» inici
|
STEVEN SPIELBERG Steven Allan Spielberg va néixer un 18 de desembre de 1946 a la capital d’Ohio, Cincinnatti. La ciència i l’art, una barreja que ha intentat plasmar en el seu cinema, van confluir en el moment de la seva concepció, i és que el seu pare, Arnold, era un enginyer electrònic i la seva mare, Leah, una concertista de piano que combinava aquesta passió amb la gerència d’un restaurant a Los Angeles.
L’Steven va ser un nen acostumat a constants canvis de residència. La feina del seu pare, així com el divorci que els seus progenitors van dur a terme quan ell encara no havia complert els vint anys van provocar certa inestabilitat en la vida d’un jove inquiet que, amant del cinema gràcies al visionat de L’espectacle més gran del món, la pel·lícula de Cecil B. DeMille, dedicava temps i esforços a rodar curtmetratges, el primer dels quals data de 1959, en plena adolescència. Era un imaginatiu western de poc més de 8 minuts titulat The Last Gun. A partir d’aquí, altres curts com Fighter Squat o Escape to Nowhere, ambdós de 1961, començaven a mostrar les inquietuds del jove Spielberg. En el primer, un Steven Spielberg de només 14 anys intentava crear il·lusió a través de la imatge, filmant un avió que en realitat es trobava aturat en plena pista d’aterratge com si estés volant. Llavors no hi havia tècnica digital, ho feia movent astutament la càmera. El segon era un migmetratge de 40 minuts de duració, filmat amb la càmera de 8mm. del seu pare, sobre uns soldats que combatien els nais a la II Guerra Mundial. Amb el protagonisme de la seva germana Anne, entre d’altres menuts, l’Steven començava a mostrar per on es mourien els seus interessos cinematogràfics. La majoria d’edat va arribar amb el seu primer llargmetratge, Firelight, un thriller futurista ideat i protagonitzat per la seva germana Nancy, que relata un atac alienígena a la terra que va ser estrenat al Phoenix Theatre. Ciència ficció, efectes especials i 140 minuts de pel·lícula. Sens dubte, amb 18 anys ja marcava un tipus de cinema al que no li faria lletjos en un futur. La separació dels seus pares, el 1965, va fer que el jove director es mudés amb la seva mare a Califòrnia, meca del cinema i un lloc d’estada obligada per algú que té les ambicions que tenia llavors el jove Spielberg. Però fer cinema no ha estat mai fàcil, i dos anys després, el 1967, escrivia un guió juntament amb Roger Ernest, oncle de la Tiffany Amber Thiessen (sí, la de Salvados por la campana i Sensación de vivir), que no va poder dur-se a bon port, quedant-se com el primer projecte inacabat d’Steven Spielberg. Mentrestant, l’inquiet jove provava d’ingressar a la Universitat de Southern California per estudiar cinematografia, però les portes se li tancaven intent rere intent. El tercer intent per començar els estudis d’aquest anomenat setè art va resultar positiu, però en una altra universitat, la de l’Estat de Califòrnia a Long Beach, un centre inferior en prestigi del que tot i començar els estudis, en va sortir el 1968 sense haver acabat la carrera. L’any 2002, i per mèrits més professionals que acadèmics, Steven Spielberg va rebre el diploma que no va aconseguir estudiant. L’any següent a la seva deserció universitària, el 1969, va estrenar un nou curt, titulat Amblin’ que li va servir, per guanyar un premi al Festival d’Atlanta, donar nom a la seva posterior productora i cridar l’atenció de la Universal. I això, despertar l’interès d’una major no passa cada dia. Conseqüentment, la Universal es va posar en contacte amb aquell jove talent i li va oferir un contracte per treballar a la branca televisiva de la companyia, dirigint ni més ni menys que la Joan Crawford de ¿Qué fue de Baby Jane? en