31.5.06
vist: El hotel del millón de dólares
Sempre hi ha temps per la última carrera. Pocs metres, els justos per agafar embranzida. Una carrera ràpida, viscuda a càmera lenta: imatges de records, ocasions perdudes, depressions viscudes. Sempre hi ha temps per una última fugida. Cobard, per no lluitar més. Valent, per saltar. La caiguda és balsàmica. 20 pisos et transformen en no res. 20 pisos en transformen en records.
Sempre hi ha temps per la última carrera. Pocs metres, els justos per agafar embranzida. Una carrera ràpida, viscuda a càmera lenta: imatges de records, ocasions perdudes, depressions viscudes. Sempre hi ha temps per una última fugida. Cobard, per no lluitar més. Valent, per saltar. La caiguda és balsàmica. 20 pisos et transformen en no res. 20 pisos en transformen en records.
vist per donald kaufman @ 06:22
29.5.06
vist: Hotel Room
A vegades passen coses que no tenen explicació. A vegades, en canvi, passen coses que sí que en tenen. I aquestes són les pitjors. Perquè són les que podríem haver evitat. Les coses passen, per la finestra. Les vides fugen, per la distància. Les persones moren, per la indiferència. I, fins i tot així, les absències, les buscades i les atzaroses, dolen profundament. I més quan tenen explicació.
A vegades passen coses que no tenen explicació. A vegades, en canvi, passen coses que sí que en tenen. I aquestes són les pitjors. Perquè són les que podríem haver evitat. Les coses passen, per la finestra. Les vides fugen, per la distància. Les persones moren, per la indiferència. I, fins i tot així, les absències, les buscades i les atzaroses, dolen profundament. I més quan tenen explicació.
vist per donald kaufman @ 03:00
27.5.06
vist: Persona
Dues persones. Dues ànimes. Una calla, l'altra escolta. Una mira, l'altra es mira. Una confessa, l'altra no es perdona. Una plora, l'altra s'empassa les llàgrimes. Una gemega, l'altra silencia l'oblit. I quan sembla que les seves postures són irreconciliables, quan sembla que ja no poden seguir, es vampiritzen: una calla, l'altra calla. Una persona. Una ànima.
Dues persones. Dues ànimes. Una calla, l'altra escolta. Una mira, l'altra es mira. Una confessa, l'altra no es perdona. Una plora, l'altra s'empassa les llàgrimes. Una gemega, l'altra silencia l'oblit. I quan sembla que les seves postures són irreconciliables, quan sembla que ja no poden seguir, es vampiritzen: una calla, l'altra calla. Una persona. Una ànima.
vist per donald kaufman @ 16:11
26.5.06
vist: Annie Hall
Tots tenim una Annie. Annie Hall. Annie Qui? L'Annie que hem deixat escapar. O l'Annie. O l'Annie. Sempre n'hi ha alguna. Sempre torna, d'amagat dels records, o en somnis, o en cançons, o en pel·lícules oblidades. A vegades entre les línies d'una lectura empolsegada a l'atzar en punt d'una matinada qualsevol. Truca a la porta, i quan vas a obrir ja no hi ha ningú. Però encara fa olor d'Annie. d'Annie Hall.
Tots tenim una Annie. Annie Hall. Annie Qui? L'Annie que hem deixat escapar. O l'Annie. O l'Annie. Sempre n'hi ha alguna. Sempre torna, d'amagat dels records, o en somnis, o en cançons, o en pel·lícules oblidades. A vegades entre les línies d'una lectura empolsegada a l'atzar en punt d'una matinada qualsevol. Truca a la porta, i quan vas a obrir ja no hi ha ningú. Però encara fa olor d'Annie. d'Annie Hall.
vist per donald kaufman @ 02:13
25.5.06
vist: Figures fugisseres
Camina, descalça, però l'herba no la toca. S'allunya, nua, però el vent no l'acarona. S'esmuny, fugissera, mentre el sol la persegueix. La vida li omple els pulmons. La sensació de llibertat rellisca, amb ella. Juga a ser qui és. I ho aconsegueix. És impossible trepitjar la seva ombra. Perquè no en té. Els miralls no l'escolten. Les pors mai l'atrapen.
Camina, descalça, però l'herba no la toca. S'allunya, nua, però el vent no l'acarona. S'esmuny, fugissera, mentre el sol la persegueix. La vida li omple els pulmons. La sensació de llibertat rellisca, amb ella. Juga a ser qui és. I ho aconsegueix. És impossible trepitjar la seva ombra. Perquè no en té. Els miralls no l'escolten. Les pors mai l'atrapen.
vist per donald kaufman @ 23:34
23.5.06
vist: Depressió
Hi ha una frase d'A la ciutat, del Cesc Gay, que encaixa a la perfecció amb Muerte en Venecia: "Y, y... no sé, igual estás en depresión y no lo sabes". Igual sí.
