i déu va crear la banda sonora

Després de viure l'experiència eròtico-i-exòtico-festiva d’una de les millors propostes cinematogràfiques dels últims temps, per tots aquells que –com diu Tony Leung al film– "busquen alguna cosa nova mirant cap el futur, i al final només els queda el passat", és evident que no podem viure sense disposar d'aquesta mena de petit flascó de vidre del millor perfum de Wong Kar Wai, de l'autèntica essència de la pel·lícula i, en definitiva, d’aquest concentrat retro-futurístic que és la seva banda sonora.

El director d'aquesta simfonia audio-visual i sensitiva que és 2046 mereix la meva màxima admiració, pel seu bon gust, pel seu atreviment (barrejar gèneres no és una tasca que sàpiga fer tothom i musicalment parlant encara menys), i sobretot per la fidelitat, no només envers els seus actors, sinó també pel què fa a aquesta mena de Santíssima Trinitat creativa que formen ell mateix, Wong Kar Wai, el seu director de fotografia, Christopher Doyle (Happy Together, Eros i In The Mood for Love), i un dels grans mestres del soundtrack xinès, Shigeru Umebayashi (La casa de las Dagas Voladoras, El Tren de Zhou Yu, In the Mood for Love).

La sensualitat i l'elegància es respira de dins cap a fora, de fora cap a dins i en totes les direccions possibles que van de la pantalla al disc de la banda sonora. Potser us semblarà una animalada, però proveu d'escoltar la pel·lícula amb els ulls tancats (després d'haver-la vist alguna o algunes vegades, és clar), i descobrireu com els silencis, els efectes de so i sobretot les músiques parlen pels personatges amb una entitat pròpia. Aquesta és la qualitat divina a la que em refereixo quan parlo de Wong Kar Wai i dels seus col·laboradors com una divinitat. Enteneu-me. No és mitomania estúpida. El meu problema potser seria un altre. La Síndrome d’Stendahl seria una bon diagnòstic després de deixar-se empapar de tota la bellesa que sua el film.

Però, com que aquí hem de parlar de música, ja no m’enrotllo més, i entrem al capítol sonor de ple. 2046 és sens dubte la banda sonora que li agradaria fer a qualsevol maníac musical, (digueu-li muntador, dissenyador o de vegades fins i tot més d’un compositor no gaire inspirat).

L'eclecticisme és la bandera del segell sonor d'aquest director, que com ja ha fet anteriorment, amb una precisió de laboratori a Chucking Express, Happy Together, i In The Mood for Love l’ha convertit també en una de les claus del seu èxit. Qualsevol música és vàlida si aquesta aporta alguna informació complementària del personatge o de l'argument.

La música que obre i tanca la banda sonora és ni més ni menys que l'apocalíptic tema que Shigeru Umebayashi va escriure per a la pel·lícula (i que es repeteix gairebé tan obsessivament com el tema dels espaghettis de In the Mood for Love però en aquest cas amb altres orquestracions i/o arranjaments), i que ens endinsa directament en aquesta mena de road-movie cap a l'interior del personatge d'en Tony Leung i d'aquell malson que continua arrossegant d'aquell passat "amor que hauria pogut ser i mai no va ser", a través dels anars i venirs del passat al futur .

En mig d'aquest sandwich Umebayashi, entre principi i final, trobarem un triturat temporal d'elements sonors d'allò més variats, que van des de la lírica de la Casta Diva de la Norma de Bellini, a les melodies típicament sixties, per exemple, de la rumba-jazz del Sway de Dean Martin, del cha-chachà del Siboney de l’oblidada Connie Francis, la Perfidia interpretada pel català més tropical Xavier Cugat, o d'un imprescindible The Christmas Song d'en Nat King Cole (i visca les obsessions del Wai), a banda és clar del romanticisme passional que aporten les delicatessens intrumentals de Peer Raben (el compositor de Rainer Werner Fassbinder per a qui va fer Querelle un dels fragments que apareix al soundtrack), al costat dels dos extrets de la banda sonora de Vivamente en Domingo que George Delerue va escriure per l'últim film dirigit per François Truffaut, i un breu afegit de la collita d’en Krzysztof Kieslowsky, concretament d'un dels primers episodis del Decàleg.

D'aquesta manera, amb la tècnica del 'pastiche' sonor portat al límit, en aquest cas amb una elegància sense precedents (només com han aconseguit d’altres creadors com ara Almodóvar o Tarantino en un altre registre), 2046 esdevé un CD amb llum pròpia.

2046 és capaç d'il·luminar i escalfar les nostres ànimes solitàries d'aquest hivern fred del 2005, amb l'optimisme congelat d'un pensament que ens recorda que només queden 41 anys fins que el govern xinès acabi amb la promesa de no canviar res (motiu d'inspiració del film), i amb un petó que farà llegenda, encara que sigui només en la nostra imaginació, i com a mínim tan apassionat com el de la portada del disc.