Durant aquest any s’estrenarà la quarta part de Jungla de Cristal, probablement una de les sagues més exitoses i de més qualitat del gènere d’acció. Per suposat Bruce Willis repetirà com a John McClane, el personatge més estimat pels fans d’aquest carismàtic actor que ha sabut treure partit de la seva escassa qualitat interpretativa. No obstant això, aquesta carència ha estat suplida per una gran valentia alhora d’arriscar-se amb papers més compromesos i d’apostar per projectes petits o estranys que no sempre han donat bons resultats

<< indicat x: qui adori el cinema d'acció més contundent i sense complexos. >> contraindicat x: qui cregui que per ser un bon actor cal passar per l'Actors Studio.

Nascut a una base militar nordamericana a Alemanya, Bruce Willis va créixer a New Jersey, on des de molt petit es va interessar per l’art dramàtic. Després de molts anys d’escenari amb obres modestes li va arribar la gran oportunitat amb “Fool for Love” , un muntatge que va fer que es fixessin en ell per donar vida l’advocat David Addison de la inoblidable sèrie televisiva Luz de Luna. Acompanyat de Cybil Shepard, Willis va composar un personatge divertit que va deixar clar el carisma de l’actor. En poc temps es va guanyar l’estima de milions d’espectadors i el respecte de la crítica, com demostren els premis Emmy i Globus d’Or aconseguits en aquesta època.

En la mateixa línea que Addison, però més edulcorat i sense tanta mala llet, Willis va acceptar en 1987 el seu primer paper protagonista en la gran pantalla. Va debutar de la mà d’un mestre de la comèdia, Blake Edwards, que va proposar una Cita a ciegas amb Kim Basinger. Quan Willis corria el risc d’encasellar-se com a actor de comèdia va arribar el paper pel qual sempre el recordarem molts de nosaltres. Acostumats a veure’l en una oficina llançant-se pulles amb Basinger, el seu personatge de John MaClane va sobtar a un públic que va claudicar davant el cinisme i la malla llet que Willis va imprimir a la pel·lícula.

Després de l’èxit de la primera Jungla de Cristal, Willis va optar pel drama Recuerdos de Guerra, de Norman Jewison, sense que ningú no s’interessés gaire pel film. Potser per això després va apostar per l’adaptació cinematogràfica d’un llibre (La Hoguera de la Banidades) que era garantia de publicitat tant per la seva qualitat com per la fama i personalitat del seu autor, Tom Wolfe. La pel·lícula la va dirigir Brian de Palma i Willis va acompanyar en la interpretació a Tom Hanks i Melanie Grifith. El cert és que la crítica va rebre amb poc entusiasme la pel·lícula i Bruce Willis ja necessitava un altre blockbuster per rellançar la seva carrera. La segona Jungla de Cristal, que no va comptar –i es nota- amb l’experta mà d’artesania del director John McTiernan, va cumplir amb les expectatives comercials de l’actor i el va consagrar com el nou heroi d’acció a l’alçada de Mel Gibson.

Hagués estat molt fàcil rodar sense descans més propostes del gènere d’acció –que també ho va fer- però la veritat és que Bruce Willis s’ha atrevit des d’aleshores pràcticament amb tot. Ha fet comèdia, drama, cinema bèl·lic i de catàstrofes, thrillers i fins i tot alguna pujadeta de to en la línea de Instinto Básico (El color de la noche), en la que es va atrevir amb un nu integral. Cal remarcar sobre tot la seva participació en films inclassificables, que ara són pel·lícules de culte però que en el seu moment van ser apostes arriscades per la seva originalitat o perquè el director no s’havia guanyat encara un nom. El cas més evident és sense subte Pulp Fiction, l’obra mestre de Quentin Tarantino o El sexto sentido i El protegido de Shyamalan.

Però no tot han estat flors i violes a la carrera d’aquesta estrella de Hollywood. Entre els seus fracassos comercials destaca l’estranya El Gran Halcón, la mediocre Un muchacho llamado norte o la pretenciosa Four Rooms. I és que l’afany per diversificar registres té de vegades alguns perills, com el que va córrer amb la cursi, falsament dramàtica i soporífera Historia de lo nuestro.

En el darrers anys no ha parat de treballar amb gairebé dues pel·lícules per temporada. De fet, la carrera cinematogràfica de Willis es podria repassar a partir de la varietat de gèneres que ha tocat des de 2000. La Guerra de Hart, Lágrimas del Sol, Más falsas apariencias o Sin City són una bona mostra del que és i no és capaç de fer. Bruce Willis pot convèncer sense entusiasme fent gairebé de tot sempre i quan estiguem disposats a veure en pantalla el mateix personatge i els mateixos recursos. Això, agradi o no, és el mateix que han fet llegendes de la talla de John Wayne o Humphrey Bogart, salvant les distàncies.