Hi ha una frase d'A la ciutat, del Cesc Gay, que encaixa a la perfecció amb Muerte en Venecia: "Y, y... no sé, igual estás en depresión y no lo sabes". Igual sí.
vist per donald kaufman @ 05:46
21.5.06
vist: Julio Medem
Hi poden haver núvols. I pedres puntxagudes. I espines sense roses. I silencis ombrívols (o ombres silencioses, silenciades). Hi poden haver petons sense boca. Hi poden haver salts al buit. Amargs. A mars. Amors. Ha mort. Hi pot haver sang, de la que corre per dintre a càmera lenta. I preguntes sense res-posta. I, fins i tot així, una nota com aquesta et demana que segueixis. Però no sempre és tan senzill.
Hi poden haver núvols. I pedres puntxagudes. I espines sense roses. I silencis ombrívols (o ombres silencioses, silenciades). Hi poden haver petons sense boca. Hi poden haver salts al buit. Amargs. A mars. Amors. Ha mort. Hi pot haver sang, de la que corre per dintre a càmera lenta. I preguntes sense res-posta. I, fins i tot així, una nota com aquesta et demana que segueixis. Però no sempre és tan senzill.
vist per donald kaufman @ 14:53
20.5.06
vist: Lucía y el sexo
Segur que hi ha un lloc on és possible. Fa temps que el busco. Hi ha de ser, amagat, verge, discret, vergonyós. Un forat, com el de la pel·li del Medem. Que quan el personatge vulgui pugui anar-hi, deixar-s'hi caure, i tornar al lloc de la història que més li convingui. D'això se'n diuen segones oportunitats. I no n'hi ha masses a la vida real. Per això és tan important rebre-les amb bona cara.
Segur que hi ha un lloc on és possible. Fa temps que el busco. Hi ha de ser, amagat, verge, discret, vergonyós. Un forat, com el de la pel·li del Medem. Que quan el personatge vulgui pugui anar-hi, deixar-s'hi caure, i tornar al lloc de la història que més li convingui. D'això se'n diuen segones oportunitats. I no n'hi ha masses a la vida real. Per això és tan important rebre-les amb bona cara.
vist per donald kaufman @ 05:54
19.5.06
vist: Steve Buscemi
Es mira al mirall. Però la seva mirada traspassa el vidre. I traspassa la imatge que li torna, desgastada de sí mateixa, desdibuixada, a tres quarts menys cinc de llum. I quan es troba amb els ulls ombrívols del seu director, li demana, per favor, que li ofereixi un personatge feliç. Ni que sigui per una vegada.
Es mira al mirall. Però la seva mirada traspassa el vidre. I traspassa la imatge que li torna, desgastada de sí mateixa, desdibuixada, a tres quarts menys cinc de llum. I quan es troba amb els ulls ombrívols del seu director, li demana, per favor, que li ofereixi un personatge feliç. Ni que sigui per una vegada.
vist per donald kaufman @ 02:34
17.5.06
vist (i escoltat): El crit
Ja sé que això és un espai cinematogràfic. Ni de poesia, ni de pintura. Ni d'angoixa. Però, a vegades, un crit ofegat és més potent que tota una pel·lícula. I una poesia és la única sortida/fugida.
Los ángeles sobreviven.
Las paredes se deshacen.
Las ciudades,
las novelas,
las personas y lo mares.
Y las vidas apagadas,
alargadas, amargadas,
se deslizan a mediados
de la noche de la espada.
Atroz, sin fin.
Sin fin, de mar.
Amor, de sal.
Salir el sol,
de sol-edad.
Ja sé que això és un espai cinematogràfic. Ni de poesia, ni de pintura. Ni d'angoixa. Però, a vegades, un crit ofegat és més potent que tota una pel·lícula. I una poesia és la única sortida/fugida.
Los ángeles sobreviven.
Las paredes se deshacen.
Las ciudades,
las novelas,
las personas y lo mares.
Y las vidas apagadas,
alargadas, amargadas,
se deslizan a mediados
de la noche de la espada.
Atroz, sin fin.
Sin fin, de mar.
Amor, de sal.
Salir el sol,
de sol-edad.
vist per donald kaufman @ 01:44
16.5.06
vist: Coco Rosie
Indie a matar. Música pausada que recorda els Super 8 que mai vam filmar, amuntegats a l'armari de les oportunitats perdudes. Sonen a retrats sense marc. Sonen a aigua de mar, poc menys que salada: gust de llàgrimes. Fan olor de sol dels 70. Tenen el tacte arrugat d'una revista que, després d'haver-se mullat, hem assecat en un radiador elèctric. Massa depressa.