diferents capítols de sèries com Night Gallery (Galería nocturna), Marcus Welby M. D. i The Name of the Game. A partir d’aquí, Spielberg es dedicarà a rodar curtmetratges i, sobretot, més sèries per la televisió. The Psychiatrist, Owen Marshall: Counselor at Work i fins i tot un episodi de les aventures del famós Colombo són sèries que han estat dirigides en algun moment per un Spielberg que arribant així a la dècada dels setanta, dirigirà el que serà considerada com una obra de culte del cinema: Duel (El diablo sobre ruedas, 1971). La pel·lícula, destinada a la televisió en un principi tot i que a Europa es va estranar a les sales comercials, tenia una influència prou directe del cinema popularitzat per directors com Hitchcock, i va resultar un èxit de crítica, que sempre l’ha considerat una obra mestra en quant al domini del suspens. A continuació, dues pel·lícules menors destinades també a televisió, com el film de terror Something Evil (Algo diabólico, 1972) i el thriller dramàtic Savage (1973), amb Martin Landau, van anar aixamplant la filmografia d’aquest nou director, un cineasta que protagonitzava una irrupció espectacular al món del cel·luloide. Però el primer llargmetratge destinat exclusivament a les sales de cinema seria The Sugarland Express (Loca evasión, 1974), una pel·lícula en clau criminal protagonitzada pel que segurament ha estat el millor secundari de la història del cinema, Ben Johnson, i per una jove i atractiva Goldie Hawn, que li reportaria un premi al millor guió a Cannes. A partir d’aquí, l’Spielberg que tots coneixem començarà a prendre cos, i a continuació dirigirà un dels mites més importants del cinema: Jaws (Tauró, 1975). Aquesta pel·lícula, adaptada de la novel·la de Peter Benchley i obra mestra del suspens, farà pujar el catxé del cineasta de manera espectacular. Tot i un rodatge problemàtic, el film va ser un destacable èxit de taquilla protagonitzat per Roy Scheider, Richard Dreyfuss i Robert Shaw. Comentari de Tiburón L’èxit de la pel·lícula, doncs, va obrir totes les portes a aquesta nova sensació del cinema nordamericà. Aconseguint de nou la participació de Dreyfuss, a la que se li va ajuntar un personatge tan carismàtic i exemplificació del bon cinema com era François Truffaut, Spielberg va recuperar el tema central d’un del seu primer llargmetratge, Firelight, narrant el contacte entre extraterrestres i terrícoles. Ciència ficció, tendresa, espectacularitat, i, sobretot, John Williams, era un còctel que acabava per posar de moda, definitivament, un cineasta de trenta anys que estava cridat a ser el gran heroi de Hollywood. Comentari d’Encontres a la Tercera Fase Després d’aquest nou èxit, el cineasta, que vivia ja en un món de glòria i notorietat, va iniciar la seva fructífera carrera com a productor, una carrera que a dia d’avui compta amb més de 100 títols. La comèdia de Robert Zemeckis sobre els Beatles, I Wanna Hold Your Hand (Locos por ellos, 1978), va ser el tret de sortida en aquesta nova professió, la de productor, iniciant, també, una fèrtil relació amb Zemeckis. Com a director, però, va voler canviar el registre al que tenia acostumat a l’espectador. 