del purgatori a l'infern

Aquesta setmana que definitivament “Havemus Papam”, i que s’ha inaugurat el nou pontificat del batejat com a Benet XVI, el nou home de poder de l’església catòlica, m’ha fet pensar en una pel·lícula i per tant una banda sonora que planteja la vida cruel i duríssima d’una gent que existeix sense cap més trascendència, sobrevivint a totes les fatalitats, i lluny de qualsevol  il·luminació, trampejant com poden per les més espesses tenebres de la humanitat, en un autèntic via crucis d’autodestrucció, per adonar-se que no tot són flors i violes, a la terra, i que la realitat de vegades és un veritable infern que cal no negar. Recordeu Contra la Pared?

Avui en dia, ja fa una estona llarga que no cal anar al 3er món per contemplar l’autodestrucció humana de la manera més irresponsable. Aquest món que nosaltres hem construït com el primer i sembla que l’únic, ja compta amb membres de l’altre, que han arribat a casa nostra amb tots els seus problemes que cada vegada més són també els nostres, i que potser d’aquesta manera serà impossible de negar.

D’aquesta manera, després de la diàspora del 3er món, que continua obligant a més i més persones a escapar de les seves terres a cop de fam, de plagues com la Sida a l’Àfrica, de conflictes eterns, de règims totalitaris, de fanatismes, d’interessos polítics que han arruïnat els seus pocs recursos, i en resum de la més absoluta pobresa, molts països de la societat suposadament avançada comencem a tenir present aquesta gent, perquè ja no són tan lluny. Provablement, ara ja són els nostres veïns. Uns veïns impossibles de negar, perquè viuen i treballen a casa nostra, i per tant cotitzen i respiren a la nostra mateixa terra (encara que potser aires molt diferents també). I això és més o menys el que va aconseguir fer-nos veure Fatih Akin, el director turcoalemany, autor de Contra la Pared, la cinta que va guanyar l’Os de Plata a la Millor Actriu (Sibel Kekilli), i a la Millor Banda Sonora, a part del Premi Goya al Millor Film Europeu del 2005.

Contra la Pared és, com deia al començament, un autèntic via crucis a la turca, d’una parella de personatges marginats, Cahit (un home de 40 anys que malviu a Alemanya recollint ampolles en una sala de concerts), i Sibel (una noia jove amb ganes de viure la vida desenfrenadament, per culpa de la ceguera religiosa de la seva família musulmana ortodoxa i tradicionalista).

El destí dels protagonistes és negre des del començament fins al final. No hi ha treva possible.  No hi ha promeses. No hi ha esperances, ni salvacions. Però aquí no estudiarem els 2 eixos argumentals de la pel·lícula: la frustració provocada pel rigor ortodox musulmà a les noves generacions de turcoalemanys, i la devastació provocada pel cantó més corrossiu de l’amor i la vida en sí mateixa.

En aquest espai volem escoltar i sentir la música que ve de la pantalla, tot i que cada vegada es fa més difícil de disfrutar d’aquest plaer, fora dels cinemes (ja he comentat moltes vegades la crisi d’edició i difusió de bandes sonores al nostre país). Per aquesta mateixa raó, el soundtrack de Gegen Die Wand, a casa nostra coneguda com Contra la Pared, arriba amb un any de retard gairebé, això sí, per refrescar el bon record d’un molt bon treball de recopilació de cançons que a grans trets, segueixen dues línies d’estil, una de caire tradicional turc, i una altra de gust més occidental, de rock, pop, ska i ragga fins i tot dels anys 80.

El cocktail és embriagador, igualment d’arrevatador com es fa servir la música en aquesta pel·lícula, que té un paper molt important, des dels preludis i interludis de la petita orquestra de la Selim Sesler interpretant Idil Üner davant del Bòsfor d’Istambul, que separen cada nou episodi de la lletania dels personatges de l’història, avançant a l’espectador el que passarà, a d’altres moments gairebé d’èxtasi “rockero” com la que proporciona la magnífica i esquinçada cançó “Life’s What You make It” de la desconeguda banda alemanya Zinoba.

El disc, no és res millor que una bonísima sel·lecció d’excel·lents cançons que ens transporten al món subterrani, claustrofòbic, brut, humit, pudent, i amarat de desesperació dels clubs nocturns, dels llums de colors, de balls, de claus salvatges, de fugides psicotròpiques, en fi, d’un món interior que ofega l’ànima, i crida i s’esquerda.

És al cap i a la fi, la música d’uns sentiments i d’una confusió molt ben representada, amb exemples com “I Feel You” de Depeche Mode, amb la versió que la despareguda i anyorada Ofra Haza (precursora d’això que avui en diem World Music) fa del “Temple of Love” dels Sisters of Mercy, amb la passió convulsiva del pop alternatiu del berlinés Alexander Hacke (també molt lligat al món desconegut de la banda sonora alemanya), a més d’altres joies de la música tradicional turca com els tracks hipnòtics i realment trascendents d’Agir Roman, i Mercan Dede que rematen una feina excel·lent, que una vegada més no té res a veure amb el concepte antic de la banda sonora original tradicional.

I per què estan, doncs, les tradicions, per no oblidar-les potser, però també per trencar-les en qualsevol cas, com a mínim si és en nom de l’art, la llibertat, i la exaltació de l’esperit humà, o si més no, en el cas del soundtrack de Contra la Pared, per fer un viatge a l’infern personal d’en Cahit i la Sibel i tornar.