Com passava en aquelles bones èpoques de Hollywood, el cas de Marc Forster s’assimila al de Billy Wilder o Ernst Lubitsch per un detall: es tracta d’un director germànic a la conquesta de Hollywood. Forster va néixer a Ulm, Alemanya, un any que ha quedat pel record, el 1969. Educat a Suïssa, el més jove dels tres germans Forster va decidir un bon dia que allò que volia fer era cinema, i que el millor lloc per aprendre’n era a l’altra banda de l’Atlàntic, a Nova York. Va ser admès a la Universitat de Nova York el 1990, i uns anys després feia l’altre salt necessari: canviava de costa per establir-se a Los Angeles, meca del cinema que encara ara l’allotja i un indret prou diferent d’allà on va formar-se, una escola masculina de les muntanyes suïsses, els alumnes del qual tenien com a referent femení les filles dels pastors de vaques de la comarca. No cal dir que aquest tipus de dones, a Los Angeles, són poc menys que una anècdota folklòrica.

<< indicat x: conèixer un director personal i convençut del que fa. >> contraindicat x: cenyir-se al guió del Hollywood més poruc i poc estimulant.

Com passava en aquelles bones èpoques de Hollywood, el cas de Marc Forster s’assimila al de Billy Wilder o Ernst Lubitsch per un detall: es tracta d’un director germànic a la conquesta de Hollywood. Forster va néixer a Ulm, Alemanya, un any que ha quedat pel record, el 1969. Educat a Suïssa, el més jove dels tres germans Forster va decidir un bon dia que allò que volia fer era cinema, i que el millor lloc per aprendre’n era a l’altra banda de l’Atlàntic, a Nova York. Va ser admès a la Universitat de Nova York el 1990, i uns anys després feia l’altre salt necessari: canviava de costa per establir-se a Los Angeles, meca del cinema que encara ara l’allotja i un indret prou diferent d’allà on va formar-se, una escola masculina de les muntanyes suïsses, els alumnes del qual tenien com a referent femení les filles dels pastors de vaques de la comarca. No cal dir que aquest tipus de dones, a Los Angeles, són poc menys que una anècdota folklòrica.

Forster és un director que creu en el que fa. Sense ser sinònim de bon cinema, i és que això es jutja per altres aspectes, és almenys una afirmació que li reporta un mínim de prestigi. De coherència personal no en va sobrat el cinema, i menys el gremi de directors. Forster és un apassionat de la narració d’històries que el mouen, que signifiquen quelcom per ell. Pocs poden presumir d’haver refusat una oferta de 500.000 dòlars per dirigir una pel·lícula que ell creia que l’únic que li reportaria, a part dels diners, seria una mala reputació en el món del cinema per culpa d’un mal guió.

El debut en el llargmetratge d’aquest jove director fou el 2001, amb la premiada Monster’s Ball. La bella i ploranera Halle Berry protagonitzava una pel·lícula amb rerefons social, concretament amb el racisme com a aglutinador de sentiments contradictoris i eina per fer créixer uns personatges que tota primera lliçó de guió que es preciï diu que han de patir canvis en una pel·lícula. Així, relata la història d’un funcionari de presons ultraconservador i racista que es veu corprès per l’esposa d’un condemnat a mort, una dona afroamericana que farà néixer en l’interior d’aquest treballador de l’Estat uns sentiments que l’ompliran de confusió. La pel·lícula li va procurar premis arreu, especialment per les seves interpretacions i pel guió, i és que Marc Forster, un dels detalls que més treballa, és la direcció d’actors.
La por que Forster li tenia a la primera pel·lícula, i la reputació que aquesta li podia reportar, es va transformar en força per tirar endavant un projecte arriscat, el que li permetria portar a la gran pantalla un fragment de la vida del creador de Peter Pan, J. M. Barrie. Rodejant-se d’importants noms, com són els de Johnny Depp, Dustin Hoffman, Julie Christie i Kate Winslet, el cineasta alemany va dur a bon port Descubriendo Nunca Jamás, una biografia puntual i allunyada de la realitat del dramaturg escocès que va arribar al cor de tants infants, una recreació de la recerca de la inspiració que Barrie trobarà en la família Lewellyn Davies. El viatge de l’escriptor cap aquest univers imaginari que relatarà en la seva obra fou postergat per alguns que el culpaven de ser massa proper al cosmos embafador i ensucrat de Disney o, inclús, pobre Forster, de l’insofrible Ron Howard. Amb els seus defectes, però, Descubriendo Nunca Jamás se situava a anys llum del cinema de Ron Howard, convertint-se, si més no, en molt més estimulant que les mediocritats del director d’Una Mente Maravillosa. Especialment destacable en va resultar el bon treball que Forster va realitzar amb Freddie Highmore, el nen que interpretava el jovenet Peter Lewellyn Davies.

I ara ens arriba la nova pel·lícula d’aquest cineasta, Tránsito, un film que significa un canvi de registre en la seva filmografia, un apropament al gènere de suspens arropant-se per un repartiment de garanties encapçalat per Ewan McGregor i la segona dona més meravellosa del planeta, la Naomi Watts. En aquesta ocasió, se’ns narra la història d’un psiquiatra de Nova York i el seu intent d’evitar que un jove se suïcidi el dia abans del seu aniversari. La pel·lícula, però, transitarà per les sendes del suspens psicològic, mostrant-nos la capacitat destructiva que el jove té sobre el psiquiatra. Les trobades entre els dos sseran cada cop més surrealistes, ambientades en un Manhattan que agafa caires onírics fins el punt de convertir-se en l’escenari de l’allunyament del psiquiatra de la realitat.

Marc Forster, doncs, segueix per la bona senda, i és, tal com dèiem, un dels pocs directors capaços d’explicar allò que realment volen. I això ja és molt.