Steven Soderbergh és un personatge atípic que entra i surt de l’univers hollywoodià sense solució de continuïtat i en funció dels seus objectius. És un director que es mou per interessos cinematrogràfics i artístics, i que és perfectament capaç de comptar amb estrelles de primer ordre que es rebaixen a treballar per molt menys de l’acostumat. Director, guionista, editor i productor, aquest rara avis del setè art no s’ha deixat encasellar i segueix treballant amb qui li agrada i pel que li agrada. Tot un privelegi que esperem que mantingui durant molts anys.

<< indicat x: apostar per un dels pocs cineastes americans que fan el que volen amb la inústria. >> contraindicat x: qui no s'arrisqui a resultats irregulars.

Soderbergh va néixer a començaments de 1963 a Altanta (Georgia) però va ser educat a Califòrnia. Allà, el seu pare era professor i degà de la universitat de Louisiana State, on Steven  es va interessar per l’animació i pel rodatge de pel·lícules en Super 8. Potser va ser aquesta l’època en la que es va forjar l’aspecte de nen estudiós i reservat que encara avui conserva. Anys després, les seves aspiracions cinematogràfiques el van portar cap a Hollywood, on esperava poder treballar com a muntador.

Amb només 23 anys, el grup musical Yes el va contractar per filmar un dels seus concerts, una experiència que Soderbergh va convertir en documental. La nominació als premis Grammy que en va resultar va animar al jove cineasta a plantejar-se molt seriosament la seva carrera. Deprés de donar el seu primer pas en aquest sentit amb el curt Winston (1987), se li van obrir les portes per un llargmetratge complexe amb una bona dosi d’erotisme. Es tractava de Sexo, mentiras y cintas de video, un film que va fascinar a una part dels espectador i que de pas va copçar l’atenció del Festival de Cannes fins a tal punt que va aconseguir la Palma d’Or a millor pel·lícula. El debutant Soderbergh tampoc en va sortir mal parat tenint en compte que va rebre uan meritòria nominació a millor director.

Després del seu primer drama, el director nordamericà es va prendre l’èxit amb calma i es va dedicar a pel·lícules petites i personals on va poder descobrir el cinema que li agradava fer. Fins i tot es va permetre actuar en una d’elles (Schizopolis), tot una mostra de relaxació i bona salut cinematogràfica en un personatge que no destaca precisament per ser massa extrovertit. Però el 1998, la carrera de Soderbergh va marcar un punt d’inflexió amb Un Romance muy peligroso, no tant perquè havia de treballar amb un pressupost molt superior als anteriors sinó perquè va conèixer a qui havia de ser un dels seus grans valedors a la meca del cinema, George Clooney.

Dos anys més tard, i gràcies en part als contactes que va establir a través de seu actor fetitxe, va dirigir a Julia Roberts en el paper d’Erin Brockovich. Ella va aconseguir un Oscar i ell es va emportar una segona nominació. La consagració definitiva per Steven no es va fer esperar. Traffic, un film amb un guió magistral i una direcció magnífica, va portar Steven a guanyar una estatueta i a gaudir d’una posició de privilegi que fins i tot li permetia produir projectes de tercers (Lejos del Cielo, Insomnio, Confesiones de una mente peligrosa).

Com a resultat dels èxits i la bona crítica obtinguda pels seus films, Soderbergh i el seu amic George Clooney van fundar una productora que va tenir en Ocean’s Eleven un dels seus títols més destacats. La llista d’estrelles acreditades incloïa Julia Roberts, Brad Pitt, Mat Damon i el propi Clooney com a mestre de cerimònies. El remake del clàssic La Cuadrilla de los once (amb Frank Sinatra com a Danny Ocean) va oferir un gran espectacle amb un guió més que correcte i uns actors que més que interpretar gaudien d’unes vacances ben pagades.

Des d’aleshores, pràcticament no ha treballat amb un grup diferent d’actors. Julia Roberts es va tornar a posar a les ordres de Soderbergh a Full Frontal –que va passar desapercebuda a la nostra cartellera- i Clooney va repetir amb Solaris, un remake desafortunat d’un film d’Andrei Tarkovski que corria en la línea de 2001 Una odissea de l'espai. Després, Roberts, Clooney i tota la colla d’Ocean Eleven es va reunir una altra vegada per donar la benvinguda a una nova estrella, Catherine Zeta-Jones, vella coneguda del director de Traffic, on havien coincidit anys enrere. Aquest cop ja va ser massa. Tot plegat semblava una broma privada de dues hores a la que el públic no semblava estar convidat. Potser amb la tercera part, que s’estrenarà aquest any, es recuperi la línia de la primera. Per si de cas, han donat d’alta al grupet a Al Pacino, ja que Julia Roberts i Catherine Zeta-Jones no repetiran.

A l’espera de que arribi a les nostres pantalles Guerrilla, un projecte pel que el director comptarà amb Benicio del Toro i Javier Bardem, ara podem veure The Good German. Com no podia ser menys, Clooney interpreta el paper principal d’aquest thriller polític ambientat a l’Alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial. No sabem si la col·laboració entre aquest actor i Steven Soderbergh donarà com a fruit noves pel-lícules. El que si podem afirmar és que la productora de la que tots dos eren socis, Section Eight, es dissoldrà després d’estrenar Ocean Thirteen. Segurament, Soderbergh seguirà produint i dirigint els films que vol amb els actors que ell triï. Com dèiem abans, tot un privilegi que s’ha guanyat a pols i que mereix tots els respectes.