé diria un minimalisme d’estil ètnic admirable, que contrasta però suavitza el vertiginós muntatge i ritme habitual dels films d’en Fernando Meirelles.

Iglesias s’ha allunyat dels dramatismes afectats de cors africans, ni dels recursos típics que el cinema nordamericà ha fet servir (molt provablement made by Hanz Zimmer) quan es tracten temes tan sagnants, com qualsevol de les barbaritats que el primer món ha fet al continent africà (siguin genocidis, guerres, racisme, aventures, o desastres de l’industria farmacéutica com és el cas que ens ocupa).
A The Constant Gardener hi predominen les instrumentacions de caire ètnic: Kores, marimbes, kalimbes, arpes africanes, djembes, carbasses, i altres percussions... Tanmateix, en un intent de fer una mena de tema central sense que ho acabi sent, Iglesias ha desenvolupat el fragment de la mort de la dona del protagonista (track 1) que engega el relat inspirat en la novel·la d’en John Le Carré, a través d’una atmosfera trista (en el més pur estil melodramàtic del compositor), amb orquestra de cordes, i un lament de clarinet que de mica en mica acabarà guarnida d’esperança per la via dels esquitxos etnics de diverses percussions afros que introdueixen l’espectador en la tràgica aventura del jardiner fidel.

A banda, però, de l’atmosferic tema introductori, aquesta combinació instrumental s’anirà repetint amb formes potser més orgàniques al llarg del film, en altres moments com a l’aeroport (track 7), la tornada d’en Justin a la casa (track 14), la destrucció (track 16), el defalliment de Justin (track 22), i l’escena a Turkana (track 24), on a més Iglesias afegeix els acords d’una guitarra que emociona profundament.

Però un film de Meirelles necessita de l’excitació de les percussions ètniques per donar l’electricitat que demana el ritme habitual del director. I aquest és el treball que a mí més m’ha sorprès de la banda sonora. L’harmonia amb que Iglesias ha sabut lligar l’estil més simfònic comtemporani amb el merament africà tradicional, és elegant i admirable.

Com a exemples tenim els tracks 2 i 25 (Roadblock 1 i 2), que en alguns moments ens poden recordar Thomas Newman (per l’ús de la percussió de fustes), però que molt aviat assoleix una personalitat pròpia, i perquè no dir-ho, esdevé una de les troballes del soundtrack. Contrastant amb aquest aspecte, The Constant Gardener, compte també amb alguns moments típics de tensió, i persecucions on l’orquestra simfònica, les cordes sobretot, i les percussions africanes aconsegueixen una simbiosi realment brillant (tracks 3, 8 i 17). Altres seqüències del film segueixen un patró semblant, però amb una sonoritat molt més dolça i amable (track 7, 19 i 21), amb el reforç de les arpes, les marimbes, les carbasses d’aigua, el clarinet solista en algún cas, i fins i tot la veu que hi juga un paper discret però definitiu (track 25) a l’hora de pujar el dramatisme (com a l’escena del Funeral – track 10- , una altra de les delicadíssimes composicions pel film).