el sondheim rebutjat

Que està passant a Broadway? Des de la caiguda de les Twin Towers i de la conseqüent revifalla, assentament i exaltació de l’Era Bush, Broadway pateix actualment, –segons el meu entendre-, un dels cops més forts de la seva història, que fins i tot afecta a tota una llegenda del gènere musical com Stephen Sondheim que el dia 22 de març va fer 75 anys, i que avui és l’objectiu de la nostra recomanació discogràfica, amb el seu darrer espectacle, Bounce, que ni tan sols ha pogut estrenar a Broadway.

I és que quan dic que la situació a Broadway, com en d'altres emplaçaments de fort consum teatral, és alarmant, no ho dic perquè sí. No us penseu que estic parlant de crisi ecòmica. No va de diners la cosa. Curiosament, el cop o el revés al qual em refereixo no té res a veure amb els índex de taquilla, les recaptacions o el funcionament mecànic de l’enorme engranatge de la indústria del oci a Nova York on se suposa que hi ha la cartellera més espectacular i el bressol del gènere musical. El cop és un cop amagat. Es tracta d’una bomba de rellotgeria a llarg termini. És un genocidi mental, una lobotomització general des de tot arreu, i des del teatre també. Com en totes les èpoques de la història que han anat mal dades als EUA, el consumidor habitual del districte teatral de Nova York, -no oblidem que amb un cert poder adquisitiu-, s’ha convertit per força, i a fi d’omplir les arques dels productors, en un retardat mental que segons la seva opinió només té ganes de riure i al·lienar-se. Un fet que automàticament provoca l’efecte dominó previsible de la pressió dels productors als creadors i intèrprets per oferir qualsevol cosa, però que tingui un format d’entreteniment, és a dir, que floreixen tota mena de productes de consum ràpid i/o de lleugera digestió (biopics musicals, musicals-concert, revivals de comèdies musicals, adaptacions cinematogràfiques al musical, i tota mena de shows de l’estil de la macro-antologia del disbarat com The Producers, Spamalot, Hairspray, etc...).

En fi, tot val mentre no se’ns faci pensar gaire, i ningú critiqui gaire profundament. I això és el que sembla que no es resigna a fer Stephen Sondheim que amb 75 primaveres recent fetes, i una carrera de gaire 50 anys, ens ha ofert experiments tan arriscats, entretinguts també, i de factura realment inoblidable com Assassins, Pacific Overtures, Sweeney Todd, Company, Sunday in the Park with George o Into the Woods.

Sondheim és un gran mestre no només en la factura musical d’un gènere en perill d’extinció. Aquell home fosc i irònic, amant dels jocs d’incògnites, i dels trencaclosques, s’ha dedicat a nedar en temàtiques complexes, de valors ètics contradictoris, sempre buscant la dualitat de l’ésser humà, interrogant, qüestionant, i analitzant des del món privat de la vida en parella, al showbiz, a la societat nordamericana i els seus assassins, al procés de creació artística, a l’amor sense prejudicis de cap mena, o al propi capitalisme com ha intentat fer-ho amb aquest Bounce que us recomanem aquesta setmana.

Pels que no n’heu sentit a parlar mai, Bounce és l’últim musical d’Stephen Sondheim, el tercer que fa amb llibret de John Weidman (Pacific Overtures i Assassins).  Un musical basat en els fets reals de la vida dels germans Mizner, l’Addison i en Wilson, una parella de buscadors i creadors de fortunes, que van viure l’esplendor del somni americà, del negoci inmobiliari, i el capitalisme a finals del segle XIX, per acabar totalment arruinats durant el mític crack econòmic del 1929. Una història que serveix al compositor i lletrista per analitzar el materialisme més absolut de l’èsser humà, i la relació força intensa dels dos germans.

El musical, un antic projecte abandonat que Irving Berlin i el dramaturg S.N. Behrman volien musicalitzar als 50, i que Sondheim ha trigat gairebé 10 anys a portar als escenaris, ha patit un procés de creació tan traumàtic com la propia estrena a Chicago que la crítica especialitzada va rebutjar de forma unànime, com va acabar preveient el propi títol de l’espectacle (res a veure amb els dos primers títols de Wise Guys o Gold! amb que es va batejar el show abans del fracàs total).

La qüestió és que Bounce sembla haver estat sentenciat a mort. D’aquesta manera, diuen que mai no s’estrenarà a Broadway, com a mínim de moment, i és així com s’ha convertit en el fracàs més espatarrant de la carrera d’aquest geni. Un fracàs, però que ja ha estat editat en disc per tot aquell exercit de fans d’Stephen Sondheim que seguim la seva obra. I la veritat és que tot i que no seria una de les obres que més ens ha convençut, potser perquè sona a moltes altres obres anteriors i no ens aporta un Sondheim veritablement nou, és cert que té moments magnífics.

Amb un repartiment especialment triat pel disc, amb Howard McGuillin, Richard Kind, Herndon Lackey, Michelle Pawk, i la llegendaria Jane Powell (7 nòvies per a 7 germans, Así son Ellas, Nancy Goes to Rio, Deep in my Heart), trobem des del vals típicament Sondheim de Next to You, a la luxuriosa i sarcàstica cançó d’amor de The Best Thing That Has Ever Happened, al número de vaudeville de Bounce, al delicat fox-trot de claqué suau Isn’t He Something? (que segurament passarà a la història com últim enregistrament de Jane Powell), al vibrant número Broadway 100% de I Love This Town.

Potser no és res nou. Qui ha vist el musical diu que és el pitjor que ha fet Sondheim. Jo no he vist l’espectacle, però el que si és cert que és molt crític amb el sistema capitalista. El disc no té ni tan sols una fotografia de la producció, però en qualsevol cas ens ofereix 22 tracks magnificament orquestrats per en Jonathan Tunnick, i amb la pura essència d’aquest avi de 75 anys que malgrat ser “Rebutjat” encara està en plena forma.

I és que com deia Mozart, “Només els genis poden fer veritables desastres”. O no. Feliç Aniversari Mr. Sondheim, i gràcies per tot el que ens ha regalat durant tants anys d’activitat, música excel·lent, i teatre immillorable.