» inici
|
ROMAN POLANSKI L'obra de Polanski és una obra única. S'ha mogut per molts terrenys, algun d'ells de mal trepitjar, ha tocat molts gèneres, ha estat el més personal quan ha volgut. Polanski és, sense dubte, un dels cineastes més especials dels nostres temps.
L'obra de Polanski és una obra única. S'ha mogut per molts terrenys, algun d'ells de mal trepitjar, ha tocat molts gèneres, ha estat el més personal quan ha volgut. Polanski és, sense dubte, un dels cineastes més especials dels nostres temps. Si l'obra de Polanski és única, la seva vida no ho és menys. Va néixer l'any 1933 a París, lloc on havia emigrat la seva família, originària de Polònia. Quan el petit Roman comptava, amb prou feines, tres anys d'edat, la seva família va decidir tornar als seus orígens, a Cracòvia, Polònia. Amb el temps s'ha vist que aquesta idea no va ser massa afortunada, ja que progressivament va anar l'alça l'assetjament de jueus degut a l'ocupació nazi de Polònia. I, evidentment, els Polanski (o Lindberg, segons la font) eren jueus. Els pares del petit Roman van ser traslladats a un camp de concentració, lloc on la seva mare va perdre la vida en una d'aquelles dutxes de gas. Ell, però, va poder-ne escapar. No és d'estranyar que Polanski, amb el temps, acabés fent ua pel·lícula com El pianista. Durant els penosos anys de postguerra, el seu país, arrassat, es va veure subordinat a la Unió Soviètica. És en aquesta època que un jove Polanski s'evadeix de la realitat social, i també de la conflictiva realitat familiar, amb el cinema. En veu tant com pot, i fins i tot debuta com a actor a la ràdio i televisió (La alegre pandilla), el teatre i fins i tot al cinema, amb un paper a Generació (1954), del prestigiós director polonès Andrzej Wajda. Aquell mateix any, Polanski ingressa a l'escola de cinema de Lodz, estudis que li permetrà rodar els primers curtmetratges de la seva filmografia. Els curtmetratges de Polanski són alguns dels més coneguts de tots els de directors que han aconseguit renom, i són petites meravalles, particularment Dos hombre i un armario, de 1958, un curt on es concetra l'humor fosc que posteriorment ha utilitzat el director d'El baile de los vampiros, així com una barreja de surrealisme i missatge social que en el seu moment li va reportar a la pel·lícula tota una sèrie de premis internacionals. Altres dels curts que va realitzar durant aquesta època, són Rover (1955), El vel (1956), Deixem el ball (1957), Quan els àngels cauen (1959), El gordo y el flaco (1961) i Mamífers (1962). Durant aquests anys 60, Polanski va començar a fer cap al fabulós món del llargmetratge. El 1962, i animat pel seu idolatrat Wajda, va escriure i dirigir El cuchillo en el agua. El film es va premiar a Cannes aquell any. L'univers Polanski agafava forma, una forma que arribaria a un punt de culminació amb la fantàstica Repulsión, de 1965. La pel·lícula venia després de la col·laboració del cineasta a la pel·lícula d'episodis Las más bellas estafas del mundo, juntament amb Godard i Chabrol, i es tracta d'una obra on la part més fosca del personatge és el leitmotiv, i on entrem a un viatge a la ment d'un personatge pertorbat i sexualment reprimit. La pel·lícula, premiada a Berlín, comptava amb la presència de la musa del cinema europeu de l'època, l'encisadora francesa Catherine Deneuve. Un any més tard, i en plena efervescència del seu cinema, Polanski va tornar a triomfar entre la crítica amb Cul de sac, una pel·lícula on, de la mà de la malaurada Françoise Dorleac, germana de Catherine Deneuve, l'humor negre que seguia l'estela d'El cuchillo en el agua es convertia en peça fonamental. Polanski havia arribat, vist i vençut a la Gran Bretanya, i s'havia convertit en un dels representants de la “nova onada” cinematogràfica. Polanski agradava i convencia pel seu estrany sentit de l'humor i la seva habilitat pel suspens. L'última