ascensor directe al cel del jazz

Ja em perdonareu, però entre l’engegada de la nova temporada after-holidays, i la sequera que estem vivint no només en sentit més explícit del terme (en aquest cas també respecte al que fa a les cada vegada més escasses edicions de bandes sonores), no hi ha manera de començar la nostra temporada amb una certa continuïtat. Avui, doncs, va de revival.

Com no hi ha res nou que m’hagi complagut en les dues darreres setmanes, i cada vegada són més les malanomenades soundtracks que només inclouen un recull de cançons disposades a atrapar al consumidor compulsiu del gènere cinematogràfic, em permetreu fer-vos una d’aquelles recomenacions, que malgrat que ja fa temps que corren pels prestatges d’algunes botigues, mereix formar part de la llista de favorites del Sessió Continua.

Es tracta de la banda sonora d'Ascensor para el Cadalso, títol en espanyol de la ja clàssica cinta de Louis Malle Ascenseur pour l’échafaud,que va inmortalitzar el trompetista nordamericà Miles Davis (que per cert, el 25 de maig de l’any que ve farà 80 anys del seu naixement) en els seus començaments quan encara no era un mite. Sens dubte, és un dels millors treballs del music d’Illinois, però alhora és també un dels que té una història més interessant.

I és que Ascensor para el Cadalso es va enregistrar en dues sessions gairebé improvisades, els dies 4 i el 5 de desembre del 1957, als estudis de la Poste Parisien, la ciutat que ja havia acollit al músic poc temps abans, quan Davis va editar el seu disc de debut Birth of the Cool que va fer amb Gil Evans.

Gràcies a aquest enregistrament llegendari, Marcel Romano, el programador de la mítica sala Saint Germain de París i futur supervisor també de la banda sonora d’Art Blakey Les Liassons Dangereuses,va contractar el trompetista per fer una gira de tres setmanes per Europa, i produïr un curtmetratge sobre jazz, amb l’intenció de promoure el músic que (aleshores molt lluny de l’aura de mite que té avui dia), s’havia de trobar amb els altres músics protagonistes d’aquesta curiosa jam session,  per immortalitzar l’essència de l’improvisació del gènere nou del Be-Bop.

Però, el curtmetratge que havia de dirigir Jean-Claude Rappeneau va fer fallida. Tanmateix, el director del film va considerar que Davis encaixava a la perfecció en el projecte de Louis Malle amb qui estava col·laborant.

Amb aquesta atmosfera prèvia, Davis va arribar a París. No sabia res de la sorpresa que li tenien reservada. Tot i així, la nova idea el va seguir, i van concertar una cita amb Louie Malle per fer un visionat de la cinta tres dies més tard.

Malauradament, la gira de concerts de Davis per Europa no va funcionar. Després d’una setmana, i de les primeres cinc jam sessions a Paris, Brusel·les, Amsterdam i Stuttgart, Marcel Romano va cancel·lar totes les cites del músic. D’aquesta manera, Miles Davis va tenir temps de preparar l’obra en pocs dies. Va demanar un piano a l’habitació de l’hotel, i va començar a escriure algunes notes, i les 5 idees melòdiques bàsiques que va acabar de posar en solfa davant mateix de la pantalla dels estudis Poste Parisien.

Van començar a les 10 de la nit del dia 4 de desembre del 1957. Un dia inolvidable per a l’actriu Jean Moureau, la jove protagonista del film que es va dedicar a repartir cerveses als amics presents com Boris Vian (de tots coneguda la seva gran afició pel jazz), al mateix Louis Malle que donava instruccions a Davis, i als quatre musics ue l’acompanyaven (Barney Wilen al saxo, René Urtreger al piano, Pierre Michelot al baix, i Kenny Clarke a la bateria).

La sessió, i per tant el soundtrack, es caracteritza per no tenir un leit-motiv concret, un tema definitiu, un concepte aleshores totalment revolucionari. Amb l’excepció del fragment de l’autopista (track 16 del CD), la resta estaven inspirats en les harmonies de la cançó Sweet Georgia Brown d’en Ben Bernie i en Maceo Pinkard, un detall que el compositor ens va regalar en les notes que va deixar als apunts de la partitura.

El resultat, no cal que descobrim a ningú que, va ser impecable. El soundtrack d'Ascensor para el Cadalso ha passat a la història com una autèntica joia de la música jazz, i de l’univers de la música feta per a la pantalla gran.

Ascensor para el Cadalso va ser tota una revolució a finals dels 50 que va servir a Davis com a carta de presentació internacional del moviment cool i del be-bop. Avui és simplement una obra mestra, i això sí, un exemple d’score ideal per una pel.lícula del gènere de cine negre.

Avui és molt facil dir que Ascensor para el Cadalso és un treball perfecte. És fácil reconèixer com Miles Davis, el rei de l’improvisació, va saber captar l’esperit del film en un simple visionat i dues sessions d’enregistrament. És exemplar com va reflectir l’esperit del film: la tensió, l’atmosfera, i l’angoixant proposta de l’assassí que queda atrapat a l’ascensor, en una de les partitures més denses, orgàniques, sugerents i estimulants de la seva carrera (escolteu el track 2 de l’assassinat, o el tercer genèric que obria el film, i ho entendreu perfectament). Ho repetiré tantes vegades com faci falta. Ascensor para el Cadalso és una obra mestra. Però com deia fa un moment, no és cap merit per part meva valorar aquest tresor musical una mica oblidat fins que Polygram va decidir reeditar l’obra en disc compacte gairebé fa una dècada (tot i que a casa nostra ha trigal molt a apareixer als mostradors de les botigues per variar), això sí, amb la novetat d’incloure 16 tracks inèdits a més dels 10 de l’score original que moles encara guardem en vynil com el vertible tresor que representa.

Sigui com sigui, a banda dels merits que molt honestament he decidit no atorgar-me, no vull acabar sense reconèixer l’oblit d’aquesta joia, i el fet del redescobriment per a tots aquests joves que això del jazz us ha agafat una mica a contrapel, i potser massa tard. Tanmateix, mai és tard per descobrir un geni com Miles Davis, i el sò característic de la seva trompeta amb sordina, per anar directes cap el cel, a peu o amb ascensor, encara que ens acabi duent cap el patibul dels disidents o inadaptats que ens continuem negant a viure la música com un fet únicament comercial.