1941, la seva primera gran aproximació a la II Guerra Mundial encara que en clau de comèdia, datada de 1979, va representar el primer fracàs comercial del nou Rei Mides. Oblidada pel públic i arrancada de la memòria pels fans més acèrrims d’Spielberg, la pel·lícula va ser una petita tornada a la terra d’un director que vivia en un núvol. Comentari de 1941 Spielberg descobria, doncs, que fer comèdia no era fàcil, i que de moment, se li donava molt millor la ciència ficció i les aventures. Per això, la seva següent proposta, va ser un dels aconteixements de la cinematografia mundial, l’inici d’una saga d’aventures que es convertirà en un mite: Raiders of the Lost Ark (Indiana Jones a la recerca de l’Arca perduda, 1981). De la mà del també totpoderós George Lucas, el realitzador nordamericà va crear un dels personatges més famosos del cel·luloide, l’Indiana Jones. Harrison Ford, un actor que havia destacat sobretot com a Han Solo a Star Wars, i que era de la total confiança de Lucas, va ser l’encarregat de donar vida al famós, atractiu, irònic, aventurer, enigmàtic i irresistible arqueòleg. La pel·lícula era la primera d’una trilogia, a punt de convertir-se en tetralogia, que comptava amb títols com Indiana Jones and the Temple of Doom (Indiana Jones i el temple maleït, 1984) i Indiana Jones and the Last Crusade (Indiana Jones i l’última Croada, 1989). Pel 2007 està prevista la quarta entrega de la saga, que segons els rumors es titularà Indiana Jones and the Kingdom of Sun, i serà protagonitzada, també, per un Harrison Ford entrat ja a la seixantena. Jones, el seu pare, i la filla d’un cavaller anglès hauran de lluitar amb l’Amazones per descobrir una antiga civilització i desafiar una poderosa societat que ordeix un pla macabre per trobar un poder ancestral. Tornant a l’inici de la saga, Spielberg, no cal dir-ho, es beneficiava del seu saber fer en això de les aventures per fer cap, de nou, al número 1 del box office. Reapareixia com el director que abans de 1941 convertia en or allò que tocava. Comentari d’Indiana Jones a la recerca de l’Arca perduda Així doncs, tornem a tenir un Steven Spielberg al cim de l’èxit. Quan s’està tan amunt, la caiguda sol ser ràpida i dura, però malgrat això, el director nordamericà va saber no només aguantar-se a dalt de tot sinò pujar encara una mica més amunt, i és que l’any posterior a l’inici de la saga de les aventures del Dr. Jones, va reaparèixer amb una espècie de segona part d’Encontres a la tercera fase: E.T. (E.T., l’extraterrestre, 1982). Si a Encontres a la tercera fase relatava l’abducció d’humans per part d’éssers d’altres planeres, a E.T. és a l’inrevés. Una família terrícola “adopta” un extraterrestre. Amb aquesta pel·lícula, que li reportarà uns beneficis fins llavors mai vistos en el món del setè art, Spielberg jugarà amb tres de les cartes que més li han interessat sempre: la infància, la ciència ficció i la llàgrima. El vincle afectiu que es crea entre dues races tan desiguals com la humana i l’extraterrestre, i és que tots sabem que som molt diferents els uns dels altres, és el principal valor al que s’aferra aquest exitós i tendre drama. Comentari d’ET Amb l’empenta que dóna ser considerat el cineasta més important del moment, Spielberg es llança amb força a la producció, deixant la direcció a gent com Joe Dante, Robert Zemeckis o Richard Donner. Poltergeist (1982), Gremlins (1984), The Goonies o Back to the Future (Regreso al futuro), ambdues de 1985, així com Innerspace (El xip prodigiós, 1987) o Who framed Roger Rabbit? (Qui va enganyar Roger Rabbit?, 1988) són algunes de les pel·lícules que es dedica a produir. Mentrestant, el cuc de la realització l’alimenta amb petites incursions a la televisió dirigint episodis de sèries com Strokes of Genius (1984) i Amazing Stories (Cuentos asombrosos, 1985), i a un episodi de Twilight Zone: The Movie (En los límites de la realidad, 1983). En aquesta època, però, aprofita per estrenar la continuació de les aventures del Dr. Jones: Indiana Jones and the Temple of Doom (Indiana Jones i el temple maleït, 1984). La pel·lícula, recreant 1935, explica com Indiana Jones fuig d’uns mafiosos a Shanghai, embarcant-se amb una cantant de cabaret, la Willie, i un jove murri en un vol programat per