No és casual la implicació de Lee Jones en el gènere del western, i més, si tenim en compte que va néixer l’any 1946 a San Saba (Texas). Encara que l’ambient dels “rodeos” no sembla que s’hagi apoderat d’aquest talentós actor, que va començar despuntant entre les bambolines de Broadway en A Partiot for Me (1969); si que va fer de cowboy interestel·lar  a una de les pel·lícules més atípiques de la carrera de Clint Eastwood darrera les càmeres: Space Cowboys (2000), un western interestel·lar on l’acció succeïa pràcticament dins d’una nau espacial, on compartia protagonisme amb Donald Sutherland i el mateix Eastwood.

Encara que resulti increïble, va participar en alguns episodis de la sèrie de culte Los Ángeles de Charlie. De fet, encara que debutés al cinema amb una oblidada pel·lícula anomenada Love Story (1970), la seva incursió en el format de la petita pantalla va ser més que destacable durant els anys 70 i bona part dels 80, inclús encapçalant, amb el seu peculiar rostre, als cartells promocionals d’un bon grapat de TV Movies (recuperades en format domèstic amb la revolució del VHS), com ara Yuri Yosenko – KGB (1986) o April Morning (1988).

I arriben els irregulars anys 90 per la indústria de Hollywood (perquè negar-ho, els 80 també ho havien estat), i amb ells, un Tommy Lee Jones amb una força expressiva que convencia a productors i magnats, encapçalant, per fi, alguns rols principals en superproduccions força taquilleres. La primera d’elles, JFK (1991), una pel·lícula ambiciosa rodada per Oliver Stone, on intentava esclarir les misterioses circumstàncies que, avui en dia, encara ronden al voltant  de l’assassinat de Kennedy. JFK, thriller polític per antonomàsia, va estar nominada en vuit categories, una d’elles per Lee Jones com actor secundari; Oscar que li va robar Jack Palance per la seva interpretació a City Slickers, una espècie de western en clau de comèdia, que ara mateix,  ningú sembla recordar. Content d’haver treballat a les ordres d’Oliver Stone, intervé a Entre el Cielo y la Tierra (1993), basada en la història real de supervivència d’un poble de noies vietnamites durant el conflicte armat mantingut entre aquest país i Estats Units.

Al mateix any, participa en el film amb el què va guanyar un Oscar com a millor actor de repartiment: El Fugitivo, cinta d’acció encapçalada per Harrison Ford, estrenada en plena època estival, i que seria el pas definitiu que faria Lee Jones per augmentar el seu cache com actor. A partir d’aquí, tot va ser un camí de roses per ell: títols d’elevat pressupost es combinaven amb papers protagonistes que li donaven força credibilitat com actor (obviant, és clar, Asesinos de Remplazo, la violenta cinta de Stone que no es perdria per res del món).  Tot i que, en més d’una ocasió, els seus dots interpretatius es posarien en quarentena, sobretot a Batman Forever (1995). Aquella visió pop de Joel Schumacher sobre l’home ratpenat donava l’oportunitat a Lee Jones per encarnar el malvat de la funció, amb un Dos-Cares histriònic (inclús més que el seu company de repartiment, el sulfúric Jim Carrey), que pretenia imitar al Joker ofert per Jack Nicholson uns anys abans. No era la primera vegada que treballava amb Joel Schumacher, odiat i apreciat a parts iguals, doncs ja havia intervingut en la producció fronterera (qualitativament parlant) del realitzador: El Cliente (1994), on feia gala dels seus dots però de forma sobreactuada, demostrant això sí, les raons per les quals els acadèmics havien valorat per premiar-lo pel seu treball artístic a El Fugitivo, i que reafirmaven el seu bon fer com actor dramàtic.  Per altre banda, Volcano i Men in Black, dos “pop-corn movies” del 97 pensades per concentracions familiars en grans multiplex, també denotaven un cert acomodament artístic de Lee Jones. Ara bé, dins de la mediocritat de les dos produccions, com que eren destinades al consum massiu i la seva funcionalitat era la d’entretenir, el estereotip fixat per l’actor quedada lleugerament dissimulat.

Finalment, una sorpresa que ningú esperava (ni desitjava?) es cola entre totes les pantalles del món: U.S. Marshalls (1998), seqüela de El Fugitivo, aprofitant el mateix personatge de l’anterior, però situant-lo com a protagonista principal. I aprofitant les segones parts, era de suposar que Men in Black parís la seva continuació, amb una seqüela horrorosa i pèssima, que no aconseguia despertar el somriure a l’espectador sibarita; però es clar, una pel·liculeta familiar com aquesta no li era gens difícil amassar uns quants millonets. Tot i així, Doble Traición (1999), una discreta producció entorn una dona que creu que el seu marit assassinat segueix viu, ajuda a refer la imatge de Lee Jones, i que com a curiositat, destacar el breu paper del inefable actor de culte per a freaks Bruce Campbell.

Les següents produccions en les que intervé, The Hunted (2003) i Desapariciones (2003) no remunten la seva carrera (ja consolidada) a quotes estratosfèriques, simplement li brinden l’oportunitat de continuar ensenyant allò que millor sap fer a la vida, que és actuar.

Resulta impossible quedar-se amb una sola interpretació de Lee Jones, però potser ens seguirem quedant amb el seu paper de gàngster a Lunes Tormentoso (1988) i amb el cowboy obstinat de Los Tres Entierros de Melquiades Estrada. Tanmateix, si a hores d’ara, alguna persona encara no li acaba de convèncer el seu treball, sempre el pot recordar com aquell gentleman de rostre cascat però encantador.