» inici
|
LARS VON TRIER Lars von Trier, que va néixer a la capital danesa, Copenhagen, un 30 d’abril, concretament de 1956, sempre va mostrar certes inquietuds artístiques, i és que amb uns pares comunistes i nudistes, i autodefinint-se com “un danès melancòlic que es masturba a la foscor davant de les imatges de la indústria del cinema”, la primera opció que se sol contemplar és l’artística. Per això, quan va ser l’hora, amb 27 anys, es va matricular a l’Escola de Cinema de Dinamarca, i allà va poder començar a aportar al món la seva visió crítica en forma de pel·lícules, generalment dramàtiques.
Després d’una sèrie de curtmetratges dirigits a partir de 1970, la primera pel·lícula “oficial” del director fou Forbrydelsens Element (L’Element del Crim, 1984). Aquesta òpera prima, multipremiada a Europa, era un trhiller dramàtic sobre el retorn d’un antic policia a la seva terra d’origen. El drama terrorífic Epidemic (1987) i la versió per televisió del drama d’Eurípides, Medea (1988), es van convertir en l’aperitiu del que seria la seva primera gran obra, i que culminava l’anomenada trilogia europea, Europa (1991). Aquest mateix any va fundar amb Peter Aalbaek, la que actualment és una de les primeres productores escandinaves, Zentropa Entertainments. Des d’aquest moment, Zentropa es convertirà en la productora de totes les seves pel·lícules i de la majoria de cinema escandinau. Després d’Europa, von Trier va anar a parar a la televisió, on va rodar la sèrie anomenada Riget (El Regne), de la que en va dirigir una segona part el 1997, i que posteriorment es convertiria en la base del moviment Dogma’95. Entre les dues entregues, però, el cineasta danès va colpir l’espectador amb una pel·lícula que es va convertir en la màxima avaladora del seu cinema: Breaking the Waves (Rompiendo las Olas, 1996). Aquest drama, protagonitzat per Emily Watson, es va convertir en un referent del cinema de von Trier, i li va reportar una innumerable quantitat de premis i nominacions a tot el món. En aquest moment, però, fou quan von Trier va tenir una revelació que el feu encapçalar un nou gènere cinematogràfic, el conegut com Dogma ’95, moviment al que se li van unir directors com Thomas Vinterberg o Lone Scherfig, i ho va fer per veure’s, el cinema europeu, orfe d’etiquetes desde la Nouvelle Vague, el Free Cinema, el Nou Cinema Alemany, el Neorrealisme o, inclús, l’Escola de Barcelona dels Nunes, Portabella i Camino. Però el problema d’aquest, llavors, nou moviment ve ja de base. Quina és l’autèntica naturalesa del Dogma ’95? Quina és la intenció d’obligar a filmar amb la càmera en mà? Per què no es pot il·luminar una seqüència? Els propis directors que en algun moment han format part del moviment, inclòs el propi fundador, l’han anat abandonant gradualment, tot i que hi puguin fer alguna incursió esporàdica. El Dogma ’95, en el cas de Idioterne (Els Idiotes, 1998) resulta particularment adequat. Inclús Festen (Celebració, 1998), la primera pel·lícula dogma, de Vinterberg, en surt ben parada per temàtica. Però la majoria de títols que s’escuden en aquest moviment els sobra l’etiqueta. Opinions a part, von Trier seguia amb les ganes de narrar en forma de trilogia, i així creava la dels Cors Trencats, que comprenia les ja citades Rompiendo las Olas i Els Idiotes, i a les que s’hi sumaria un altre dels seus hits: Dancer in the Dark (Bailar en la Oscuridad, 2000), un drama amb forma de musical protagonitzat per la peculiar cantant islandesa Björk. Amb Dogville (2003), primera part de la trilogia crítica dedicada als Estats Units, un país al que mai ha viatjat per culpa del seu pànic a volar, von Trier tornava a conquerir el cor de molts espectadors gràcies a una posada en escena aparentment original, evitant els decorats, i amb la presència de l’estrella més important del cinema dels nostres dies, Nicole Kidman. De fem Bespænd (Les Cinc Condicions, 2003) es va convertir en un nou exercici. Es tractava d’un documental codirigit amb Jørgen Leth i basat en el curtmetratge d’aquest últim anomenat Der Perfekte Menneske (L’Humà Perfecte, 1967), que intenta crear dubtes sobre les convencions del gènere documental i les característiques fonamentals de la creació cinematogràfica amb l’aplicació de certes prohibicions en la narració d’una mateixa història de cinc maneres diferents. Com tot cineasta que intenti aportar alguna cosa diferent, encara que no sigui original, von Trier no és del gust de tothom, i més si en ocasions les seves idees semblen més una alternativa efectista que una forma interessant de narració. És per això que les opcions estètiques de von Trier no acaben de ser del tot creïbles, més si no hi ha manera d’entendre per què Manderlay (2005), l’última pel·lícula del danès i que és la segona part de la trilogia americana, ha de ser explicada sense decorats. Per buscar la puresa del missatge? Desenganyem-nos, von Trier no és Déu, i el seu cinema no és una religió; el problema és que es podia haver convertit en secta. Von Trier, com tot cap visible d’un moviment que té adeptes, té massa ganes de notorietat, i això el perd en moltes de les seves pel·lícules i en episodis de la seva vida, com fou la idea d’afegir “von” al seu cognom per tal d’homenatjar, ni més ni menys, al mestre alemany Erich von Stroheim. Trier (o von Trier si així ho vol), té una ànsia desorbitada de passar a la història com en el seu moment va aconseguir el seu admirat compatriota Dreyer, una meta que per alguns, Déu els hagi perdonat, ja ha aconseguit. Mentrestant, esperarem què vol aportar amb Wasington, així, sense “h”, el colofó de la ja esmentada croada contra l’imperialisme ianqui. Filmografia: Manderlay (2005)
|
|