estimbar-se a les muntanyes. Després de salvar-se’n pels pèls, l’arqueòleg i companyia es comprometen a trobar el nens segrestats de la tribu que els ha acollit després de l’accident. L’èxit de la pel·lícula va culminar amb el casament entre el director i l’actriu protagonista, la Kate Capshaw, el 1991, tot i que just després d’aquest film es casés amb Amy Irving., de la que es va separar el 1989. Margon Kidder (Superman) i Sarah Miles (La filla de Ryan) foren altres actrius que no van poder resstir-se als encants personals del Rei Mides. Comentari d’Indiana Jones i el Temple maleït Spielberg, que destinava gran part d’aquesta època de la seva carrera a la producció, va intentar embrancar-se en projectes més personals i intimistes. The Color Purple (El color púrpura, 1985) i Empire of the Sun (L’Imperi del Sol, 1987), amb un jove Christian Bale, han quedat com pel·lícules menors en la filmografia d’Spielberg, tot i que en el seu moment, sobretot la primera, interpretada per Whoopy Goldberg i Oprah Winfrey, va suposar un èxit de públic. Va rebre onze nominacions als premis Oscar, i d’això en va resultar el desastre més absolut, i és que no en va rebre cap. Potser per això se li va entregar el premi honorífic Irving G. Thalberg l’any següent. Potser? No. Hollywood sol fer actes de redempció. L’Imperi del Sol, que tornava a tenir de teló de fons la II Guerra Mundial, era una adaptació de la biografia de J. G. Ballard. Aquesta pel·lícula havia ‘haver estat dirigida per David Lean en el seu moment, justament un dels cineastes més admirats pel propi Spielberg. La dècada dels 80 l’acabaria amb dues pel·lícules: Indiana Jones and the Last Crusade (Indiana Jones i l’última Croada, 1989) i Always (Per sempre, 1989). Aquesta última és un remake prou fallit d’un títol dirigit pel totpoderós Victor Fleming el 1943, anomenat aquí Dos en el cielo. Always és un drama el principal alicient del qual és veure per última vegada l’encisadora Audrey Hepburn abans de retirar-se del cinema i dedicar-se a accions altruïstes, o confia de nou en Richard Dreyfuss per explicar una història d’amor entre un pilot mort en accident i la seva apenada xicota, interpretada per Holly Hunter. L’aparició d’un tercer que es vol beneficiar la trista vídua anul·la les possibilitats que Ghost, estrenada un any després, pugui ser vista com una original història d’amor. Per la seva banda, la tercera –i fins ara encara darrera- entrega de la saga Jones, feia un fitxatge estel·lar: Sean Connery, que interpretava el pare de l’astut i intrèpid arqueòleg. Spielberg tornava a obsessionar-se amb els Nazis, als que atorgava el paper de malvats perseguidors dels Jones i el Sant Grial. Comentari d’Indiana Jones i l’última Croada La següent pel·lícula del director nordamericà es convertirà en un dels fracassos més sonats de la seva carrera. Amb Hook (1991), s’apropava a la figura creada per J. M. Barrie, Peter Pan, i per dur-ho a terme comptava, com no, amb John Williams en l’apartat musical i amb un repartiment estel·lar que no va servir per treure la pel·lícula endavant. Dustin Hoffman, Robin Williams, Julia Roberts, Phil Collins, Bob Hoskins, Maggie Smith… Molts noms i poca pel·lícula. La incoherència i la pretenciositat del guió, així com l’histrionisme acusat d’actors com Williams i Hoffman, a més d’una pretesa intenció d’aglutinar massa cosa en un mateix motlle, van provocar que el que podia ser una bomba comercial es transformés en un dels errors més grans d’Spielberg. Dos anys després, el director tornarà a abraçar amb força la ciència ficció. S’acosta al món dels dinosaures, ressucitant-los gràcies a la ciència. Un nou èxit de taquilla que torna Spielberg al número 1 de la cartellera amb