» inici
|
WOODY ALLEN Woody Allen és un dels personatges més llaminers a l'hora d'escriure. Es tracta d'un geni, i com a bon geni, és una persona complexa, introvertida, tímida, astuta. És un home aclaparat davant la vida i les seves complicacions. Resumint, és un home el telèfon mòbil del qual té en el primer lloc de la memòria el número dels seus advocats.
El Woody Allen persona i el Woody Allen personatge s'entrellacen constantment. Els seus personatges, de la mateixa manera que els protagonistes d'aquells monòlegs que el van fer famós, parteixen d'exageracions, de caricatures d'ell mateix. Allen, cinèfil empedreït, té en Ingmar Bergman el seu Déu personal. Per això, després d'una època inicial descaradament còmica, Woody Allen passa per voler imitar el cinema del mestre suec. Però l'èxit i la qualitat només els ha trobat quan ha cuinat la seva pròpia recepta. Així doncs, és marca de la casa la barreja de còmedia i drama, la capacitat de fer riure i pensar. Aquest és el gran Allen, el que passarà a la posteritat del cel·luloide. I és que a diferència de molts, en Woody no necessita de vergonyoses i banals còpies per ser semblar ser bo. Ell n'és. A algú li semblarà un cineasta pesat. A algú altre el divertirà en sobremanera. Però un fet és inqüestionable: Woody Allen és un gran director, és un gran cineasta, o altrament dit, fent servir el que utilitzen els americans per definir al director, molt més encertadament que nosaltres, és un gran filmmaker. Domina el llenguatge cinematogràfic amb una precisió i facilitat envejables. Sap on posar la càmera, sap quin moviment fer, sap quin angle ha d'agafar, sap què introduir al pla, sap on col·locar els personatges, sap tractar-los, sap què han de dir i quan i com ho han de fer. Que a algú no li agrada que Woody Allen recorri habitualment al psicoanalista? Perfecte, és una visió subjectiva. Objectivament, senyors i senyores, l'Allen és bo. La seva carrera ha tingut alts i baixos. Aquests últims anys ha estat criticat per fer pel·lícules massa senzilles i poc interessants. Cert és que desde Sweet and lowdown l'Allen no acabava de trobar un camí ferm. Anything else fou una declaració de principis, una demostració de poder que no tothom va acabar d'acceptar. L'opinió personal i humil del que escriu això és que amb aquella pel·lícula, en Woody va clavar un cop de puny a la taula per cridar ben fort: "no sóc mort! Sóc aquí!". I efectivament. Un any després presentava la més que correcta Melinda & Melinda, i ara ens arriba la millor pel·lícula d'aquesta última època Alleniana: Match Point. I, amb tot, en Woody va fent. Any rere any ens porta una nova pel·lícula. Any rere any es declara artesà del cel·luloide. Any rere any ens parla d'ell mateix. Any rere any ens parla de tots i cadascun de nosaltres. Perquè Woody Allen sempre és el mateix. Però Woody Allen sempre és diferent. L'Allen aguanta. Forma part d'aquella generació de directors/autors que van sorgir als Estats Units a finals dels 60, uns directors interessants, durs, uns cineastes que volien crear les seves pròpies regles i no ancorar-se en les normes dels grans estudis. I en certa manera, l'Allen ho ha aconseguit. Ha creat un personatge dins i fora de la pantalla, i s'ha guanyat un respecte tot i tenir una vida social moguda i criticada. En Woody Allen va néixer un 1 de desembre de 1935 a Brooklyn (New York), sota el nom d'Allan Stewart Konigsberg, i com a primogènit d'una família jueva (tema recorrent en la seva filmografia). Els seus pares, en Martin i la Nettie, formaven part de la primera generació nascuda als Estats Units després de l'allau immigratòria de finals del segle XIX. Els avis eren d'origen rus i austríac. La poc ortodoxa vida familiar de la seva infantesa fou un dels motors excitarien la seva ironia i sentit de l'humor. L'Allan era llavors un nen somniador, un nen que no estava a gust a l'escola, un nen al que se li va obrir un món diferent la primera vegada que va veure Manhattan. La seva cosina Rita, cinc anys major que ell, va ser una de les principals causants del seu amor pel cinema. Junts van compartir moltes estones de fascinació per les estrelles de Hollywood. Jennifer Jones, Dennis Morgan, Tyrone Power,... tots formaven part del seu firmament juvenil. Llavors, però, va decobrir el sarcasme i humor de Groucho Marx i Bob Hope. Això, juntament amb la seva passió per la màgia, el jazz, el beisbol i les dones forjaria la personalitat del futur geni. I d'allà, als disset anys, en sortí Woody Allen. "Woody", diuen, en honor al saxofonista i clarinetista Woody Herman, o degut a que els companys de classe li deien que tenia la care de fusta (wood). I Allen perquè li agradava el seu nom de pila, Allan. Amb aquest pseudònim comença a signar els acudits que enviava a tabloides sensacionalistes de la seva ciutat. Primer Nick Kenny, columnista del Mirror, i posteriorment Earl