el futur és un luxe breu

Sempre que puc m’agrada parlar de bandes sonores de les que he comprovat la seva funció en l’acció del film. Aquesta setmana, amb Code 46, toca fer l’excepció. Com ja deveu haver experimentat tots els aficionats al gènere sonor cinematogràfic, no corren bons temps per a la lírica, i menys per a la música de cinema. La sequera és més important que mai.

Es per això que sovint hem de posar l’olfacte a màxima potència, i un cert sisè sentit, per recomenar-vos una banda sonora excel·lent, però sense haver vist el film, com és el cas d’aquest Code 46 d’en Michael Winterbottom, per a la que m’ha semblat que el DJ, productor, i compositor de bandes sonores irlandès, David Holmes, ha fet un treball molt breu, però interessant.

És cert, que de vegades el disc d’un soundtrack no és res més que un objecte de col·lecció, preciós, i exhuberant disposat a fer-se escoltar o prendre un lloc de privilegi en la nostra discografia d’instantànies suggerents i emocionals. El problema és quan alguns d’aquests exemplars desmereixen l’obra del compositor en el mateix moment de veure-la com funciona a la pantalla. A vegades passa que és millor la banda sonora que la pel·lícula. Però, de moment, la nostra vocació o perversió epicúria de contrastar i comprovar tot el que ens arriba per poder-vos oferir el màxim d’informació en aquest petit espai, avui l’hem hagut de conformar a l’opinió de tercers, d’alguns amics afortunats que van arribar a veure la cinta de Winterbottom a Sitges, on no envà va rebre els premis al Millor Guió, a la Millor Banda Sonora, i el Méliès de Plata al Millor Film Europeu de la passada edició del Festival de Cinema Fantàstic.

Segons les nostres referències, la pel·lícula de Winterbottom promet. Algú, fins i tot, m’ha parlat d’una segona Gattaca, film que jo em puntxo en vena de tant en tant, per reconciliar-me amb el gènere futurista de ficció, i amb mi mateix. I la veritat és que la banda sonora ja adverteix o insinua aquest món claustrofòbic, deshumanitzat, burocratitzat i totalitari de la història d’amor entre els dos personatges impossibles que interpreten Tim Robbins i una excel·lent –segons diuen- Samantha Morton.

Evidentment, David Holmes no és tan obsessiu com Michael Nyman, però tampoc la cinta de Winterbottom (que per cert va rodar abans de 9 Songs, encara que s’estreni més tard). El Trip-Hop cinemàtic del membre fundador dels The Free Association és, sens dubte, una referència a tenir en compte.

L’electrònica exòtica del compositor d’Ocean’s Eleven, Un romance muy peligroso (també de Soderbergh) o Analyze That (a través de les que ens ha demostrat els diversos canvis de pell i de so dels que és capaç, des del Soul, al Funk passant pel Jazz més sofisticat) converteix el soundtrack de Code 46 en una icona del futur més immediat de la música i evidentment de les bandes sonores.

Tracks com l’excel·lent “Shangai” que obre el disc, ens submergeix dins una atmosfera de solitud, incomunicació i de suspensió mental, fins i tot, que a través de cordes i guitarres ens ubica directament en aquest futur tant eteri i inert de Code 46. David Holmes, ha deixat per una altra ocasió els ritmes marcats de qualsevol percussió, per acompanyar-se només de discretes pulsions també molt suggerents, i ens ha amarat d’electrònica de la més densa, hipnòtica, i melancònica, però alhora gasosa, lleugera, i amb una dolçor digna de l’esperançadora i dolorosa història d’amor que explica la cinta. Moments com “More than a Kiss”, “Birthday Party”, i “Mother” ens ofereixen aquest estat de galivança que comentava, contrastant, amb altres exemples molt més surreals com ara “Inside/Outside” i el darrer track “Code 46” (el més vital d’aquesta banda sonora més atmosfèrica encara que si es tractés d’un film de Sofia Coppola i els seus inseparables Air).

En fi, la proposta és del més acuradet que s’ha fet darrerament en aquest terreny del retro-future que dèiem alguns ja fa uns quants anys, i és a la vegada una joia, encara que només sigui per aportar el toc de diferencial al cantó més conservador dels soundtracks i de la música per cinema. Però sobretot, també hem de dir que el disc de Code 46 és breu. 32 minuts ben escasos, que com a mínim s’haguessin pogut completar amb les cançons de Coldplay, Freak Power, en Mick Jones (que fa un cameo al film cantant en un karaoke), o la Milla Jovovich que també s’ha inclòs en el soundtrack del film. Ja ho veieu. Ho dèiem al començar. No corren bons temps per a la lírica, i pels buscadors de soundtracks, som gairebé en temps de guerra. És clar que en temps de conflictes, una sola patata pot resultar un àpat de luxe, i vist el panorama, encara que sigui un luxe breu, Code 46 ho és.