Intolerant, ultraconservador, antipàtic i alcohòlic en sempiterna rehablitació. Mascliste, desordenat, antisemita, caòtic i fins i tot sorprenent. Mel Gibson s’ha guanyat a pols tots aquests qualificatius i molts altres. Però sigui com sigui aquest rara avís de l’univers hollywoodià aconsegueix que les seves pel·lícules rebentin taquilles i que estiquin en boca de tothom. Potser el millor actiu d’un personatge que mai va destacar per la seva qualitat interpretativa ni per la seva perícia darrere la càmera sigui la seva extraordinària capacitat per l’escàndol.

<< indicat x: gaudir d'un cinema d'actor d'accó i de director semi-gore. >> contraindicat x: qui detesti els seus films sanguinaris i apocalíptics.

Pocs haguessin apostat a que un marrec educat a Austràlia en el sí d’una família amb pocs recursos esdevindria un dels actor millors pagats de la seva generació. Malgrat no tenir gaire talent per la interpretació, tenia el seu favor un parell d’ulls blaus cridaners que el van col·locar, gràcies a la intervenció providencial de la seva germana, en el plató de rodatge de Veraneo en la ciudad. Ningú no se’n recorda ja d’aquest film –ni cap falta que fa- però el director de Mad Max. Salvajes de la autopista va veure en ell un diamant en brut que ja és tard perquè el poleixin.

Aquesta història postapocalíptica el va convertir en estrella de la nit al dia. Qui sap si Gibson li va trobar el gustet a això de fabular sobre l’extinció de civilitzacions perquè és evident que les pel·lícules que ha dirigit (a excepció de El hombre sin rostro) parlen d’una forma o altra de la fi de diferents cultures. El cas més representatiu acaba d’aterrar a les pantalles de mig món i si no només fa falta fixar-se en el títol: Apocalypto.

Després d’encarnar per segona vegada el guerrer venjatiu de Mad Max, Peter Weir el va acollir a El Año que vivimos peligrosamente, on l’actor va oferir la que probablement sigui la seva millor interpretació. Semblava aleshores que la carrera de Gibson es redreçaria però no va ser així. La Cúpula del Trueno -o el que és el mateix, la darrera seqüela de Mad Max- va deixar clar quin camí seguiria el nou heroi d’acció del cinema. La confirmació només va trigar un parell d’anys en arribar.

Els anys vuitanta i noranta van ser un camí de roses per Mel Gibson. La saga d’Arma Letal va fer d’ell tot una assegurança de vida  a les taquilles i els productors el veien com la gallina dels ous d’or.  Potser conscient que corria el risc d’encasellar-se com a actor va sorprendre –positivament o negativa, segons els gustos- amb Hamlet i, més endavant, va signar la seva ‘opera prima’ com a director. El hombre sin rostro va ser concebuda com un projecte petit que poc o res tindria que veure amb la segona proposta darrere de les càmeres.

A Braveheart, Gibson exercia d’home orquestra perquè a més de dirigir-se ell mateix també es va encarregar del guió parcialment. La història del màrtir escocés William Wallace li va permetre organitzar un bon espectacle, darrere del qual una vegada dissipat el fum i la pluja d’Oscar, la pel·lícula no va suportar el pas del temps. Gibson, una espècie d’alter ego de Martin Riggs, apareixia ple de sang, torturat i disposat a donar la seva vida i la d’uns quants més en favor de la llibertat. Apocalypto tampoc és tant diferent. Les vicissituds d’un home senzill que es resisteix a sotmetre’s al seu destí i que lluita perquè la civilització que coneix no desaparegui.

Ignorem el motiu pel qual van haver de passar gairebé deu anys des de Braveheart perquè Gibson tornés a interessar-se per un projecte com a director. El seu retorn, però, no va passar desapercebut. Amb el títol La Pasión de Cristo el director australià va voler donar la seva particular visió del via crucis de Crist. El resultat, una rabiosa pol·lèmica que li va fer guanyar més de 500 milions de dòlars i l’enemistat de bona part dels jueus de mig món, i a Hollywood no en falten. Més endavant, el propi Gibson s’ha encarregat de fer latent el seu antisemitisme amb unes declaracions poc afortunades, per bé que després hagi demanay perdó per activa i per passiva.

Discussions religioses al marge, La Pasión de Cristo conté algunes imatges de gran bellesa plàstica que no van servir perquè el públic deixés de fixar-se en el realisme sagnant de tot el film. Pels defensors de Gibson, la suposada fidelitat als fets justificaven l'ús de tanta violència. Pels seus detractors, la pel·lícula frega el cinema gore i és repulsiva i molt desagradable. En qualsevol dels casos, tant defensors com detractors van pasar per taquilla i van fer sonar la caixa registradora d’Icon, productora de l’espectacle. Amb Apocalypto la sèrie de comentaris ha engegat a rodar amb termes similars i resultats idèntics. En poques setmanes la cinta sobre civilitzacions maies ha passat a encapçalar la llista de les més vistes als Estats Units.

Mel Gibson, en definitiva, sap com exprémer els rendiments de la seva innegable capacitat per generar odis i diversitat d’opinions. És capaç de treure un sucós profit d’un producte que milions de persones compren independentment de la seva qualitat artística i moguts per una curiositat morbosa que és perfectament lícita i comprensible. Per quin motiu ningú no es queixa de les barbaritats que es poden veure a altres films de l’estil de Saw? La violència és la mateixa i és igualment explícita. Probablement qui detesti Gibson faria bé en anar a veure un altre tipus de cinema, però hauria de renunciar al plaer indiscutible que proporciona la crítica amb coneixement de causa.