Wilson, del New York Post, van fer servir acudits del jove novaiorquès. Gràcies al nom que havia agafat, l'agent de premsa Gene Shefrin se'n va interessar. I fou gràcies a ell que començà a escriure acudits a canvi d'un sou de vint dòlars setmanals. El 1953 va entrar a la Universitat de New York, on es va apuntar a l'assignatura de producció cinematogràfica. Una vegada més, però, quedava patent que les classes no estaven fetes per ell. Es dedicà amb forces a l'escriptura, i d'allà en començà a sorgir el famós còmic que arribaria a ser. El pas a la televisió i a Califòrnia fou determinant. I allà, i a través d'una trucada de telèfon, va aconseguir casar-se amb la seva jove parella, la Harlene. La relació amb la Harlene va ser molt intensa. La passió compartida per la música contrarrestava amb la dificultat de convinvència entre dos joves inexperts. Tots dos van tornar junts a Nova York, i allà ella va iniciar la carrera de Filosofia. Gràcies als llibres que la Harlene adquiria, en Woody s'introduí en aquest món. Desde llavors, la filosofia sempre ha rondat la seva obra. Després de tocar el teatre, Woody Allen començarà una fructuosa relació laboral amb l'estrella televisiva Sid Caesar. Fart de la censura, és ara quan en Woody decideix que l'única manera de que les seves idees fossin respectades, era que ell mateix les interpretés com a actor. El 1960 tingueren lloc uns dels fets que més han marcat la seva vida. Per començar, va conèixer Jack Rollins i Charles Joffe. Després de ser agents, Rollins i Joffe passarien a ser els seus productors. I en segon lloc, gràcies a la baixa forma del seu matrimoni amb la Harlene Rosen, es va fixar en la Louise, una jove estudiant de ciències polítiques que acabaria protagonitzant, amb ell, Take the money and run i Bananas. La seva relació va durar fins el 1969, i li aportà a l'Allen la capacitat de convertir-se en ciutadà de Manhattan. És en aquesta època que aconsegueix ser completament reconegut i recompensat. El 1964, als 28 anys, l'Allen és ja un humorista consolidat que guanya un sou setmanal de 5.000 dòlars. De gira per tot el país, a Chicago coneix Jean Doumanian, una ex-model que representava artistes. Acabaria essent, també, productora de les seves pel·lícules. Gradualment, poc a poc, en Woody Allen aniria dirigint el seu futur cap a la gran pantalla. Tot va començar una nit de 1964 mentre actuava. La Shirley McLaine i el productor cinematogràfic Charles K. Feldman eren a la sala gaudint de l'espectacle. Aquest creia que la capacitat innata d'Allen per captar l'ansietat i insatisfacció sexual del públic li serviria per l'actualització còmica del Don Juan que estava preparant. El va contractar per 35.000 dòlars, donant-li llibertat per escriure el guió. Era la posada de llarg d'en Woody al món del cel·luloide. D'aquesta col·laboració en va sortir What's new, pussycat?, una pel·lícula rodada a París amb estrelles del calibre de Peter Sellers i Peter O'Toole. El rodatge, però no va estar carent de maldecaps, amb Woody Allen amenaçant en marxar per culpa de les intromissions de Charles Feldman en l'escriptura del guió. L'èxit de públic minimitzà aquests problemes. El 1966 fou l'altre any clau. Allen va rebre l'encàrreg de filmar What's up, tiger Lyly, una pallassada que pretenia crear un nou argument sobre una infàmia japonesa anomenada Kizino Kizi. En van doblar els diàlegs i van crear la història de Phil Moskovitz, un agent secret que ha de desenmascarar el robatori d'una recepta de l'amanida d'ous durs. Aquell mateix any, es casaria amb la Louise Lasser, consolidant una relació fructífera per la seva carrera. Tot i el fracàs comercial de What's up, tiger Lily, aquell mateix any es trasllada a Londres pel rodatge de Casino Royale, una boja paròdia de James Bond. No em puc estar d'afegir el que en Woody li va dir a la Reina Isabel d'Anglaterra durant la llarga estada a la capital britànica: "Com li va tot? Disfruta del seu poder?". Allen en estat pur. Aquesta pel·lícula no era massa del gust d'en Woody. El rodatge era un caos i no s'hi sentia còmode. Mentrestant, seguia escribint teatre. En aquest moment escrigué Don't drink the water, una exitosa comèdia destinada a ser comercial. Posteriorment, escriuria i protagonitzaria Play it again, Sam, la història d'un crític de cinema fracassat amb les dones al que se li apareix el fantasma de Humphrey Bogart per aconsellar-lo. L'èxit fou monumental, i el dugué a protagonitzar la versió cinematogràfica de Herbert Ross el 1972. Abans, però, Woody Allen ja hauria començat la seva carrera com a cineasta amb Take the money and tun (1969), i Bananas (1971). Des d'aquest moment, un total de trenta sis pel·lícules han servit per catapultar la seva figura als altars del setè art. Com tothom que ocupa un lloc similar, té defensors i detractors. És el que fa gran la seva figura. Filmografia: 1. Match Point (2005)
|
|