una barreja de ciència ficció, aventures, drama i acció. La pel·lícula, però no va estar exempta de polèmica, i és que gran part de la crítica la va qualificar d’extremadament plana, on darrera uns impressionants efectes especials no s’hi amagava ben res. El públic, però, li va donar el vist-i-plau, atorgant-li un èxit enorme gràcies, sobretot, a la grandiosa campanya de màrqueting i al descomunal merchandising que ens va envair en forma de ninotets de totes formes i colors. El mateix any, Spielberg faria les paus amb la part negativament crítica de la seva anterior pel·lícula dirigint un dels títols claus de la seva filmografia: Schindler’s List (La llista de Schindler, 1993). El film, triomfador comercialment i crítica, tornava a fer cap a la II Guerra Mundial, en aquest cas s’acostava a l’holocaust i a la feina positiva d’un nazi com Oskar Schindler, que va salvar un elevadíssim nombre de jueus de morir indignament. Comentari de La llista de Schindler Després de quatre anys sense dirigir, Steven Spielberg tornà a posar-se darrera la càmera el 1997 amb la continuació de Jurassic Park, The Lost World (El mundo perdido, 1997). La seqüela que inevitablement sempre ens arriba després d’un èxit desmesurat de taquilla, no sol provocar res més que la glorificació de la seva predecessora. The Lost World, per no diferir de la gran majoria de segones parts, queda com una bajanada, una pel·lícula que Spielberg es podia haver estalviat i ningú se n’hagués ressentit. Bé, m’erro. Les butxaques d’Spielberg pesarien menys. Fent cas al bon gust, el director va deixar la direcció de la tercera entrega a Joe Johnston, director de Jumanji (1995) i de Honey, I Shrunk the Kids (Cariño, he encogido a los niños, 1989). Que un altre enfonsi la seva carrera, oi Steven? El mateix any, el 1997, Spielberg firmaria un altre dels seus fracassos, el drama Amistad. La pel·lícula, molt visual, té un inici molt potent, mostrant la revolució dels esclaus abord del vaixell espanyol “La Amistad”. A continuació, el film es perd en una espècie de drama judicial que no va massa enllà. La llarga durada de la pel·lícula contagia a l’espectador un ensopiment perillós. Només se salva la sempre interessant fotografia de Janusz Kaminski, que en determinats moments aconsegueix desviar l’atenció de l’avorrit espectador. Un any després, Spielberg tornava a donar un cop d’efecte, i firmava una pel·lícula bèl·lica d’aquelles que creen expectació. Saving Private Ryan (1998), donava a Tom Hanks un paper diferent al que ens tenia acostumats, el d’un capità de l’exèrcit nordamericà durant, com no, la II Guerra Mundial. Comentari de Saving Private Ryan Spielberg acabava el segle XX amb un curt documental anomenat The Unfinished Journey (1999) sobre la vida i història americanes, per entrar al XXI amb força, tornant a la ciència ficció de la mà d’un projecte mai dut a terme d’Stanley Kubrick: A.I. (Inteligencia artificial, 2001). L’home, que sempre s’ha cregut amo i senyor del món, ha dissenyat de tot per satisfer les necessitats quotidianes. Però hi ha alguna cosa que encara no s’ha inventat: una màquina capaç de donar amor. Així sorgeix el projecte David, que no és altre que retrobar l’alegria de viure amb un nen robot. La premisa és interessant, d’una força descomunal si se sap portar bé. Novament, però, Spielberg es perd en el seu habitual univers sentimental i afectiu, i l’autèntic missatge concebut per Kubrick, el de l’autèntica i desoladora condició humana, no queda massa clar. Spielberg va acabar el projecte a mode d’homenatge a un dels seus cineastes més admirats, qui, per la seva part, també havia confiat en Spielberg per dur la pel·lícula a bon port. Quan Spielberg va concebre Minority