la múisca del dolor

Els que encara tingueu al cap el so dolç del cel·lo de La Mirada d’Ulisses, o la de l’oboè de L’eternitat i un dia (film que es va endur la Palma d’Or a Cannes), no us sorprendrà caure una altra vegada en l’èxtasi del cant d’una sirena ja llegendaria en el món del soundtrack, vaja, de l’encanteri sonor de la compositora grega Eleni Karaindrou, que continua col·laborant estretament amb el director Theo Angelopoulos, ara amb aquest primer episodi de la trilogia The Weeping Meadow (El plor del prat), el film Eleni, que ens ha deixat commocionats i commoguts en tots els aspectes.

Eleni és la primera part d’aquesta trilogia que deia que Angelopoulos té pensat fer per explicar la història del seu país des del 1900 fins els darrers dies. Eleni, doncs, és la part més dolorosa d’aquest relat, la part de la guerra, de la tragèdia humana, de l’amor vençut per la mort, de l’esperança esgotada per la por, de la dignitat abatuda per l’humiliació… del dolor, del dolor, i del dolor.

Eleni és una altra temptativa del director, i evidentment de la compositora també, per deixar-nos sense alè, estabornits a la butaca contemplant o descobrint darrera cada nou enigma geogràfic del film, l’horror i les cicatrius -físiques i espirituals-, d’una guerra o d’una ocupació (tant se val quina sigui, quan i on).

El film té moments d’un lirisme difícil d’oblidar i d’imaginar en una altra cinematografia que no sigui la del veterà director grec. Imatges com la del funeral damunt les aigües del riu, la inundació del poble, la desolada i alhora màgica nau dels músics a Salònica, l’arbre amb les ovelles mortes, la taverna (que recorda moltes postals antigues del port d’Atenes on criminals, pobres i putes compartien el plaer per la Rembetika amb litres d’ouzo), o el ball de la cerveseria abans de la vaga, o el comiat d’Eleni al seu marit amb el fil de llana del jersei que li havia fet, i evidentment, el blanc dels llençols (que compleix el mateix paper que la boira feia a La Mirada d’Ulisses) són poesia pura.

Són les imatges que mereixen una música també tan poètica com la que ens té acostumats l’Eleni Karaindrou. Una música de grans espais, i d’intensa calma interior, que va escrutant cada plec del nostre esperit, i l’amanyaga entre evocacions de música culta (o clàssica –com volgueu-), i inspiracions de la música popular grega.

Com també és comú en les seves composicions per a la pantalla, Eleni Karaindrou fa una creació melòdica (titulada com la trilogia) que repeteix insaciablement amb diferentes orquestracions (des del solo d’acordió -protagonista absolut del film-, a les cordes dels violins i cel·los, i el corn que s’afegeixen progressivament), i amb diversos graus de delicadesa o d’emotivitat, però amb una gran dosi de carnalitat, que fan respirar i suar la pantalla.

Però, en el cas del soundtrack d’Eleni la Karaindrou no només ens ofereix aquest lament, com un únic bloc temàtic, sinó que també introdueix una segona idea sonora que protagonitza l’obstinato d’una Lira de Constantinopla emparellada amb un cel·lo, i que s’uneix discretament a l’anterior proposta amb l’aglutinant definitiu d’una coral (en la forma del Réquiem més delicat) que acaba de solemnitzar aquest treball com un dels més impressionants d’aquesta creadora.

Jo no diria tant com va dir un crític, respecte que “si Homer hagués escrit música ho hagués fet com la Karaindrou”, però si que és indiscutible que és una de les millors compositores europees del segle XXI, i que la seva relació professional amb Angelopoulos mereix que entri a l’història de la música per a la pantalla amb tots els honors dels grans tàndems com Nino Rotta-Fellini, Joseph Kosma-Renoir, o Bernard Herrmann-Hitchcock.

A Falta de grec, doncs, ho diré en llatí: Benedictus est Karaindrou.