Indie a matar. Música pausada que recorda els Super 8 que mai vam filmar, amuntegats a l'armari de les oportunitats perdudes. Sonen a retrats sense marc. Sonen a aigua de mar, poc menys que salada: gust de llàgrimes. Fan olor de sol dels 70. Tenen el tacte arrugat d'una revista que, després d'haver-se mullat, hem assecat en un radiador elèctric. Massa depressa.
vist per donald kaufman @ 04:33
13.5.06
vist (i patit!): Hard Candy
La víctima que es converteix en butxí. La innocència perduda, que es transforma en venjança. Quan el botxí, o el villà, o el malvat, té un rostre de 14 anys, l'impacte pot ser molt més terrible. I així és.
La víctima que es converteix en butxí. La innocència perduda, que es transforma en venjança. Quan el botxí, o el villà, o el malvat, té un rostre de 14 anys, l'impacte pot ser molt més terrible. I així és.
vist per donald kaufman @ 01:26
12.5.06
vist (i admirat): Woody Allen
Per la tristesa mesurada (i madura) de les seves històries. Per la insatisfacció inconformista atípica de la seva edat. Perquè la vida és agredolça, com la cançó de The verbe. Per la felicitat estúpida d'un geni especial. Per la seva perenne crítica a allò més que establert. Pels petons que ens han robat les seves pel•lícules. I pels que ens ha regalat. Per les seves muses. I per tantes coses més.
Per la tristesa mesurada (i madura) de les seves històries. Per la insatisfacció inconformista atípica de la seva edat. Perquè la vida és agredolça, com la cançó de The verbe. Per la felicitat estúpida d'un geni especial. Per la seva perenne crítica a allò més que establert. Pels petons que ens han robat les seves pel•lícules. I pels que ens ha regalat. Per les seves muses. I per tantes coses més.
vist per donald kaufman @ 04:04
11.5.06
no vist: The science of sleep
Gondry en estat pur. No sé si us farà enveja o no, però un servidor s'en va a París. No a veure el partit del Barça. No el 17 de maig. Sinó la primer setmana de juny. I per entrevistar-hi el Michel Gondry. The science of sleep és el seu nou viatge a móns massa desconeguts per ser vulgars.
Gondry en estat pur. No sé si us farà enveja o no, però un servidor s'en va a París. No a veure el partit del Barça. No el 17 de maig. Sinó la primer setmana de juny. I per entrevistar-hi el Michel Gondry. The science of sleep és el seu nou viatge a móns massa desconeguts per ser vulgars.
vist per donald kaufman @ 04:40
10.5.06
vist: Los amantes del círculo polar
No cal anar al Japó per enamorar-se. Que els ho expliquin al Bill Murray i a l'Scarlett Johanson. I a la Sofia Coppola. I al Wong Kar-wai i al Tony Leung. Pedre's en la traducció, trobar-se en l'allunyament. Hi ha gent que en té prou amb una mirada. D'altra necessita promeses infinites. I alguns han de creuar el món per descobrir el que han deixat de ser pel camí.
No cal anar al Japó per enamorar-se. Que els ho expliquin al Bill Murray i a l'Scarlett Johanson. I a la Sofia Coppola. I al Wong Kar-wai i al Tony Leung. Pedre's en la traducció, trobar-se en l'allunyament. Hi ha gent que en té prou amb una mirada. D'altra necessita promeses infinites. I alguns han de creuar el món per descobrir el que han deixat de ser pel camí.
vist per donald kaufman @ 05:17
9.5.06
vist:Julieta
Me voy. La seva darrera cançó. Marxa per no tornar. Torna per no marxar. Me voy. Qué lástima pero adiós. Me despido de ti y me voy. Canta al cinema, xiuxiuejant, amb la veu descalça. Patina sense rodes sobre les notes del seu comiat. És un comiat trist de ritme alegre. Un punt i final sense condicions. Un punt i a part de final de (darrer) capítol. Un punt i seguit orfe de descendents. Lo merezco pero no lo quiero por eso me voy. Marxa. I no torna. Sort del repeat del cd. Sort de la memòria musical. Sort que la tornada s'enganxa. I que el seu nom és petoner: Julieta Venegas.
