Un jove obsessionat amb les seves filmacions domèstiques i amb les pel·lícules de violència, un dia filma un assassinat d’un porc amb una pistola, el què provoca que imiti l’acte però atemptant contra una noia. Film radicalment compromès i extrem, on critica els mitjans de comunicació, així com els seus canals de distribució, de forma confusa. Haneke manipula l’espectador, que no sap per on agafar la cinta, si com una apologia d’allò que veu i critica, o com un burla a la violència fílmica que per aquells moments (i continuarà mentre segueixi fent diners) inunda la gran o petita pantalla. Cinta maquiavèl·lica on avança part de la seva temàtica, tractada de forma primària, i que en posterioritat desenvoluparà en els seus següents projectes.

Una família de classe mitjana es proposa començar les vacances d’estiu en la seva segona residència a vora d’un llac, quan uns psicòtics els aborden, obligant-los a jugar a un joc de supervivència mortal dins de la pròpia casa. Per a molts, la carta de presentació al món ‘hanekenià’.  En un ambient aparentment gens hostil, la seguretat s’esquerda per trencar l’estabilitat familiar, fins a esmicolar-se mitjançant una posta en escena intuïtiva i asfixiant. La violència invisible que assatja tots els personatges innocents resulta terrorífica, essent el millor encert per una producció d’aquestes característiques, on la concepció visual provoca l’aclaparament generalitzat a la sala, mitjançant un guió tant senzill com efectiu (amb tot el respecte pel mestre del terror teen, Wes Craven hauria de visionar-la tres i quatre vegades per entendre els mecanismes ideals per subjugar al públic a un espiral vertiginós de por). Funny Games és un film de xoc, amb un discurs certament ambigu, per no dir subtilment perillós, posant en entredit els missatges ocults que amaga.

Haneke, basant-se en la novel·la Die Klavierspilerin, explica la història d’una pianista que treballa al conservatori de Viena i que ha entrat a la fatídica edat dels 40 anys, viu amb la seva mare i un dels seus alumnes la intenta seduir, sense saber les perversions sexuals de la seva mestra. Descarada i provocativa, probablement sigui la pel·lícula més eròtica del director, però això és el que menys importa, doncs l’erotisme compulsiu entès per l’espectador serà repudiat al contemplar un catàleg de desitjos sexuals obscurs, amb el massoquisme com el seu màxim exponent. El dolor de la soledat d’una persona que ha aconseguit triomfar en el terreny professional, però no en el sentimental, és l’eix principal de La Pianista, una pel·lícula de difícil digestió, el missatge de la qual no podrà ser compartit per una àmplia majoria d’espectadors, però que posa de manifest el patiment extrem d’una ànima solitària enclaustrada en un present mort. La seva única salvació és la pràctica d’una sexualitat mal entesa, tortuosa, però efectiva pel seu estat d’ànim.

Mitologia germànica per un títol que va suposar un desnivell creatiu a la carrera del director. Una família convencional fuig de la ciutat, a conseqüència d’una crisis que sembla estendre’s com una epidèmia. En arribar a la seva segona residència, descobreixen que uns individus l’han ocupada. La producció més destructiva de Haneke, on mostra la fi de la civilització tal i com nosaltres l’entenem. Una vegada més la família com institució indivisible de la societat actual davant el sentiment de por de l'individu a quedar-se sol, torna a mostrar-se de forma exemplar, repetint subtilment l’esquema (però amb un argument completament diferent) utilitzat a Funny Games. Pels més entesos en la matèria, el film japonès Charisma (Kiyoshi Kurosawa - 1999) també reflectia l'apocalipsis des d’aquest prisma. Un treball més fluix, però igual de contundent.

Partint d’uns fets reals ocorreguts a París a principis dels anys 60, quan el govern francès va reprimir una concorreguda manifestació d’algerians, on van arribar a morir més de quatre-centes persones, Haneke dissenya una història paranòica on els màxims implicats són un matrimoni de classe mitjana, dedicats al món editorial, en què un bon dia comencen a rebre VHS amb la seva vida diària filmada. La desestructuració familiar, així com el sentiment de culpabilitat, són els temes centrals d’aquesta trama complexa on l’espectador confon la ficció dins de la ficció. Haneke és tan hàbil fusionant escenogràficament les filmacions amb la història, que resulta impossible resoldre el relat sense qüestionar-se el punt de vista de tots els protagonistes. La responsabilitat davant dels actes comesos pel protagonista es trasllada a l’espectador, insuflant una sensació de purgació al finalitzar els cent quinze minuts que dura el film.