broadway passa x barcelona

Brent Barrett, l’actor i baríton de Kansas que alguns malalts del musical hem vist a Chicago i Kiss Me Kate (del que es conserva un enregistrament en DVD), o més recentment,  a la lloada producció del revival de Camelot que va protagonitzar al Papermill Playhouse de New Jersey al costat de Glory Crampton (fent de reina Ginebra), i en Matt Bogart (interpretant a Lancelot), ha arribat a Barcelona, per fer dues úniques actuacions al Foyer del Liceu (10 i 12 de març), i de passada presentar els dos discos que té com a solista. Dos magnífics songbooks: The Kander & Ebb Album, i The Alan Jay Lerner Album.

La veritat és que els dos treballs discogràfics ja tenen els seus anys. The Kander & Ebb Album va ser editat pel segell alemany Varese Sarabande l’any 1999, una molt bona experiència que suposem va fer que el 2002 repetissin col·laboració amb l’estrella de Broadway per produir The Alan Jay Lerner Album.

De fet, aquest és el sustent o la matèria prima dels dos recitals que veurem dijous i dissabte al Foyer del Liceu, els que tinguin les entrades (que ja estan esgotades des de fa dies).

En el disc dedicat al recentment desaparegut lletrista Fred Ebb, i al compositor (també de Kansas per cert) John Kander, hi podem trobar una sel·lecció de temes molt acurada. Hi ha autèntiques joies: Des de la versió més blues i sensual que s’ha fet mai de “All That Jazz” de Chicago, a la sardònica “Life Is” del musical Zorba, i la tropical “Gimme Love” de Kiss of Spider Woman. Això sí, sense oblidar algunes peces inèdites, com ara el duet amb Ruthie Henshall, la diva britànica, amb qui interpreta “Why Should I Wake Up?” una de les moltes cançons descartades de la producció original de Cabaret, a més de “Wet”,- l’altra duet del disc, aquest amb Jane Krakowski -, d’Steel Pier, el darrer fracàs de la carrera dels autors també del flop Hay Fever, d’on el cantant va triar “No, my Heart” per recuperar aquesta magnífica balada mai no escoltada abans, al costat de la primera versió que es va enregistrar de la cançó “The Skin of our Teeth” del musical mai no produït  Over and Over que Ebb i Kander van escriure basant-se en l’obra d’en Thorton Wilder abans de la mort del lletrista Fred Ebb.

Si us agrada el gènere musical, i teniu una especial devoció pels autors de, a més dels que he citat, d’altres musicals com Woman of the Year, The Rink, Flora de Red Menace, o The Happy Time, també inclosos en aquest àlbum, no podeu prescindir d’aquest treball del que jo anomeno com en Rock Hudson o en Christopher Reeves de Broadway, perquè barreja elegància i sentit de humor a parts iguals.

Però, si ja coneixeu el songbook d’Ebb i Kander val la pena deixar-se seduir per segona vegada amb l’altre disc que us deia: The Alan Jay Lerner Album. A qui li agradi, tant com a Brent Barrett, la manera d’escriure “balades d’amor sense dir t’estimo” del lletrista de Gigi, My Fair Lady, La Leyenda de la ciudad sin nombre, Camelot, o Brigadoon, li farà babejar de gust.

Es nota l’especial devoció de Barrett per Jay Lerner en el disc. El cantant recordava que una de les primeres experiències teatrals en públic va ser, precisament, interpretant la peça “They Call the Wind Maria” de La Leyenda de la ciudad sin nombre, i sens dubte una de les més frenètiques, la producció de l’últim musical de Lerner a Broadway, el flop Dance a Little Closer que va fer una única funció a Broadway, o del revival On a Clear Day You Can See Forever, que també es veu reflectit en aquesta recopilació tan encisadora com el seu intèrpret.

Brent Barrett, té 48 anys, i tot que ja se li ha cubat l’arroç per interpretar alguns personatges com el de Lancelot de Camelot, que li hauria agradat encarnar i que al final es va haver de conformar a fer el del Rei Artús del mateix musical, tot i que el va interpretar amb 11 anys més que en Richard Burton a la producció original del 1960, l’actor i cantant està amb magnífiques facultats vocals, i no diguem res de les altres, perquè només cal veure’l.

Brent Barrett és sens dubte el maduret més interessant i simpàtic de la comunitat teatral de Nova York, però a més és un exemple de com ha de ser un professional del teatre musical. Disciplinat, auto-exigent, amb bon gust, i amb una creativitat suficient com per no repetir-se gaire sovint. En fi, aprofitaré l’ocassió per desfogar-me d’una vegada per totes. Vaja, que Brent Barrett és una icona d’aquell tipus d’intèrpret i de teatre que ni tan sols poden somniar els responsables d’autèntiques barbaritats musicals com El Diluvio que viene, Cantando bajo la lluvia o We Will Rock You, que fan que fins i tot anyorem els treballs menors d’en Mario Gas o d'El Musical Més Petit. Ja ho he dit.

Si voleu escoltar teatre musical de debò, Brent Barrett és una aposta segura.