carlos jean sempre és a casa

Ausente és la paraula que s’imprimeix als avisos de correus quan arriben els paquets de discos que vaig comprant per internet, i no hi ha ningú, perquè a aquelles hores continuo la meva tasca de recerca, botiga rera botiga, per fer-me inútilment amb alguna novetat dins la secció de bandes sonores. Ausentes, és també la darrera pel.lícula de Daniel Calparsoro que afortunadament representa la sorpresa d’aquesta setmana pel què fa a novetats de soundtracks nacionals, i sobretot perquè és la primera score de debò d’en Carlos Jean, el productor musical i el compositor més respectat de Trip-Hop espanyol dels darrers 7 anys.

Pels que no tingueu gaire clar qui és Carlos Jean, heu de saber que és un músic gallec atípic (fill de mare espanyola i pare haitià). Afortunadament, no toca la gaita. Durant anys va viure com un espectre a la terra de la Santa Compaña, on tradicionalment el panorama musical només contemplava el pop, i la música d’arrels Folk i celta. El cas és que al 1998 va fer-se un lloc en el món musical gracies al projecte NajwaJean que va fer amb l’actriu i exparella de Calparsoro, Najwa Nimri, per esdevenir una de les sorpreses musicals més memorables de la dècada anterior. Amb NawjaJean, Carlos Jean es va convertir en el cervell musical del nou trip-hop nacional, i va començar la seva carrera de productor musical, gracies a la que artistes com Alejandro Sanz, Miguel Bosé, Fangoria o Bebe han vist millorar les seves propostes.

I és que Carlos Jean és un mestre de l’electrònica, de la música que es compte amb bits, i del sò digital. Però encara que sembli imposible, Carlos és, encara, un talent encara poc explotat en l’industria cinematogràfica espanyola. I és que per molts Sonar que fem a Barcelona, no podem oblidar que l’industria espanyola, com la resta d’Espanya, encara és molt convencional, i molt poc arriscada. En mig d’aquest panorama tan poc engrescador, i molt discretament, Carlos Jean, però va començar el nou mil.leni fent els seus primers passos en dos films de Calparsoro (Guerreros i Asfalto), on va inclore algún tema de NawjaJean per a la banda sonora. Tot i així, no ha estat fins Ausentes, el veritable debut com a compositor de soundtracks, que ningú no s’ha atrevit a demanar-li un score de cap a peus.

És per això, que avui he volgut dedicar aquest espai sonor del Sessió Continua a aquest treball del que jo considero des de fa molt de temps l’únic músic de casa nostra que pot seguir les passes d’en Craig Armstrong, tot un monstre en això de crear atmosferes, i ambientar thrillers, i drames psicològics, això sí, amb una barreja perfecte de lirisme, melodía, i tecnología punta.
Amb aquest referent, avui volem dedicar la nostra atenció a la banda sonora d’Ausentes, que tot i que no és cap obra mestra, si que cal tenir-la en compte com el primer pas del que ens agradaria que esdevingués un dels noms habituals dins del panorama cinematografic d’aquest país.

És cert, també, que la pel.lícula no passarà a l’història com un dels títols capdals de Calparsoro (han estat molt criticades les pretensions del film i l’embolicat del guió d’en Ray Loriga, respecte als resultats obtinguts). Tanmateix, aquesta fallida història de fantasmes, és una bona proposta per descubrir el treball força contemporani i arriscat d’en Carlos Jean.

La banda sonora consta de 21 talls, d’una durada total generosa, concretament de 77 minuts i 30 segons. Avui dia, pocs soundtracks es comercialisen amb tant de material. Però, no només de quantitat vivim els aficionats a la música de cinema. La qualitat és també una virtut escassa, i sovint enmascarada pels focs artificials d’una modernitat enganyosa. Però, aquest no seria el cas d’en Carlos Jean, què ha preferit debutar amb un treball no gens presuntuós, sense megalomanies sonores, i amb una honestedat i una prudencia d’un creador sincer que, això sí, aspira a fer una llarga carrera de fons.

El disc d’Ausentes, podriem dir que, es parcel.la en tres estils o tons ben diferenciats. El primer és, sense dubte, el que contempla la part més melòdica del soundtrack, els tracks 1, 2, 3, i 20, que amb el piano com a protagonista, i el suport de la magnífica secció de cordes de la London Session Orchestra (dirigida per Claudio Lanni, el mateix orquestrador de la partitura), ofereix un leit-motiv absolutament orgànic, amb una sonoritat que es debat entre la turbulencia, la densitat, i l’esperança, entre l’inquietut i la pau.

Efectes com la reproducció d’un piano a l’inrevés, la repetició de 5 notes al piano acompanyades d’un ritme marcat en tercer plà, les atmosferes que van i venen, i les cordes processades digitalment, expressen amb talent l’amenaça que es respira en l’aparent amabilitat d’aquella urbanització misteriosa.

D’altra banda, cal destacar un segòn bloc de transcisions de caire més reposat, no tan agitat, ni tan inquietant. Els tracks 5, 13, i 15 serien un clar exemple dels pocs moments de repòs que es respiren en la banda sonora, sobretot tenin en compte la quantitat de track, del tercer grup al que feia referència, i que contemple un estil de música molt més avançada, atonal, i fins i tot avanguardista.

Tracks com el 4, el 6, el 7, el 8, el 9, el 10, i l’11 són una mostra evident de la part més complexa d’aquest treball d’en Carlos Jean.
Les atmosferes de temor, angoixants, per no dir asfixiants, i gairebé opaques, deixen entreveure alguns dels recursos d’aquest creador, que a través de sons extranys electrònics, respiracions processades per vocoders, arpes equalitzades, violins esgarrepats que posen els pels de punta, i alguns obstinatos de la secció de cordes que acompanyen amb vertigen les dificils carreres amb sabates de taló d’Ariadna Gil, conformen un treball de debut admirable, i com deia de bon començament, totalment comparable al bon gust d’en Craig Armstrong, que en resum, és a més totalment efectiu, i efectista.

Aquest és el nou Carlos Jean que hem de perseguir des d’ara, lluny del pop, i del trip-hop al servei d’estrelles de la cançó, i totalment a disposició de les imatges d’una pantalla, que sens dubte, atenció senyors productors, té molt de futur, si vostés volen.

Un futur que passa pel futur de la música també. Una música amb un segell pròpi que reconcilia tecnologia i sensibilitat. La clau de Carlos Jean. Un salconduït cap el futur d’un art futur amb molt de futur.