Me voy. La seva darrera cançó. Marxa per no tornar. Torna per no marxar. Me voy. Qué lástima pero adiós. Me despido de ti y me voy. Canta al cinema, xiuxiuejant, amb la veu descalça. Patina sense rodes sobre les notes del seu comiat. És un comiat trist de ritme alegre. Un punt i final sense condicions. Un punt i a part de final de (darrer) capítol. Un punt i seguit orfe de descendents. Lo merezco pero no lo quiero por eso me voy. Marxa. I no torna. Sort del repeat del cd. Sort de la memòria musical. Sort que la tornada s'enganxa. I que el seu nom és petoner: Julieta Venegas.
vist per donald kaufman @ 03:33
7.5.06
vist: Big fish
Tots hauríem de poder triar quan volem marxar. O millor encara: com volem marxar. Haver-ho vist, com Albert Finney/Ewan McGregor/Big fish a l'ull d'una bruixa, de petits. No tenir por de res, ni de quan, ni de com, ni de qui. I saber que el dia que ens acomiadem, hi seran tots. Ens miraran als ulls, tristos que els abandonem, però més feliços de tornar-nos a veure. Riallers. Còmplices de la nostra fugida.
Tots hauríem de poder triar quan volem marxar. O millor encara: com volem marxar. Haver-ho vist, com Albert Finney/Ewan McGregor/Big fish a l'ull d'una bruixa, de petits. No tenir por de res, ni de quan, ni de com, ni de qui. I saber que el dia que ens acomiadem, hi seran tots. Ens miraran als ulls, tristos que els abandonem, però més feliços de tornar-nos a veure. Riallers. Còmplices de la nostra fugida.
vist per donald kaufman @ 13:10
6.5.06
vist: Raging bull
Els seus cops de puny, directes i encertats, durs, (des)mesurats, són també les nostres victòries. Quan encaixa, a contrasort, a contramort, de resquitllada de la vida, també ens enfonsem nosaltres. Però seguim, igual que ell. Cíclicament. Perennement. A disgust: colpegem i encaixem. I no sempre guanya qui més colpeja, o qui menys encaixa; sinó qui més aguanta.
Els seus cops de puny, directes i encertats, durs, (des)mesurats, són també les nostres victòries. Quan encaixa, a contrasort, a contramort, de resquitllada de la vida, també ens enfonsem nosaltres. Però seguim, igual que ell. Cíclicament. Perennement. A disgust: colpegem i encaixem. I no sempre guanya qui més colpeja, o qui menys encaixa; sinó qui més aguanta.
vist per donald kaufman @ 03:45
5.5.06
vist: Insomnio
El seu insomni és redemptor. La seva decadència és demiúrgica. Lluita per no enfonsar-se, encara una mica més. I s'ofega. Com tots. I quan sembla que surt del pou, es torna a ofegar. És un personatge ambigu: honest però tacat. Com tots. I ell troba el descans a temps. Com tots?
El seu insomni és redemptor. La seva decadència és demiúrgica. Lluita per no enfonsar-se, encara una mica més. I s'ofega. Com tots. I quan sembla que surt del pou, es torna a ofegar. És un personatge ambigu: honest però tacat. Com tots. I ell troba el descans a temps. Com tots?
vist per donald kaufman @ 04:31
4.5.06
vist (i escrit): Històries oblidades
Narrador tenia un home cinema i un projector. Fins que, fart de veure i (re)veure, i (re)beure les seves pel·lícules preferides, els seus protagonistes van trucar a la porta. De fet no van trucar, van entrar sense demanar permís. Es van instal·lar al seu menjador, es van asseure al sofà i es van prendre el millor vi que hi havia a la bodega. I llavors, mentre Narrador buscava un bon final per a la seva història, li van xiuxiuejar a cau d'orella una frase que Espectador no va sentir. Mentrestant, Dibuixant esculpeix un somrís a Narrador, que cluca l'ull a Espectador. Que s'adorm amb els ulls clavats a la pantalla, i sense saber què li han dit a Narrador. "La vida és plena de confessions perdudes", pensa Espectador. Sense saber que això és precisament el que li han dit a
Narrador tenia un home cinema i un projector. Fins que, fart de veure i (re)veure, i (re)beure les seves pel·lícules preferides, els seus protagonistes van trucar a la porta. De fet no van trucar, van entrar sense demanar permís. Es van instal·lar al seu menjador, es van asseure al sofà i es van prendre el millor vi que hi havia a la bodega. I llavors, mentre Narrador buscava un bon final per a la seva història, li van xiuxiuejar a cau d'orella una frase que Espectador no va sentir. Mentrestant, Dibuixant esculpeix un somrís a Narrador, que cluca l'ull a Espectador. Que s'adorm amb els ulls clavats a la pantalla, i sense saber què li han dit a Narrador. "La vida és plena de confessions perdudes", pensa Espectador. Sense saber que això és precisament el que li han dit a