De la mateixa manera que Spike Jonze o Michel Gondry, David Fincher va arribar (i força abans que ells, més o menys una dècada) a la gran pantalla amb Alien 3, que va representar la seva primera incursió en una gran superproducció.

El seu nom va començar a sonar de debò amb la seva primera obra de caire més personal, tres anys després del debut, amb Se7en (1995), que reunia a Kevin Spacey, Morgan Freeman, Brad Pitt i Gwyneth Paltrow en un mateix escenari. Tot i ser un thriller desesperat, ja començava a demostrar que el que millor se li dona a Fincher és retratar els racons més obscurs dels protagonistes que, sense saber molt bé perquè, viuen en una societat que els ha corromput.

Dos anys més tard (1997) Fincher reapareixia amb The game, una altra gran metàfora dels nostres dies, amb un multimilionari que podria ser qualsevol de nosaltres (encara que a gran escala) que ja no sap què és la família, que ha oblidat que volia dir oci o amistat, i que només viu per fer la seva empresa més i més gran. A partir d'aquí, el seu germà li prepara un joc que en principi l'ha d'ensenyar a viure de nou, però que el portarà a qüestionar-se qui juga amb qui.

El salt definitiu arriba el 1999 amb una altra història fosca, dura i sense cap tipus de miraments. El club de la lucha representa la negació de tot, la impossibilitat d'escapar d'aquesta forma de vida, d'aquesta rutina diària, d'aquest funcionariat col·lectiu que ens ha convertit a tots en personatges grisos. I és que quan algú intenta desmarcar-se de tot plegat, ser genuí, original o fins i tot individualista, amb iniciativa pròpia, no fa més que fundar un altre model igual o pitjor que l'anterior. I tots els antics funcionaris es converteixen en nous funcionaris, tant autòmates com abans, però d'una nova ideologia.

Després d'això arriba Panic Room, una història que no té res a veure amb les tres anteriors, però que representa un thriller lleugeret molt ben portat on, sense sortir d'una casa, i en bona part d'una habitació blindada, Jodie Foster, Forest Withaker i Jared Leto mantenen perfectament la tensió en una cinta on el millor és la direcció de Fincher.