» inici
|
KIM KI-DUK Kim Ki-duk s’ha erigit com un dels directors actuals més respectats tant pel públic com per la crítica. Les seves pel·lícules, totes elles de bella factura, tenen moltes coses a dir, diferents interpretacions que estimulen l’espectador més interessat en trobar al cinema quelcom més que una hora i mitja (o dues, o tres) d’embafament de crispetes i artificials begudes gasoses. Són films serens però no per això mancats d’intensitat. Les seves pel·lícules tenen una base budista que no ha d’espantar ningú, i és que tot i ser un cristià protestant, Ki-duk creu que la felicitat està en la vida espiritual.
El seu passat (i present) com a pintor és la base sobre la que s’edifiquen els seus plans, sempre tractant el color com es mereix, i atorgant-li la importància que ja li donaven directors com Douglas Sirk, per posar un exemple que ajudi a no distanciar massa el cinema oriental i l’occidental. A diferència del que sol escriure i creure, Ki-duk no va estudiar ni viure a París, i tampoc va estudiar pintura ni direcció cinematogràfica. Va néixer el 1960 a un poble camperol de Corea del Sud, i autodidacta, va residir una temporada a Montpellier i els seus voltants per la simple raó que al no tenir estudis, li resultava impossible guanyar-se la vida al seu país d’alguna manera que no fós treballant en una fàbrica. Va ser allà, a França, quan es va enamorar del cinema gràcies a un director molt personal, Jean-Luc Godard, i decidí iniciar-se en això del setè art. Comptava ja amb 33 anys. Ki-duk no és un nouvingut al cinema. Per molts, el cineasta sudcoreà va entrar al panorama cel·luloide amb Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera (2003), una pel·lícula que va captivar molts cinèfils per la seva bellesa plàstica i per un missatge més agraït que el que ens sol donar el cinema actual. La bomba, però va arribar poc després, quan a casa nostra es van estrenar dos films seus pràcticament al mateix temps: Samaritan Girl i Hierro 3, ambdues del 2004. La foscor i implacabilitat de la primera va deixar atònit més d’un, mentre que la serenitat i poesia de la segona va enamorar la pràctica totalitat d’espectadors. Abans, però, Kim Ki-duk ja havia captivat els espectadors més versats en cinema oriental amb films com La Isla (2000), a més de pel·lícules gairebé desconegudes al nostre país que daten de mitjans dels noranta. El sudcoreà ha ajudat a fer fugir els temors d’aquells que veuen en el cinema oriental un saber fer estrany i difícil d’entendre. Les seves pel·lícules són senzilles, són boniques i són, sobretot, interessants. Ara ens arriba al El Arco, una pel·lícula a camí del què de la La Isla i del com de Hierro 3. Amb aquest film, el cineasta oriental ens parla de la pèrdua de virginitat en tots els sentits, i se centra en una jove retinguda en contra de la seva voluntat (o no) per un home vell que fa vida en un vaixell de pesca, un ancià que té una data marcada en el calendari, dia en el que la desposarà. La pel·lícula basa la seva força en la confiança, cega, de la noia cap al vell, una confiança que només pot ser alterada pel descobriment de vida més enllà del vaixell. Si descobrim vida organitzada en d’altres planetes, la nostra vida canviaria, no és cert? Quan un cineasta crea una obra com Hierro 3, és difícil mantenir el nivell en films posteriors. Quelcom similar li va succeïr a Orson Welles, qui després d’arribar al més alt amb el seu debut, Ciutadà Kane, i tal com el propi director assegurava, el més senzill és començar la decadència. Tot i arribar al mateix nivell amb la seva segona pel·lícula, The Magnificent Ambersons, la carrera d’Orson Welles l’únic que va fer fou començar a cavar la seva pròpia tomba. En aquesta ocasió, doncs, Kim Ki-duk es veu en una situació similar. La comparació amb Hierro 3 és inevitable, i El Arco només en sortirà ben parada si aconseguim aïllar-la de la seva predecesora. El més important, però, és que Kim Ki-duk, als seus 46 anys, segueix dirigint i que continua amb les ganes de dir coses a través del seu cinema tot i combinar l’art amb la política al seu país, i és que ja està en marxa la seva nova pel·lícula, Time. L’esperarem. Filmografia: 2004 Hierro 3 (Bin-jip)
|
|
