» inici
|
ANG LEE És el director de Taiwan més Occidentalitzat, en certa manera perquè ha dirigit pràcticament totes les seves pel·lícules a Estats Units, factor determinant per relegar-lo de la pròpia indústria taiwanesa, però que amb el temps, li ha servit per desenvolupar els seus projectes amb molta més llibertat econòmica, fins que s’ha posicionat entre els grans de Hollywood. I és que, encara que hagi treballat sempre amb els grans estudis, no hem d’oblidar el suport econòmic de la companyia independent Good Machine, fundada el 1991 juntament amb Tode Hope i James Schamus, i que li ha vingut produïnt parcialment totes les seves pel·lícules.
Lee va néixer a Pingtung al 1954, estudiant primerament a l’Acadèmia de Taipei entre 1973 a 1976, fins que va decidir traslladar els seus estudis a Estats Units, primer cursant Belles Arts a la Universitat de Illinois, i a continuació amb un màster a la Universitat de Nova York. Precisament va ser amb el seu treball de graduació que obté el primer reconeixement: Fire Line (1984), a mig camí entre una comèdia urbana i un thriller paròdic, presentava la història entre un italià i una xina perseguits per la màfia local (recordant temàticament a China Girl, pel·lícula d’Abel Ferrara rodada en posterioritat a l’any 1987 on presentava algunes coincidències en la trama). Molt més interessant resulta Pushing Hands, ópera prima que narra el dia a dia d’un vell mestre de tai chi acomodat a Estats Units, i que fou acollida tímidament per la crítica al Festival Internacional de Cinema de Berlín de 1992. Molta més sort va tenir la seva següent producció, El Banquet de Boda, al concedir-li l’Ós d’Or a Berlín. La pel·lícula recorre la sort d’un emigrant taiwanès de classe mitjana que s’instal·la a Manhattan; solter i amb diners, sent una forta pressió per part dels seus pares, ja que insisteixen constantment en el seu casament. De totes formes resulta molt més emblemàtica Eat, Drink, Man, Woman (Comer, Beber, Amar), ja que retorna, si bé en forma de coproducció, al seu país d’origen. La història presentada en forma de drama lleuger, explica la vida de tres germanes i la seva relació amb el seu pare, vidu i famós per la seva cuina artesanal. Aquests tres treballs semblen configurar un nucli temàtic orquestrats per un Lee en una primera etapa en la que pretenia forjar el seu propi estil. La figura paterna domina en les tres històries, potser no tant present en El Banquet de boda, però si com a persona clau dins del comportament del personatge central. I es que Lee pretén recordar-nos que la nostra existència ha esdevingut possible gèacies als nostres progenitors, per tant, el respecte per ells hauria de ser-ho tot en les nostres vides. Punt i apart pels seus següents projectes, doncs finalment s’ubica en territori americà. Lee firma una trilogia no oficial, que amb el temps ha demostrat que inconscientment va ser dissenyada per acontentar a la nova critica intel·lectual que es movia en aquelles moments. La primera resposta al negoci de Hollywood li sorgeix amb Sentit i Sensibilitat, un melodrama somnífer pels amants de les filigranes ploraneres com Els ponts de Madison (1995, curiosament la pel·lícula de Clint Eastwood competia amb la de Lee en aquells moments), i que en part, es va veure beneficiada pel recolzament de la novel·la original firmada per Jane Austen. A continuació la minimalista La Tormenta de Gel. Sense cap mena de dubte, la millor de les tres, on mostrava la vida entrecreuada de diversos personatges aparentment sense cap relació afí, en plena època del Watergate. La llibertat sexual, els codis familiars desmembrats, la incertesa de la joventut davant els problemes dels adults... temes que mostra obertament i que no escatima en utilitzar en la trama de forma ajustada, fins i tot, com a recurs narratiu manipulador, convencent la crítica més elitista i l'espectador més esnob (sense que entengués el significat real del film). Un canvi brusc va significar Cabalga con el Diablo (1999), on torna a explicar una vegada més la Guerra de Secessió basant-se en una novel·la de força èxit, i amb el punt patriòtic necessari per ser aclamada per l’espectador mitjà americà. A Lee se’l podia acusar de no tenir una visió molt pronunciada de la història del poble americà, precisament per ser d’origen taiwanès; però la seva integració a la cultura de l'Oncle Sam no només va quedar demostrada, sinó que allunyant-se dels paràmetres de qualsevol pel·lícula que tracti el tema, va construir un relat atractiu en tots els nivells, constituint almenys un viatge interessant pel passat nord-americà sense caure en els amalgames més conservadors. La consolidació com a cineasta la va obtenir amb Tigre i Dragón, el seu treball més estilitzat, en part, el retorn al seu folklore, amb la que obté el beneplàcit de públic, crítica i acadèmia (s’emporta 4 Oscar). A més a més, va suposar el redescobriment d’un gènere, el wuxia pian, fent revalorar el vell cinema d’arts marcials, vist encara amb cert escepticisme pels mes carques. L’oportunitat d’or li va arribar quan Universal Pictures li dóna el vist-i-plau per encarregar-se de Hulk, un dels personatges emblemes de la prestigiosa editorial de còmics nord-americana Marvel. Encara que el públic va sortir més que convençut amb el que oferia la pel·lícula, sobretot per la seva qualitat tècnica; l’estil de Lee, per moments semblava que es moldejava a una indústria que ja el feia entre els seus. El cert es que Hulk suposava un profunda decepció en molts aspectes, i és que la gràcia del personatge original es veia minvada per una edulcoració excessiva dels efectes especials, deixant molt poc marge a les actuacions (superficials) i a la originalitat d’una història preconcebuda per unes pàgines de còmic. Semblava doncs impossible que Ang Lee contraataqués amb un projecte tant atrevit: Brockeback Mountain, compromesa i expressament provocativa, refloreix l’estil d’un cineasta apreciat de forma elitista per alguns. Tammateix, la reflexió que ens proposa Lee sobre l'aparent homosexualitat entre cowboys, dinamita la moral de molts espectadors que tenen entre els seus vells herois de tauleta de nit aquells homes durs sorgits de qualsevol western de mitja tarda. Per tant, indirectament, Lee proposa un enfrontament amb la indústria que li ha donat cabuda professional durant quasi deu anys de la seva vida; un enfrontament que li serveix per entendre que sempre serà un foraster emmig d’un continent culturalment molt oposat al seu. Filmografia:
|
|
