Amb un homenatge constant al cinema que més li agradava quan era una rata de videclub, Quentin Tarantino només va necessitar de tres pel·lícules en 5 anys (Reservoir dogs, Pulp Fiction i Jackie Brown) per convertir-se en el director jove amb més projecció de Hollywood. Després d'un parèntesi de sis anys, tothom esperava Kill Bill com la tornada d'un desaparegut Tarantino. L'espera, com se sol dir en aquests casos, va valdre la pena.
Corren moltes llegendes urbanes sobre la vida de Quentin Tarantino, sobretot aquelles que fan referència als seus inicis professionals. Tot i que hi ha molt rumors completament falsos, els que estan més que confirmats són els següents: va començar treballant en un videoclub, on coneix Lawrence Bender, un desconegut que arriba a Los Angeles amb 2.000 dòlars sota el braç i poca cosa més. Tarantino i Bender funden la discogràfica A Band Apart, filial de Maverick Records, a través de la qual distribuïran els cd's de Madonna.
És a l'època del videoclub on Tarantino va escriure el seu primer guió, Reservoir dogs (1992), que va fer amb els diners que tenia estalviats en una caixa de sabates. Una pel·lícula hàbil i completament desmesurada que demostrava quins serien els pilars bàsics del cinema de Tarantino a partir de llavors: violència, descomposició temporal i diàlegs perversament surrealistes i irònics. I tot plegat, bastit amb una banda sonora impecable tant plena d'homenatges al món del cinema i de la música com la factura de la pròpia pel·lícula.
Poc després, Tarantino escriu, dirigeix i es guarda un petit paper a Pulp Fiction (1994), una segona pel·lícula plena de noms consagrats com Bruce Willis, John Travolta, Samuel L. Jackson, Tim Roth o Harvey Keitel, aquests dos últims repetint amb el director després de Reservoir Dogs. Amb 7 nominacions als Oscar i la Palma d'Or al Festival de Cannes, Tarantino es va acabar de confirmar com l'enfant terrible del Hollywood dels 90.
Entre la primera i la segona, Quentin escriu True romance per Tony Scott (1993) i desenvolupa la història de Natural born killers (1994) per a Oliver Stone.
Sota un grandíssima espectació arriba el tercer títol del director, Jackie Brown (1997), una cinta que homenatja el cinema negre que a ell tant li agradava quan era al darrera del taulell del videoclub, recuperant de nou actors que havien desaparegut del mapa. Qui repeteix aquí és Samuel L. Jackson, i el nou és un brillantíssim Rober DeNiro. Tot i ser la menys aparatosa de totes, Jackie Brown funciona com una bomba de rellotgeria des de l'inici.
Sis anys en blanc i finalment el 2003 s'estrena Kill Bill. Vol 1. Tant s'esperava la cinta, que la productora dels germans Weinstein la promocionen com "la quarta pel·lícula de quentin Tarantino", on el director s'encarregarà de recuperar David Carradine, Michael Madsen i Darryl Hannah entre d'altres. I Uma Thurman es converteix en la musa definitiva de Tarantino.
Si el que expliquen és cert o no ho desconeixerem sempre, però Quentin i Uma diuen que és el regal que tots dos van fer a la segona en el dia del seu trentadosè aniversari: el guió d'una dona que quasi és assassinada el dia de la seva pròpia boda que decideix venjar-se i no parar fins a matar en Bill.
També expliquen que Tarantino havia concebut Kill Bill com una sola cinta, però que quan va presentar un metratge que superava les tres hores, el productor de la Miramax, més conegut com a Eduardo Manostijeras pel seu afany de retallar, el va obligar a fer un muntatge en dues part: Kill Bill. Vol 1, i Kill Bill. Vol 2.
Mentre la primera part és sens dubte una de les pel·lícules més desmesurades dels últims anys, amb sang i fetge i un nombre incontable de morts (imperdible la seqüència al club, amb les 5, 6, 7, 8's tocant en directe, i Uma Thurman tallant caps a tort i a dret, amb un canvi de tonalitats a sepia inclòs), la segona és tot el contrari: un joc cromàtic continu, subtil, encertat. Tarantino ens l'havia tornat a fotre: Kill Bill no era l'obra simple que molts van criticar amb la primera entrega, sinó que tot plegat estava ideat al detall des del principi.
Després d'això, Quentin Tarantino no esperarà tant de temps fins a la propera pel·lícula: treballa en la producció d'Inglorious bastards, sobre un grup de soldats americans a la Segona Guerra Mundial. De fet, Inglorious bastards, on reapareixerà Michael Madsen, era el projecte en el qual treballava Tarantino quan, en no trobar un bon final, va decidir fer Kill Bill, que tenia pendent des que el 1994 va rodar Pulp Fiction amb Uma Thurman.