la màgia d'Oz segons Buton i Elfman

Si hi havia alguna raó per tornar a casa després d’aquestes magnífiques i merescudes vacances, la recreació made in Tim Burton del conte d’en Roald Dahl, amb banda sonora del seu company de fatigues, Danny Elfman, n’era una de les prioritaries.

D’entrada he de confessar que he estat fan d’aquest tàndem, ja des de les seves primeres col·laboracions amb pel.lícules com Les aventures de Pee Wee, o l’inefable Eduardo Manostijeras, a banda de la perfecta simbiosi que han demostrat repetidament en treballs posteriors com el que els va aplegar a Batman, Nightmare Before Christmas, Mars Attacks, Sleepy Hollow, fins i tot el Hulk (on el compositor va experimentar més que mai amb la tecnologia digital”), i com és lògic, de la darrera pel·lícula, Big Fish (que es va reconciliar amb el director després dels passos en fals d’El Planeta dels Simis i Spiderman).

He de reconèixer també que quan parlem de Willy Wonka i la seva fàbrica de xocolata -un servidor ja comença a tenir una edad-, els quaranta m’obliguen a fer una referència immediata a la pel·lícula que va fer les delicies de la meva generació en plena dècada dels 70. Tanmateix, malgrat que els clàssics són clàssics per sempre, la pel.lícula d’en Michael Stuart, amb Gene Wilder com a protagonista, no és ni de bon tros comparable amb la monumental reconstrucció que Tim Burton ha fet del conte de Dahl.

Si que és cert que el final pot resultar una mica massa tou per venir de les mans de Tim Burton, que ha convertit la història de Willy Wonka en un nou Mag d’Oz amb tocs força irònics, i tan gòtics com s’esperava (com és el cas del personatge del dentista, el pare de Willy Wonka, que ha introduït en la història amb el permís de la vidua de Roald Dahl). Sigui com sigui, Charlie and the Chocolate Factory és una petita joia, un d’aquells contes de tota la vida, que els nens disfruten, i els més grans fagociten amb el plaer del munt d’homenatges i referencies que es llegeixen entre linies o entre fotogrames (com el que fa 2001 Odisea de l’espai de Kubrick), a més de la malvada ironia del director, sempre subratllada per les notes del geni Danny Elfman.

I és que l’score d’Elfman és una autèntica fita, un treball de maduresa, on el compositor repassa tota la seva trajectoria, i utilitza tots els recursos que ha anat adquirint al llarg de la seva vida professional, des del new-wave vuitantero de quan liderava la banda dels Oingo-Boingo, a les delicadeses simplistes i minimalistes d’Eduardo manostijeras, a les orquestracions ritmades, fosques i més sofisticades de treballs com Sleepy Hollow, i sobretot el clar esforç de renovar-se cop de tecnología digital, tal i com ja va experimentar a Mars Attacks i Hulk.

Si el film em sembla deliciós, no puc dir menys d’aquesta banda sonora que compte amb moments excel.lents de debò, malgrat, tot sigui dit, que s’obre amb les cinc cançons de tall pop, que per cert, Elfman, ha tornat a crear amb la seva habilitat ja coneguda de tancar-se en el seu estudi, i interpretar totes les veus i tots els intruments (aquest cop però anant molt més enllà del joc del musical Nightmare befote Christmas que ha inspirat un dels millors tracks del film, el dedicat al golafre Augustus Gloop, i fent a més homenatges als Beatles de l’època psicodèlica, als Queen, als Police, i al mateix Ravi Shankar).

A banda, però, de l’introducció més comercial, de les cinc cançons, que també ens ubiquen en la tessitura coral-sonora del món minuscul dels Oompa-loompa, que més tard podrem recuperar en forma d’score en moments d’una estructura rítmica de caire tribal (de tò irònic com si estiguessim en un film d’aventures de Tarzan o un peplum qualsevol) com en els tracks “Loompa Land”, “boat arrives”, o el més que lloable “River Cruise Part 1 i 2”, també descubrim autèntiques joies orquestrals com la peça d’obertura dels títols de crèdit.

Aquesta barreja exquisita de la lírica cristallina-minimalista,  d’Eduardo manostijeras, i la contundencia rítmica dels cors, la percussió dura, la força dels trombons, i l’extravagancia d’un sintetitzador, relleu natural del moog que ja va utilitzar a “Mars attacks”, converteixen provablement aquest fragment, en uns dels cinc minuts més interessants i més ben combinats amb les imatges del film de la trajectoria d’en Danny Elfman.

Tampoc podem oblidar l’excentricitat que es destil.la en tot el film, i evidentment en la banda sonora, fruit de la del propi personatge d’en Willy Wonka (per favor, res a veure amb en Michael Jackson, ja li agradaria a l’ex_rei del Funky tenir la meitat d’estil de Mr. Johnny Deep). Així, doncs, entre tot aquest crisol de sonoritats 100% Elfman, trobem algunes perles exòtiques, com la que acompanya a tota l’aventura india de Mr. Wonka, i que ha donat peu al compositor per crear una de les rareses de la seva carrera (que a banda de jugar amb l’exotisme del sitar, posa tota la seva capacitat d’orquestrador al servei del dramatisme de la desfeta del Palau del xocolata, i al final del track, d’un vals lent que mereix un punt i apart, gairebé com una obra clàssica de Ravel o de Prokofiev sinó fos perquè ha nascut totalment al servei de les imatges, i d’una escena malauradament molt breu).

Breus són les decenes d’aclucades d’ulls, i complicitats sonores que Elfman deixa anar en aquest soundtrack. Propines i regals per als fans que seràn capaços de trobar el més mínim detall, tal i com podeu buscar a “Wheels in motion” (que descriu de la forma més típica i no menys eficaç la distribució internacional de les xocolates Wonka arreu del món), com els motius més misteriosos (gairebé de film negre) que s’inclouen com a contrast de la grandiloqüència del track “The Golden Ticket”, o les pincellades i efectes vocals i sonors del fantàstic més clàssic que acaben de vestir la màgica sortida de la fàbrica, el fragment titolat “Up and Out”.

Una aventura que sens dubte ja ha esdevingut la pel·lícula i el soundtrack de l’estiu, però que al meu entendre també podria ser un dels millors treballs del 2005, queda clar, sinó fós que tots esperem que Danny Elfman encara ens sorprendrà més amb el proper projecte del compositor amb Tim Burton, Corpse Bride, que atenció! atenció! s’estrenarà a la propera edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya a Sitges.