Anglès, de 40 i pocs, i capaç de posar-se el públic a la butxaca en tot just una dècada. Aquest és Michael Winterbottom, un paio que mai repeteix en temàtica, almenys aparentment, però que sí que ho fa en altres aspectes: bona música, o The Factory Michael Nymann, bones històries, qualitat narrativa i un segell propi.

<< indicat x: qui sigui capaç de gaudir d'un tribut a la música, d'un western, d'un film denúncia o una història d'amor futurista al mateix temps. >> contraindicat x: la resta?

En plena fal·lera per anar a veure El código Da Vinci, i mentre els que ja han vist la pel·li del Ron Howard es decideixen per veure com Brett Ratner es desacredita a sí mateix després de la fantàstica Red Dragon per filmar el final de la saga dels X-men, Sessió Contínua escull les sales petites, aquelles on hi ha ben poca cua, però també aquelles on s’hi sol empolsegar el bon cinema. L'aposta és ferma: Michael Winterbottom.

De fet, serà un miracle que gaire gent passi pels cinemes a veure Camino a Guantánamo, la darrera pel·lícula del Michael Winterbottom. I diem que serà un miracle principalment per dos motius. En primer lloc, perquè en principi era una pel·lícula concebuda com a TV movie, és a dir, que havia de saltar-se el pas per les sales i anar a petar directament a la petita pantalla. I en segon lloc, perquè l’excelentíssim film de Winterbottom només ha aconseguit col·locar tres còpies a Barcelona. Aquesta suposada Barcelona de gran cultura, del bon cinema i de la gent amb més curiositat.
 
No enterrem, però, la pel·lícula abans d’hora, i donem-li el vot de confiança que com a bons cinèfils us ha de merèixer el que sens dubte és, ara mateix, el director més eclèctic del cinema contemporani.
 
Camino a Guantánamo no és el primer cas que Winterbottom fixa un conflicte internacional com a teló de fons. Ja ho havia fet el 1997 amb Welcome to Sarajevo, amb Woody Harrelson i Marisa Tomei al capdavant. En aquell cas, tot i que la guerra empolsegava situacions i personatges, el més important era el viatge interior dels protagonistes, perduts en una guerra per trobar-se a ells mateixos.

Especialista en treure històries d’amor de sota les pedres, Winterbottom ens va regalar Wonderland, una cinta a mig camí entre lletgisme del Mike Leigh i la denúncia social del Ken Loach. I tot plegat respirant esperança, al mateix temps que desolació.
 
Però la història d’amor desangelada per excel·lència de Winterbottom és Código 46, un relat futurista que aparella un Tim Robbins capaç de guiar-se pel cor amb una Samantha Morton més guapa que mai. Lleis genètiques, assegurances mèdiques, un record molt especial als més desemparats, i emmig de tot això, amors que s’obliden abans d’hora.

Encara que si alguna cosa s’estima de debò Winterbottom és la música, com demostra a dues de les seves pel·lícules: 24 hour party people i 9 songs. La primera, un sensacional tribut a la música que els Joy Division, New Order, Happy Mondays i companyia van fer a The factory. I la segona, una barreja de la música de Nymann, amb amor, sexe explícit fet de debò pels protagonistes, i música de la bona.
 
Però tornem a 24 hour party people. Segurament, un dels homenatges més bonics, sincers, tristos, funeraris i amb una narració més original a algun determinat moment musical i històric

I, encara que sembli mentida, el mateix Winterbottom que ha dirigit tot això, el mateix Winterbottom que estima Nymann i els Sex Pistols a parts iguals, el mateix que ens porta Camino a Guantánamo, també és capaç de dirigir un western (El perdón). I el més important: capaç de convèncer Sarah Polley, Peter Mullan, Milla Jovovich i un Wes Bentley acabat de sortitr d’American Beauty perquè el protagonitzin.
 
I és que del britànic s’en pot esperar qualsevol cosa, fins i tot rareses atípiques com Go Now. I tot i així, sens dubte, Winterbottom és, com deia Forrest Gump, una magnífica caixa de bombons. I quan t’en menges el primer, ja no pots parar.