pel·lícula al Regne Unit, i la primera en color, fou la comèdia El baile de los vampiros, una fantàstica i divertida visió del gènere de terror en general i de Dràcula en particular, una paròdia que compartia època amb les versions de la Hammer protagonitzades per Christopher Lee. Polanski feia un gest d'apropament al cinema comercial, això sí, sense perdre el toc personal, quelcom digne d'agrair i, malauradament, poc usual. Durant el rodatge de la pel·lícula, on interpretava un dels personatges principals, Polanski va conèixer Sharon Tate, una jove i atractiva actriu que començava a despuntar, i amb la qual es casaria ben aviat. Complerta, aquesta etapa britànica, el polonès salta l'Atlàntic i fa cap a Hollywood. Allà, el 1968, roda una de les pel·lícules que, amb el temps, ha estat considerada un dels referents del gènere de terror, La semilla del diablo. La tragèdia va envoltar la pel·lícula, i poc temps després de la seva estrena, la seva esposa embarassada, Sharon Tate, era trobada morta, assassinada a mans de Charles Manson i la seva secta. Les referències a la pel·lícula que Polanski acabava d'estrenar, i els rituals satànics, van fer posar a més d'un la pell de gallina. Aquest dramàtic fet va tenir lloc mentre Polanski rodava a Anglaterra la seva particular versió de Macbeth. Des d'aquest moment, difícilment hem tornat a veure el Polanski més gran, el de les incomparables cinc primeres pel·lícules. Macbeth quedava com una versió estranya del clàssic de Shakespeare, extremadament violenta. La crítica li va fer costat, però no el gran públic. Amb ¿Qué? (1973), Polanski tornava a la comèdia. Encara establert a Europa, el director polonès es valia de noms com Mastroianni o Sydne Rome per tornar a portar llum a la seva carrera. No obstant, Polanski semblava viure encara a les fosques, sense superar el buit que li havia quedat després de la mort de la seva esposa. La pel·lícula, rodada a Itàlia, es pot veure, bé com un intent del cineasta de tornar als orígens, bé com una barroeria que no va quallar en una època on la poca roba semblava estar de moda. El cineasta, de capa caiguda, hauria de tornar als Estats Units per recuperar el bon cinema. Així, la seva incursió al cinema negre de la mà de Jack Nicholson i Faye Dunaway a la fantàstica Chinatown feia recuperar el crèdit del polonès. La pel·lícula va arrassar a la taquilla i va agradar a pràcticament tothom, especialment a aquells que no es deleitaven amb el cinema de Polanski. Tot i aquest èxit, que es va veure recompensat en forma d'Oscar al millor guió, i amb deu nominacions més, va decidir tornar a Europa per rodar una pel·lícula estranya, propera al cinema dels seus inicis. El film era El quimérico inquilino, i comptava amb el propi director com a protagonista. La pel·lícula va resultar ser un desastre per la crítica del moment. Com a opinió personal, però, és fantàstica. Polanski havia estat un personatge altament seguit per la premsa sensacionalista. L'assassinat de la seva esposa havia omplert pàgines i pàgines de diaris i revistes. Per això, el pes que li va caure a sobre el 1977 fou també caldo de cultiu pels editors de premsa groga, rosa, o quin sigui el seu color. Es tractava de l'acusació d'haver mantingut relacions sexuals amb una adolescent en el transcurs d'una festa a casa de Jack Nicholson. Com a resultes, Polanski tornava a abandonar els Estats Units, aquesta vegada de forma definitiva, per tal d'evitar ser detingut i empresonat. Es va establir a la seva França natal, des d'on no pot ser extraditat tot i haver violat la llibertat condicional nordamericana. Polanski, avui, segueix essent un fugitiu de la justícia d'aquell país. La seva carrera comercial es va ressentir d'aquest fet. A Europa, la seva producció es veia encallada, i en els posteriors nou anys només va poder rodar una pel·lícula, Tess (1979), un film que no acabava de trobar un