la ventafox amb guants de boxa

Ja hi tornem a ser. Una altra història d’un pobre arreplegat que vol surtir del forat a cops de puny. Quina il·lusió! Quina varietat! Hollywood i els valors més manits del decadent Imperi americà, sempre portats a la pantalla de la manera més sòlida (en l’aspecte més literal de la paraula) que un pot imaginar, és a dir amb el petri Russell Crowe com a protagonista, et fan agafar ganes de tirar la tovallola,- mai millor dit-, i invertir el temps de lleure en alguna cosa una mica més constructiva, o si més no interessant.

Interessant tampoc seria l’adjectiu més adient per aquesta nova banda sonora d’en Thomas Newman, el fill de l’Alfred, l’autor d’scores llegendaris com Eva al Desnudo, Como casarse con un millonario, Cumbres Borrascosas, Anastasia, La Túnica Sagrada o Aeroport, que sens dubte van deixar emprempta en el seu hereu, que segons he esbrinat escriu música en el mateix saló on ho feia el seu pare 5 dècades abans.

Avui, Thomas Newman és un compositor molt respectat als Estats Units. Dins el seu currículum hi trobem títols tan lloats com Tomates verdes fritos, les nominades a l’Oscar American Beauty, Buscando a Nemo, Lemony Snicket’s a series of unfortunate events, el remake de Mujercitas, més recentment l’èxit animal i animat de Madagascar, i sobretot l’original Erin Brockovich que va significar un pas endavant a l’hora de barrejar música per a la pantalla i l’electrònica.

El que més m’ha encuriosit sempre d’aquest compositor, és la mena de bicefàlia que el caracteritza. Podríem dir que que Thomas Newman té dos tendencies. És com una esquizofrènia creativa que el transforma en Jekyll o Hyde segons li convé, o convé al film. Són dos estils ben diferenciats de fer música. D’una banda, la manera més exageradament amable, pausada, melòdica, de gran orquestració, i alhora enormement melodramàtica, sempre recolsada en les seves interpretacions al piano. I de l’altra, la més minimalista, de vegades de concepte gairebé abstracte, difícil, i sovint amparada per les percussions dolces com ara xilofons o marimbas, que acompanyen unes repetitives i simples estructures melòdiques.

Al llarg de la carrera d’en Thomas Newman, dins d’aquest dos estils ben diferenciats, hem trobat veritables joies que, si més no, han canviat en algún moment de la història de la música per a cinema, alguns dels cannons més estereotipats. El problema és quan d’aquesta manera de fer molt especial en un moment determinat, la mateixa industria la converteix en un altre estereotip. I aquest és el problema que sovint tinc amb Thomas Newman. No ho puc evitar. Tot em recorda el passat. No hi ha res de nou. I el cas, és que no funciona malament. Sovint, són millors les bandes sonores de les pel.lícules per a les que treballa, que els propis guions. La qüestió és que en Thomas Newman, que per cert el proper 20 d’octubre farà ja 50 anys, i sobretot aquest Cinderella Man (que va escriure abans que Madagascar) em sembla un treball una mica encarcarat.

És cert que Cinderella Man compta amb moments d’una força, i una contundencia melodramàtica totalment lloables. D’aquesta manera, cal destacar els tracks 5, 20 i 23, concretament, el que porta per títol el sobrenom que fa servir el boxador interpretat per en Russell Crowe, The Bulldog of Bergen, que posa tota l’èpica necessària a la història del pugilista mític dels anys 30, en Jim Braddock, que retirat per culpa d’una afecció a la mà dreta va haver d’acceptar feines d’estibador al port, fins que es va recuperar i va tornar a entrenar per assolir el títol de Campió del món.

En fí, una vida d’heroi a l’americana, que compte amb una de les bandes sonores més tradicionals i pocs sorprenents d’en Thomas Newman. Un treball que compte amb tots els tics descriptius del gènere. Evidentment, hi ha dos tracks d’estil irlandès (el 12 com a previa i el 24 totalment desenvolupat), que no podia ser d’una altra manera, venien marcats pels origens del boxador. La veritat és que sonen molt bé, però no ofereixen res de nou.

Pel contrari, si que m’ha agradat força l’idea del compositor pels dos fragmets més actius i violents del combat. La potencia, el valor, la concentració i la contundencia amb que Newman ha subratllat les escenes de boxa, representades al disc en els tracks 10 i 19 (“Corn Griffin” i “pugilism”), amb una barreja perfecte entre cordes i percussió, donen un resultat admirable.

Pels més mitòmans, cal recordar un fragment d’uns 30 segons on l’actor Paul Giamatti, que interpreta la bèstia del manager d’en Braddock, demostra la seva habilitat com a xiulador, al més pur estil d’un Toots Thielemans aficionat. Pura anècdota.

La resta, però, res memorable. Tota la banda sonora està farcida d’una colla de tracks (4,6,11,14,15,16,18, i 22) de repetitives atmosferes denses, de tensió, i concentració típiques d’escenes de combats de boxa (ja sabeu, amb aquelles càmeres lentes una mica sàdiques i sense cap altre efecte que el de fer coreografies absurdes del dolor i el patiment de la lluita). Francament, avorrit. Tant pel que fa a la pel·lícula d’en Ron Howard com la majoria de fragments d’aquesta banda sonora que, suposo que era inevitable, tenint en compte el producte del que es tracta.

Ara ho dic com a consumidor. Per favor, el públic vol descansar de tanta epopeia pugilística. No més boxa al cinema, i de passada, si és posible que algú li digui a Mr. Newman que celebri el seu 50 aniversari fent una banda sonora bona de debò, com l’aleshores sorprenent American Beauty, Erin Brockovich, o de The Shawshank Redemption.