» inici
|
INGMAR BERGMAN Mentre es produïen els últims esbufecs de la Primera Guerra Mundial, va néixer a Suècia un nen predestinat a convertir-se en un dels grans mestres de la cinematografia mundial. Així, el 14 de juliol del 1918, a la localitat de Uppsala, la senyora Bergman paria l'Ingmar, un nen que venia al món de tots i a la casa d'un pastor purità, fet que el va influir enormement tant en la seva infantesa com durant la seva adolescència.
La metafísica a la religió i els sentiments d'amor, culpa, pecat i redempció foren alguns dels valors assimilats per Bergman. Però aquest -llavors- jovenet va ser prou llest com per trobar la forma d'encabir aquestes creences, i crear així un camí cap a la seva pròpia identitat espiritual. Des dels tretze anys, Bergman va cursar el batxillerat a una escola privada d'Estocolm, per passar després a la Universitat de la capital sueca i llicenciar-se allà en Lletres i Història de l'Art. Un cop titulat, va incorporar-se com a ajudant de producció a l'Òpera Reial d'Estocolm. Això seria l'inici d'una fructífera relació amb les arts escèniques que el va portar a dirigir teatres com el de Gotebög o Malmö, i inclús màxim responsable del Teatre Nacional de Suècia, però també seria el començament d'un idili amb el cinema, i és que a arrel de l'èxit del seu muntatge La mort de Gaspar, del 1942, la productora Svensk Filmindustri el va contractar pel departament de guions. A partir d'aquí, el teatre serà, per Bergman, la seva esposa, mentre que el cinema serà la seva altra estimada. L'any següent, la productora ja filmava una novel·la seva, Tortura (1944). Des d'aquest any, i fins el 1953, Bergman mostrava no oblidar la seva faceta teatral, exercint de director artístic del Teatre Municipal de Helsingborg. Aquesta feina la combinava amb el cinema. Així, el 1946 dirigia la seva primera pel·lícula per la Svensk Filmindustri, Crisis, i un seguit d'adaptacions pel productor independent Lorens Malmstedt. L'últim d'aquests treballs, La presó (1948), ja recull els seus interrogants existencialistes, i provoca el reconeixement internacional de l'autor. Les posteriors Juegos de verano (1950) i, sobretot, Un verano con Monica (1952), no feien res més que augmental el crèdit del cineasta escandinau. Les influències de Bergman tenen diverses procedències. Literàriament, dramaturgs com Henrik Ibsen i August Strindberg el van introduir en un món on eren de manifest els grans temes que tant l'atreien, tocats amb una agobiant atmosfera dramàtica i desesperançada, una mirada que marcarà la seva obra. La visió positiva, depèn com ho mirem, la trobem en pel·lícules com Una lección de amor (1954) o El ojo del diablo (1960), amb una alta càrrega sexual, però sempre líricament representada. El camí ascendent del director es veia recompensat amb un premi especial del Festival de Cannes per Sonrisas de una noche de verano (1955). El dramatisme venia en forma d'obra d'art a El séptimo sello (1956), una fosca al·legoria de la relació de l'home amb Déu i la mort. Els personatges de Bergman tenen trajectòries que els recondueixen cap a sí mateixos, cap a l'interior de les seves ànimes íntimament i enigmàtica. La iconografia cristiana és un dels recursos narratius de la pel·lícula, i és un dels clars motius del misteri dels seus treballs. Tot plegat provoca a l'espectador un recorregut cap a una experiència personal. Cinematogràficament, Bergman és proper al cinema del gran mestre suec Viktor Sjöström, sobretot des d'un punt de vista narratiu, i conseqüència del cinema de Dreyer, però l'ombra d'Strindberg és allargada i fa aparició durants els seixanta, especialment a Persona (1966). El so i la música, així com la seva treballadíssima visió compositiva de la imatge, s'ajunten als recusos tècnics típicament bergmanians com els flashbacks i seqüències oníriques i vision per crear l'univers Bergman, una manera de fer cinema que ha influenciat a gent com Woody Allen, qui s'ha declarat admirador del suec i fidel seguidor de la seva causa. Durant aquella dècada, pel·lícules com Como en un espejo (1961), El silencio (1963), Pasión (1969), i posteriorment, Gritos y susurros (1972), La flauta mágica (1974), El huevo de la serpiente (1977), o Sonata de otoño (1978), van fer mantenir l'alt nivell del seu cinema i la seva profunditat. No es faria esperar la seva aparició en un altre medi audiovisual, la televisió, mitjà pel qual va dirigir magnífics treballs com Secrets d'un matrimoni (1973), Cara a cara (1975), o la recentment estrenada Saraband (2003). Durant els anys vuitanta, Bergman encara va dedicar-se al cinema amb pel·lícules com la fantàstica Fanny i Alexander (1982). La seva profunditat, el seu missatge, i la seva impecable qualitat no s'han vist renyades amb el reconeixement internacional i els premis més importants de la indústria. Berlín va premiar Bergman el 1958. mentre que li atorgaven l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera els anys 1961, 1962 i 1983 per El manantial de la doncella (1959), Como en un espejo i Fanny i Alexander, respectivament. Amb Saraband, i 85 anys a l'esquena, diu retirar-se definitivament a una illa. Esperem que el cinema el cridi i faci alguna escapada d'amagat al setè art, que poder encara pot.
|
|
