16 Calles intenta convertir-se en un artifici visual de qualsevol mescenes del cine actual d’acció, però arrelant les seves bases narratives en els 80, sorgint finalment un refregit, no d’altres produccions similars, sinó de l’estil del mateix Donner.

Encara que no caigui en la paròdia més absurda (com si que ho era Arma Letal 4), la pel·lícula no estimula a l'espectador, fracassant estrepitosament en el clímax final, que es converteix en una interminable solució narrativa per intentar suavitzar el mal guió proposat. A més a més, no cal ser un rodamóns per adonar-se que no està filmada a la ciutat de Nova York (majoritàriament, les localitzacions pertanyen a Toronto), doncs està rodada en primers plans o plans mitjos, i les panoràmiques de la ciutat queden reservades a la introducció i el final i pel tempo narratiu entre seqüències equidistants.

I no parlem de Bruce Willis (deixem per inútil el seu company de repartiment), que si en els últims anys havia intentat fugir d’aquells personatges que l’havien convertit en el rei del cine d’acció, ara retorna a l’etern home deixat de la mà de deu, bevedor compulsiu, per no dir alcohòlic, amb una vida personal desastrosa i capaç de posar Manhattan o qualsevol ciutat cosmopolita americana potes amunt.

Pobre Donner, ens fem creus que aquesta proposta impulsada per la seva pròpia companyia volgués aspirar a convertir-se en un homenatge del cinema d’acció dels 80. Ara entenem els motius que l’han conduït al (relatiu) fracàs a la taquilla nord-americana (i a l’espanyola salvant distàncies): no culpem directament a la mala distribució, ni a l’acertada publicitat, però si la seva ambivalència corporativa de recuperar un bon artesà del setè art, que ha apostat diners de la seva pròpia butxaca per definir un projecte sense personalitat, i pretendre refer aquell model de cinema bastant obsolet, que es nega extingir-se, però que necessita adaptar-se al públic del segle XXI.

I sobretot, que ningú intenti vendre’ns la moto en què el cinema d’acció dels 80 està mort (una cosa no treu l’altre, si no mirin Plan Oculto i La Intérprete com exemples refinats d’un arquetip concret de cinema, completament remastaritzades en la seva concepció formal), perquè produccions recents com Firewall o 16 Calles no són edulcoracions visuals d’un moviment concret on el cinema d’acció s’estava forjant, sinó el reflex d’un Hollywood que pretén fugir dels remakes i atorgar prestigi a una sèrie de produccions, que com ve dèiem en el cas que ens ocupa, no disposen de cap tipus d’identitat (per molt que 16 Calles pretengui ser un producte de raça).

Potser d’ara endavant Richard Donner hauria de seguir en tasques productives, i aprendre de narradors contemporanis com Michael Mann, Paul McGuigan (la sorpresa de la temporada amb El Caso Slevin) o Paul Haggis (un nou valor com a cineasta), si és que vol acomodar-se al Hollywood actual.