lloc dins l'univers polanskià. La pel·lícula va ser ben rebuda per la crítica i el públic, i inclús va guanyar tres Òscar, estant nominada també al millor director i a la millor pel·lícula. El film, però, era massa impersonal per tractar-se de Polanski, tot i ser una obra impecable tècnicament. Els anys 80 va ser rebuts pel Polanski més teatral, en un intent de tornar als orígens, protagonitzant obres com La metamorfosi, de Kafka. Així, no va ser fins el 1986 que reprendria la seva carrera cinematogràfica amb una de les pel·lícules més fluixes de la seva filmografia, Piratas. Aquesta comèdia representava un dels punts més baixos de la seva filmografia, però també seria un punt d'inflexió. El 1988, va comptar amb Harrison Ford i Emmanuelle Seigner, actriu francesa amb la que es casaria un any més tard, per rodar un thriller tens ambientat a París, Frenético. La pel·lícula, tot i tenir un cert toc ensucrat, tornava a deixar veure certs tocs de qualitat, uns tocs que es veurien reflexats en una de les seves millors pel·lícules, la pertorbadora i eròtica Lunas de Hiel, rodada el 1992 amb actors com Hugh Grant, Peter Coyote, Kristin Scott Thomas i novament la seva esposa, Emmanuelle Seigner, amb la que tindria un fill l'any següent. Un dels treballs més rodons del Polanski posterior a La semilla del diablo fou La muerte y la doncella, una pel·lícula de 1994 interpretada per Sigourney Weaver i Ben Kingsley, i que li deu gran part de l'èxit al fantàstic guió d'Ariel Dorfman, autor també de l'obra teatral en la que s'inspira el film Un dels projectes fallits del director, fou l'adaptació de la novel·la El doble, de Dostoievski. Els problemes amb el protagonista, John Travolta, van dur la producció al crematori. Aquesta pífia, així com la versió musical que va dirigir d'El baile de los vampiros pel Teatre de Viena, van fer que la següent pel·lícula de Polanski no arribés fins el 1999. En aquesta ocasió, Polanski adapta una novel·la d'Arturo Pérez-Reverte, El club Dumas. La versió cinematogràfica serà La novena puerta, rodada a Espanya i amb capital espanyol a més de francès i una miqueta d'americà. El resultat, un fluix thriller amb el que el cienasta passà prou desapercebut per les sales. La infantesa del cineasta el portà a rodar, per alguns amb massa retard, un dels episodis més crus de la història d'Europa. El resultat és una premiada pel·lícula, tècnicament impecable, una lliçó de domini del llenguatge cinematogràfic que demostra perquè aquest polonès va arribar a ser considerat un dels millors directors i perquè li van atorgar l'Òscar aquell any. Un pèl ensucrada, però no tant com s'ha dit, i clarament destinada a ser un èxit comercial, l'autèntic Polanski hi treu cap en alguna ocasió, però els que creiem en ell no en vam fer prou tot i que es tracta d'una pel·lícula digna de tot elogi. És una gran pel·lícula de la cartellera. És una pel·lícula correcta de Polanski. I si aquest és, a títol personal, el resultat d'El pianista, el mateix pensament m'aporta l'últim film de Roman Polanski, Oliver Twist. Sense arribar als nivells de qualitat de l'anterior pel·lícula del director, Oliver Twist, la nova versió del clàssic de Dickens, és una pel·lícula de factura perfecta. El Polanski més fosc, el més interessant, qui millor pot treure el suc dels personatges d'aquest clàssic infantil (o no tan infantil), s'està massa al marge d'aquest guió. Una llàstima que Polanski no aporti tant com hauriem desitjat a les versions anteriors de Lean o Reed. Aquesta és, a grans trets, la vida d'un cineasta especial, un home curiós que ha sabut disseccionar les entranyes humanes en els seus millors films. La qualitat del seu cinema deu molt a una infantesa tràgica, així com la foscor de la seva vida, una foscor que l'ha portat a reexiliar-se a Europa fugint de la justícia nordamericana. Veurem amb què ens sorpèn d'aquí a un temps.
|
|
