17.5.06
vist (i escoltat): El crit
Ja sé que això és un espai cinematogràfic. Ni de poesia, ni de pintura. Ni d'angoixa. Però, a vegades, un crit ofegat és més potent que tota una pel·lícula. I una poesia és la única sortida/fugida.
Los ángeles sobreviven.
Las paredes se deshacen.
Las ciudades,
las novelas,
las personas y lo mares.
Y las vidas apagadas,
alargadas, amargadas,
se deslizan a mediados
de la noche de la espada.
Atroz, sin fin.
Sin fin, de mar.
Amor, de sal.
Salir el sol,
de sol-edad.
Ja sé que això és un espai cinematogràfic. Ni de poesia, ni de pintura. Ni d'angoixa. Però, a vegades, un crit ofegat és més potent que tota una pel·lícula. I una poesia és la única sortida/fugida.
Los ángeles sobreviven.
Las paredes se deshacen.
Las ciudades,
las novelas,
las personas y lo mares.
Y las vidas apagadas,
alargadas, amargadas,
se deslizan a mediados
de la noche de la espada.
Atroz, sin fin.
Sin fin, de mar.
Amor, de sal.
Salir el sol,
de sol-edad.
vist per donald kaufman @ 01:44
