la subtilesa de birth

Després de l’allau de raons comercials i de vegades força dubtoses per consumir productes guardonats amb Oscar, avui us vull proposar l’antídot d’aquest verí amb una delicada joia sense estatueta. Em refereixo a la banda sonora d’una pel·lícula sens dubte petita, però que compta amb una columna sonora (com diuen els italians) més sòlida que moltes de les que hem escoltat fins la sacietat els darrers mesos. Es tracta de la delicatessen d’Alexander Desplat pel film de Jonathan Glazer Birth.

La pel·lícula no és que sigui cap obra mestra, però si que és cert que juga bé la carta del 'suspens', sobretot gràcies a la contenció de moviments i d’expressions de la diva Nicole Kidman que, una vegada més, ens torna a commocionar amb una interpretació només digna d’ella, on aquest cop (per poder tirar de mà d’aquella frase tan explotada per engrandir les proeses del circ, “¡más difícil todavía!”) ens ha regalat un esplèndid primeríssim primer pla del seu rostre convuls davant la notícia que li porta un marrec de 10 anys (Cameron Bright) que confessa ser la reencarnació del seu marit mort, i que arriba en el moment exacte que la noia pretén refer la seva vida, per trencar-la en dos sense pietat.

La crueltat emocional amb la que es planteja l’argument de Birth em sembla esplèndida. Fins i tot s’atreveix a proposar una relació gairebé pedòfila. Increïble! (potser en Jeremmy Irons voldria fer un remake com el de Lolita). Llàstima que abans d’acabar el film, la candidesa de la protagonista i el sense sentit de la història del nen desmunten el castell de cartes.

Tammateix, tot plegat esdevé més verossímil gràcies al gran treball de la banda sonora d’aquest compositor francès, Alexandre Desplat, que ara per ara ha esdevingut un dels grans noms de les composicions pel cinema internacional com el recentment nominat Bruno Coulais (Los Chicos del Coro, Microcosmos), en Phillippe Rombi (5 x 2, Swiming pool d’Ozon, o Jeux d’Enfants), o el veteraníssim Philippe Sarde (El Oso, Alice et Martin, Els Pirates de Polanski, o En busca del Fuego), sobretot gràcies al seu treball anterior per a la pel·lícula La chica de la perla d’en Petter Webber que li va valer una nominació als Globus d’Or, als premis Bafta, i al Felix.

Més enllà de currículums, el que sona en aquesta pel·lícula és suficientment important com per obrir-li moltes portes. Encara que només sigui per la subtil però meravellosa obertura del film, després d’aquell comentari en off i amb la pantalla negra que cita la possibilitat de reencarnar-se en ocellet i dóna peu a l’entrada d’una flauta alegre però obsessiva, que acompanya i descriu a la vegada el matí ‘footinguero’, no precisament a la Pere Tàpies, sinó al més pur estil Wagner, amb l’incorporació de cordes, arpes, trombons, tubes, i fins i tot un bombos straussians dignes d'Així parlava Zarathustra (quan toca i en el moment clau d’aquest plà seqüència antològic que no explicarem per respecte al film), per tancar el cicle de la vida que n’engega una de nova amb un piano romàntic lluminós (entre Chopin i Debussy) i igual de subtil que tota aquesta banda sonora extraordinària.

Una obra plena de contrastos, com les emocions de la pròpia protagonista, que van dels racons més obscurs i angoixants, amb una clara presència de cordes en to menor, i amb alguna discreta incursió de vibracions electròniques de presència inquietant, a l’esperançadora aparició de pianos, arpes, flautes i percussions, reflex de la credulitat gairebé malaltissa de l’Anna.

En fi, una obra excel·lent, feta per a la pantalla gran però que demostra el gran ofici d’Alexandre Desplat en la música de concert, la clàssica, la que diuen que és de debò, i que sovint fa del cinema alguna cosa més gran, això sí, sempre al servei –com deia Bernard Herrmann- d’expressar el que no diuen els actors, que en el cas de Birth és molt.