Report (2002), era una època on l’actor espanyol Javier Bardem estava de moda arreu. Havia estat nominat a un Oscar per la seva interpretació d’un artista homosexual a Before Night Falls (Antes que anochezca, 2000), pel·lícula del peculiar Julian Schnabel, i les ofertes li queien de totes parts. El propi Spielberg el va temptejar per interpretar un paper important a Minority Report. En Bardem, molt íntegre, ho va refusar. Spielberg, però, va seguir endavant, i és que només faltaria que Spielberg abandonés un projecte per la negativa d’un secundari, confiant el paper protagonista a un Tom Cruise amb el que començava una relació cinematogràfica que més endavant seguiria amb War of the Worlds (La Guerra dels Mons, 2005). El realitzador seguia amb la ciència ficció a l’entrecella, i en aquesta ocasió, feia cap a una història ambientada en un futur proper, on els criminals són detinguts abans que cometin els mals. El funcionament d’aquest sistema, però no serà perfecte, i li proporcionarà a Spielberg un argument sobre el fals culpable, allò que a Hitchcock tant li agradava. Catch Me If You Can (Atrápame si puedes, 2002) i The Terminal (2004) tornen a ser dues pel·lícules menors de l’univers Spielberg. Tot i comptar amb adeptes, sobretot en el cas de la primera, interpretada per Tom Hanks i Leonardo DiCaprio, cap de les dues va aconseguir l’èxit, sobretot d’opinió, al que el cineasta estava acostumat. Ambdues, inspirades en successos reals, passaran a la història sense pena ni glòria, i per l’únic que han servit és per fer un impàs entre la seva última gran pel·lícula, Minority Report i la propera bomba que tenia preparada, el remake d’un film clàssic de ciència ficció: War of the Worlds (La Guerra dels Mons, 2005). Comentari de La Guerra dels Mons Sense deixar respirar al respectable, a principis de 2006 ens arriba l’última pel·lícula d’Spielberg. Utilitzant el vell truc de sóc una pel·lícula d’un director important i sóc polèmica, però no m’autopromociono, que l’únic que fa és crear més expectació i futurs pagadors de 6€, el film ens arriba precedit de certs maldecaps pel seu contingut i temàtica. A l’hora de la veritat, però, res de res, una pel·lícula sense més, un document històric ficcionat –i segons diuen, també manipulat, com tot- de ritme trepidant en algunes ocasions i exasperant en d’altres. Comentari de Munich En l’actualitat, a més d eseguir arrassant en el món de la producció, preparar desde la butaca del director dos projectes que prometen resultar noves bombes comercials. Un, la vida de Lincoln, i l’altre, la quarta entrega de les aventures d’Indiana Jones. Dos aconteixements que sens dubte tornaran a moure els ciments comercials del cinema. Per anar acabant, que ja toca, Spielberg és un director de talent que sempre ha viscut influenciat per grans obres de mestres com Kubrick, Kurosawa (del que en va arribar a produir una pel·lícula, Dreams), David Lean, Frank Capra o Walt Disney. El sentit de l’entreteniment, prou interioritzat en el director nascut a Cincinnatti, ha ajudat a salvar pel·lícules on la moralina o el sentimentalisme més ranci relacionat amb la família, la pàtria o la infància, el que no és veritablement emotiu, fa un acte de presència desmesurat, d’aquells que es menja la resta de mèrits possibles del film. Per això, si amb alguna cosa ens hem de quedar d’aquest director i productor, és la seva gran capacitat visual i grandiloqüència, així com el ja anomenat talent en el que respecta a entreteniment. És un cineasta amb un elevat número de fans que, quan vol, sap donar aquell toc que fa que una pel·lícula sobresurti de la monòtona normalitat, però que quan no vol, resulta infumable. Filmografia: - Munich (2005)
|
|
