Si a algú li escau a la perfecció l’etiqueta de “l’últim director clàssic” ningú no dubta que aquest algú és Clint Eastwood, una de les figures més celebrades del món del setè art. Amb gairebé una pel·lícula per any, aquest septuagenari es conserva en plena forma. Tot just acaba d’estrenar Banderas de Nuestro Padres, probablement la seva producció més complicada i la menys més personal del seu repertori. Per si això no fos suficient, ha compaginat el rodatge d’aquest film sobre la Segona Guerra Mundial amb un altre que planteja la visió nipona sobre la batalla d'Iwo Jima.

<< indicat x: fer una ullada al cinema clàssic americà amb un director que encara està en actiu. >> contraindicat x: qui jutgi Eastwood per Harry.

Eastwood va néixer a San Francisco en plena època de la Gran Depressió, on els pobres recursos i l’enginy s’havien de rentabilitzar al màxim. És aleshores quan Clinton Eastwood Jr. viatja d’un poble a un altre acompanyant al seu pare en la seva feina com si representés involuntàriament el paper de Tom Joad de la novel·la d’Steinbeck Las uvas de la ira que John Ford duria al cinema. Com ha comentat en més d’una entrevista, aquell període va imprimir en ell una petjada imborrable que li va fer respectar el valor del treball i la decisió.

El pas per l’adolescència el va apropar a la música, especialment al jazz i al blues, dedicat-li algun del seus títols com Bird, on recrea la vida de Charlie Parker. Va aprendre a tocar el piano i va guanyar els seus primers dòlars tocant a diferents clubs de Los Angeles, potser sense imaginar que arribaria el dia en que l’experiència l’enriquiria per quan interpretés i dirigís El Aventurero de Medianoche. Més endavant, la seva passió per la música el va permetre atrevir-se amb la composició de discos de jazz i amb bandes sonores, como demostra a Banderas de nuestros Padres.

Eastwood va tenir moltes feines. Va ser llenyataire i també el van contractar en una benzinera. Més endavant, va exercir de monitor de natació durant el seu servei militar després de que l’avió en el que viatjava s’estavallés a l’oceà i ell arribés a la costa nadant. Va ser precisament en el seu pas per l’exèrcit on va decidir la seva carrera. Allà es va fer amic de David Janssen, que anys després tindria un gran èxit amb la sèrie televisiva d’El Fugitivo. Janssen va animar el seu company a dedicar-se a la interpretació. Els primers passos d’Eastwood per la gran pantalla són del tot oblidables, com demostren els títols: Tarántula o Lady Godiva. A finals de la dècada dels cinquanta, però, el personatge de Rowdy Yates del serial Rawhide el va treure del seu ostracisme professional i el va convertir en una estrella de la televisió.

A mitjans dels seixanta, i ja cansat de fer sempre el mateix, Eastwood va acceptar posar-se a les ordres d’un desconegut director italià per rodar Por un puñado de dólares, pel·lícula fundacional del subgènere spaghetti western. Sergio Leone, que en principi havia pensat en James Coburn pel paper de cowboy anònim, el va dirigir també a La muerte tenía un precio i El bueno, el feo y el malo, que es van rodar pràcticament seguides. Tres anys deprés d’estrenar-se al vell continent, la trilogia de Leone va desembarcar als Estats Units per convertir Eastwood en tota una estrella.

Anys després, Don Siegel (La Jungla Humana o El seductor) es va creuar en el camí d’Eastwood, que va aprendre i assumir la forma clàssica de fer cinema. Pel seu paper de Harry el Sucio -que també va ser fort, executor i moltes altres coses- es va arribar a dir que tenia idees ultraconservadores. El cert és que, tot i haver haver recolzat la campanya d’alguns presidents republicans, el seu pas per la política es redueix al període en el que va ser alcalde de Carmel (San Francisco). També és veritat que Eastwood és partidari de mesures que els republicans refusen sense contemplacions. L’aprovació de l’eutanàsia, tema del que es parla a Million Dollar Baby, n'és un exemple clar.

La seva opera prima darrera la càmera es titula Escalofrío en la noche, per la que va comptar amb el consell del seu idolatrat Don Siegel. Siegel va exercir molta infuència sobre Eastwood, tant és així que a Infierno de Cobardes l’alumne aventatjat va retre homenatge al mestre escribint el seu nom en una de les làpides que es poden veure al final del film. Els referents cinematogràfics d’Eastwood també inclouen altres noms il·lustres, como John Ford i John Huston -o John Wilson segons el Cazador Blanco, Corazón Negro que el director californià va dirigir a 1990-.

La crítica va començar a prendre’s seriosament a Eastwood a partir de Bird (1988); i amb Sin perdón, western crepuscular per excel·lència, els entesos no van dubtar en batejar-lo com a darrer director clàssic. El cert és que observa i respecta el temps narratiu clàssic i explica les històries sense embuts ni artificis. Lluny del perfeccionisme enervant de Kubrick o Welles, qui ha treballat amb ell sap que una escena poques vegades requereix més d’un o dos intents. A la filmografia d’Eastwood hi ha una temàtica que s’alça per sobre de les altres. Els perdedors, personatges que troben a faltar alguna cosa (família, temps, oportunitats), són el centre de les seves pel·lícules i la nostàlgia, la forma de recuperar el que ja no es té i de sobreviure. Hi ha exemples clars com Los puentes de Madison o Mystic River i fins i tot Space Cowboys.

L’èxit sempre ha estat una constant a la carrera cinematogràfica d’Eastwood. L’acadèmia es va agenollar davant el seu tent com a director de Sin perdón i Mystic River, i ja se senten campanades d’un nou Oscar per Banderas de nuestros padres. Malgrat això, la seva darrera proposta no ha convençut com de costum i fins i tot hi ha qui parla de decepció. Aquest probablement sigui el problema de qui regala una obra mestre cada un o dos anys: quan s’abaixa el ritme, per poc que sigui, es nota molt. Caldrà esperar i veure el proper projecte per poder jutjar amb perspectiva.